SER DONA

És un tema que pot ser molt extens i polèmic. Vull escriure un petit assaig sobre ell (perquè la meva salut en espera que el canell dret operat es resolgui del tot, em deixa molt de temps per pensar. Escric amb l'esquerra! Ni jo entenc, a vegades, els meus escrits...) Però ara seran petits apunts, en els que vaig pensant.

En principi la dona, en general, ha  sofert i sofreix veritables vexacions. En els diaris llegim molt sovint atacs greus entre parelles, on acostuma a ser la dona la víctima, des de maltractaments, fins a ferides i mort. En La Vanguardia del 2 de gener d'enguany  ens han assabentat que la violència masclista, a Espanya el 2013 lleva la vida a 48 dones. Amb més detall han donat les notícies puntuals, que si el causant és el marit, si l'ex-parella, si un veí... 

Si passem a altres països, ens trobem amb la poligàmia establerta, amb submissió de part de la dona. Ella és un pur objecte per a l'home...(I tots tan contents!)

Enmig de tanta desgràcia i negativitat vull intercalar un fet que em fa somriure: una neboda d'una amiga meva es va casar amb un libanès, amb la consternació de tota la família. I viuen en el país d'ell. Doncs bé: són feliços. Els dos són metges, tenen quatre fills i i ella va posar-se el vel que li tapa tot el cap i li agafa la barbeta; sempre vesteix pantalons i mitjons i la túnica per sobre (s'hauria de ser molt precoç sexualment per imaginar l'anatomia de la persona en qüestió...). Ella, ja a Barcelona, va adoptar aquesta indumentària exigida per ell. No sé si es pot valorar com a valor, enamorament o submissió. La primera visita d'ells als familiars de Barcelona va tenir un caire una mica "dels germans Marx". En trobar-se a casa els pares d'ella, on amb afecte però també en gran part de curiositat hi van acudir tiets i cosins, es va armar un guirigall de mans que s'allargaven per saludar, petons que es pretenien intercanviar, però que, en part eren rebutjats (l'ordre és l'ordre!), les mans es quedaven en el aire perquè el libanès no podia tenir contacte amb les dones ni ellla amb els homes (amb excepció del pare). Va resultar caòtic i a mi em fa pensar en l'escena dels germans Marx: "madera, más madera...". Pura anècdota , però significativa.

Deixo de banda tot el que el món oriental pot representar per humiliar la dona i passo al "nostre pa de cada dia" ´

A casa nostra el paper de la dona va millorant i agafant personalitat des de fa uns 30 anys. Sempre hi han hagut casos admirables, però esporàdics, de dones fortes. Em ve a la memòria Santa Teresa d'Àvila, quan es queixava de la discriminació de la dona. Citaré algunes idees que ens ha deixat escrites en el Camí de la Perfecció, 7, 7 :..."no lo creo yo, Señor, / de vuestra bondad y justicia, / que sois justo juez / y no como los jueces del mundo, / que -como son hijos de Adán y, / en fin, todos varones- / no hay virtud de mujer / que no tengan por sospechosa (...).  No hablo por mi, / que ya tiene conocido / el mundo mi ruindad ... / sino porqué veo los tiempos / de manera que no es razón / desechar animos virtuosos y fuertes, / aunque sean de mujeres".

Avanço en el temps i penso en mi i moltes com jo. Si ho comparo en el que he citat al començament, em trobo que la meva vida ha estat voltada de flors i violes. Però al tanto! Si les discriminacions que he pogut patir o millor dit, penso, ara, que he patit són ínfimes. Però n'hi han hagut.

Vaig néixer en una familia burgesa el 1929, en ple Eixample. He viscut sempre amb l'atenció i cura dels que m'ha envoltat. Però: "A la Uinversitat, no " "Les noies han d'aprendre a cosir; màxim, doncs, el Magisteri" "Si vols anar a la festa que el Manuel (germà gran) t'acompanyi". Etc, etc, etc...

No em vull allargar més. Ja sabeu per on vaig. L'assaig l'enfoco només en aquestes negativitats que ara, més que en el seu moment, vaig pensant.

Ben lluny d'adherir-me al títol que la Rosa Regàs dóna al seu llibre (Ara. 2012): " La desgràcia de ser dona". Amb els punts negatius que he deixat entreveure, em sento orgullosa de ser dona. I, d'entre d'altres, per una raó principal: la maternitat. 

I sobre aquest punt vull citar unes bellísimes paraules d'Isabel de Villena (1384 - 1434), que en la versió actual de Marta Pessarrodona titula:"Jesús i les dones": "...i prenent-lo sa mercè de les mans dels àngels, amb sobirana prudència i reverència se'l posà a la falda, i l'abraçà i el besà estretament amb tendresa d'amor, com a fill seu vertader i natural, i el Senyor fixà els seus amorosos ulls en la faç de la seva santíssima mare, mostrant adelitar-s'hi com en la cosa que més estimava del món".

Montserrat Ribas 

PRIVILEGIATS

Jo em trobo entre ells, així com d'altres persones. Però no totes!

Resumiré el meu "privilegi" (encara que de bones a primeres no ho sembli). Vaig caure a casa, i vaig depositar tot el meu pes corporal, 66 kg (i suposo que també l'espiritual, posats a fer) a terra, en una sola mà. Pot semblar molt acrobàtic però la realitat fou molt diferent. En aixecar-me ja vaig veure que el braç anava en una direcció i la mà en una altra. No ho vaig pensar aleshores, però més endavant he lloat Déu que en la creació ens posés la mà en la mateixa direcció del braç... Deixant de divagar, telefonada al mòbil de la meva filla (intuint que una de les raons per les que el meu fill no vulgui tenir mòbil respon, en part, a esquivar aquests avisos telefònics...Vull fer constar, però, que rebo atencions dels dos per igual). I acompanyada per ella, mentre jo sostenia la mà averiada com podia, a Urgències de la Dexeus. Efectivament, com suposàvem, amb una forta estirada pels dits i colze (un metge per cada banda), el braç trencat es va unir en direcció adient, que no en curació total. El braç enguixat i la recomanació d'anar amb urgència al traumatòleg. No em va estranyar massa ja que en el canell tenim una sèrie d'ossets i d'altres menudències (ho anomeno així perquè no sé ben bé el què són) que també havien rebut l'impacte. 

I per part de tots (metges i infermers, incloc masculí i femení) que em van assistir deien: "una fractura molt dolenta..!", frase dirigida al pacient (una servidora) quan anaven entrant. Molt ben atesa; no en tinc cap queixa. Però hauria desitjat menys o cap repetició de la frase en qüestió...

Als pocs dies vaig anar com els bens a l'escorxador al pis de traumatologia. Hi ha varis taulells amb les infermeres que treballen per cada metge. I n'hi ha molts. Perquè resulta que hi ha l'especialista de cada un dels trossos del nostre cos: el del muscle de l'espatlla, el de la pelvis, el del fèmur, el del genoll, el del turmell, el dels peus..etc, etc, i arribo al del canell, el que em tocava anar. Es va preparar i perpetrar tot el necessari per a una operació i als pocs dies hi tornava per a sotmetre-m'hi.

Amb anestèsia local (g. a D.), vaig anar sentint la conversa dels metges que actuaven: que si plaques, cargols, i fins i tot ciment! Crec que tot va anar bé, però, està clar, inhabilitada per a tota actuació de la mà dreta. Ja m'ho esperava. Paciència i Cia...

Deixo el meu protagonisme. Veig les fotos en la premsa i la televisió (no puc fer gaire coses més) dels ferits i morts d'Alep, víctimes del bombardejos constants, els camps de refugiats a Turquia i al Líban, per la guerra de Siria, els saharavis que es refugien a Algeria, les pateres de Mauritania cap a Les Canaries, que hi arriben amb part del personal moltes vegades... I en tots aquests llocs gent ferida, depauperada, famèlica, abandonada... Quina atenció mèdica tenen? Infima! A vegades nul·la. 

Compreneu perquè em situo en el grup dels priviliegats?

Montserrat Ribas

                       

POESIA

He passat i passo uns dies marcats per la mort d'una gran amiga  i un amic. L'anterior bloc era el meu crit de rebel·lió que pensant-hi a fons s'anava convertint en una acció de gràcies pel fet que Déu ha posat en el cor dels homes la possibilitat d'estimar tant. 

Per contrarrestar aquesta lluita interior he tingut la sort de viure uns moments que m'han ajudat molt a trobar sentit a la vida i a la mort. Tres moments en que la protagonista ha sigut la poesia.

Les llibreries de casa, dues al passadís, tres al lloc d'estar i una en cada cambra dels fills, contenen un bon component de llibres i, en inusual proporció, de poesia (i no esmento els que tinc a la casa de fora: una quantitat semblant). Malgrat visqui sola no he tocat ni he variat la composició de la casa que vàrem anar donant vida el meu marit i jo des del dia que l'habitàrem. Ell era poeta i empedernit lector. Ens ha deixat la lectura per herència.

Torno a la poesia. Hem fet l'edició de l'obra completa de les poesies del meu marit, Josep Gomà (Edicions Viena) "Cançons de Lleida i altres poemes", ja que ell no va voler mai publicar en vida (apreciació que hem deixat de banda els meus fills i jo...). Férem la presentació de l'esmentat llibre recentment i sentir parlar d'ell amb l'afecte de l'amic Santi Giró, seguit de cites i apreciacions per part d'en Carles Torner, així com escoltar l'atinada lectura que va fer la Núria Candela d'aquests poemes que tant estimo, m'arribà molt al fons del cor.

Un segon moment molt íntim. En la presentació del llibre: "50 poemes amb àngel", recull de poemes de diversos autors on "l'àngel" hi figura, a cura d'en Jaume Subirana i Carles Torner. L'Enric, el meuu fill, en va llegir dos que va escollir: un del seu pare, titulat  "Àngel inútil" i el cap.1, versets 26 al 38 de l'Evangeli segons St Lluc, en el que narra l'anunci de l'àngel Gabriel a una noia que es deia Maria: "Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim...". Anar desgranant a poc a poc tots aquells versos, que es recitaren em va aportar un gran goig.

Vaig al tercer moment que he anunciat. Aquest darrer cap de setmana he anat a la Casa d'Espiritualitat del Miracle, on sota el lema: "Natura i Espiritualitat - Hivern" que forma part de quatre trobades, anomenades: "A l'escolta de l'Esperit de la mà de les quatre estacions", tingué lloc una exposició de la veu de diversos poetes, a càrrec de Roger Canadell, en els que  l'espiritualitat i la natura es conjugaven. I ens els comentava i aclaria, si era precís. 

Llegir i sentir a poc a poc (imprescindible en el llegir poètic) aquell "Febrer" d'en Màrius Torres que diu: "Els núvols són més blancs, el cel més pur. / Ara és temps de morir, que la vida es reforça./..."

I els versos de Joan Vinyoli que comentàrem del seu poema.""El silenci dels morts": "Visquem-ne acompanyats / com si només ens departís una paret de fum / que priva sols de veure'ns. Llur silenci / se'ns fa sensible, de vegades, intensament, en un record. /..."

Acabo amb el que en Josep, el meu marit em deia i em va fer comprendre: que és en la poesia on millor s'expressa la veritat.

Montserrat Ribas  

PER QUÈ , SENYOR....?

Per què, Senyor, has posat en el meu ésser i en el de tots els homes tanta capacitat d'estimar? Ho vaig pensar quan el fill d'uns amics meus em va telefonar fa tres dies, i em digué: "Montse, la mare ha mort aquest matí". Des d'aleshores us invoco, Senyor, amb el pensament posat en ella, però aquest crit de rebel·lió no em deixa en pau. Per contrarrestar el neguit i retret que us faig penso, per altra banda, que la nostra possibilitat d'estimar tant, té un sentit positiu. I ens ajuda a viure i a morir.

Us explico el cas actual. Era un matrimoni que, ara més que mai, comprovo que he estimat i estimo molt. A part del ésers familiars pròxims que m'han anat deixant, (l'amor vers ells era  sempre desbordant...i encara ho és) el dolor actual és un dels que més m'ha "tocat". Potser tinc massa amor en el meu cor. D'aquí el meu retret, Senyor...

Buscant ajut he relllegit el llibre de Job: "Vols litigar, encara censor del Totpoderós / Què respons crític de Déu?" (Jb 40, 2), paraules vostres demanant a Job una resposta. I la resposta la dóna: "Jo sóc ben poca cosa. Què puc replicar?" (Jb  40, 4a). I me'n vaig a Jn 6,40: "Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els que veuen el Fill i creuen en ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrrer dia".
El meu retret inicial, Senyor, el vull convertir en una acció de gràcies, tot pensant que l'amor que sentim els homes és una participació del vostre amor vers nosaltres. Aquest pensament em dóna forces i us prego que no ens deixeu, (del que n'estic segura) perquè el vostre amor és infinit i etern. Com Vós.
Conclueixo, Senyor, buscant la pau tot pensant com el Vostre i el nostre amor continua per sempre. No mor mai.
Gràcies.

Montserrat Ribas

PÍFIA

Entrant a Barcelona des del Baix Llobregat ¿no us ha cridat mai l'atenció una casa ornada amb una magnífica Papallona (es mereix la majúscula) modernista en la part alta de la façana d'una casa del carrer Llançà, just passada la Plaça d'Espanya? Crec que l'anomenen "la casa de la Papallona".

La podeu veure encara, per sort, però en un moment precís: en passar davant del carrer Llançà. Però és que, abans jo la veia i mirava ja en entrar a la plaça, perquè la seva visibiliitat era òptima i la seva visió un goig.

Resulta que han arreglat (o fet malbé. No m'agraden aquests grans centres comercials que hi ha de tot, soroll i gentada inclosa) l'antiga Plaça de Toros, amb un cert respecte per l'exterior. Però han aprofitat el sol per fer-hi uns edificis, que amaguen aquesta Papallona, que es veia tot entrant en la plaça. Ara no. Has de saber veure-la en un moment precís i puntual. 

No estem en la ciutat amant del modernisme? Qui va permetre aquesta barbaritat de la nova construcció que li fa perdre la seva bona visibilitat?

Em vaig sentir compresa en la meva indignació en llegir la resposta a una carta en la secció dels lectors de La Vanguardia del 22 de gener darrer. Un senyor pregunta en quin any i qui va ser l'arquitecte que la va dissenyar (tot gira entorn de la Papallona en qüestió). No es queixa, ja que es situa en una illa al mig de la Gran Via per poder admirar-la millor. 

La resposta d'en Lluís Permanyer, Cronista de la ciutat, a qui va dirigida la carta, li dóna les respostes pertinents. I la seva darrera frase, que no pot deixar d'expressar a nivell personal és: "Me duele que la monstruosa reforma de las Arenas haya dañado su visibilidad"

Nota: Aquell dia el porter em donà el diari en la versió castellana, per equivocació.

Montserrat Ribas  

KIESLOWSKY

Krzysztof Kieslowsky fou un gran director de cine polonès. Morí el 1996, als cinquanta-quatre anys, a Varsòvia. Ens ha deixat obres extraordinàries, com "Blau", "Vermell" i "Blanc" (les he escrit en l'ordre de la meva preferència), que han arribat a les nostres pantalles. I d'altres.

Quan l'amic Arnau Olivar, gran escriptor cinematogràfic, em parlà i deixà els vídeos sobre "Els deu Manaments", obra realitzada l'any 1988 per l'esmentat autor, ja vaig qualificar a Kieslowski com un autor excepcional. Aquesta obra és l'objectiu d'aquest breu escrit. La vaig veure aleshores, ja fa uns anys, i em va impressionar.  

El millor regal que els meus fills em feren, aquest any per Reis, va ser l'obra amb els deu vídeos (cada un dedicat a un manament). Recordava encara el primer per l'impacte que em va produir, en el seu moment. I ara l'he tornat a veure i el xoc i la impressió s'han repetit. Porta com a títol: "Sóc el Senyor, el teu Déu".

Aquells deu manaments que estudiàrem a la classe de religió al col·legi i que els seus enunciats els tenia relegats, no els seus continguts, els he substituït  per aquesta magnífica obra que ens els mostra amb històries adients, profundes i colpidores. 

Avui només puc parlar del primer, perquè s'han d'espaiar les succesives històries, ja que el contingut dóna lloc a reflexionar amb una profunditat extrema.

Aquest primer ens presenta l'anècdota d'un pare i un fill, magistralment interpretada, que viuen en un barri de Varsòvia. La mare és morta. La conversa entre el pare (no creient) i el nen sobre la mort és impressionant. La trama consisteix en que, després de consultar els aparells electrònics adients, pare i fill arriben a la conclusió que la temperatura és suficient per poder anar el nen a patinar sobre el llac glaçat. Ja des d'un començament hi ha una figura misteriosa (un pobre, un pastor, un àngel?) que fa foc en un racó del llac. De sobte es veuen ambulàncies, equips de salvament que es dirigeixen a un punt determinat del llac, on el glaç ha cedit. La contenció, el silenci dels que observen, pare inclòs, l'operació de rescatar al nen mort és esfereïdor. T'uneixes a aquell silenci sentint-lo en el teu cor.

Cal recordar el foc que ja s'ha extingit de la petita foguera feta per aquell personatge desconegut.

Els càlculs del aparells per a saber l'estat del glaç han sigut tergiversats per quelcom superior al pensament humà: Déu.

Montserrat Ribas

LA SITUACIÓ CANVIA

Sí, canvia a mida que et van augmentant els anys. Rellegeixo el meu llibre: "Fer-se gran" i em reafirmo amb la idea  principal de que, encara que les forces minven, he d'anar endavant, mentre pugui. (Això ho tinc que repensar cada matí). Perdoneu el protagonisme que empro, però m'és necessari.

I amplio el tema. Tinc el costum (bo o dolent?) de fixar-me en les edats de la gent que figuren en les esqueles i no m'impressionen ni en un sentit ni en un altre. Per cert que aquests mesos es multipliquen els decessos i tinc molta feina en anar desxifrant-les... Voleu creure que no m'impressiona a nivell personal?. Penso que ja he tingut moltes vivències que formen un conjunt positiu. I que, potser, ja descansaria de tot aquest batibull que ens envolta. Recança pels que deixaré i joia pels que trobaré (perquè els trobaré!). Em digueren gent pròxima  a l'amiga Roser Bofill, que en els seus darrers dies comentava: "No sé si tinc més ganes de trobar-me amb Déu o amb en Llorenç (el seu marit)". M'entendreix aquesta disjuntiva... Gràcies, Roser.

Acabo el que pot semblar pessimisme, per fer saber que sento l'optimisme buscant  sempre un objectiu nou, divers, el que les circumstàncies físiques em permetin, però que, sense adonar-me'n em sorgeix si poso atenció a tots els actes per mínims que siguin que se'm presenten. I en dono gràcies a Déu.

Casualment, ahir, en La Vanguardia, vaig llegir que Günter Grass, premi Nobel alemany de Literatura, ara, als seus 86 anys diu adéu a la novel.la, objectant que ja no té temps. Però pel que fa a la creació artística, diu que la cosa continua: dibuixos, aquarel·les, poemes... Precisament ho llegia (tinc la mania de llegir el diari a la nit, quan ja he sabut per altres conductes, durant el dia, les principals novetats. I sé que ho seguiré fent. Genio i figura...) quan  pensava en el tema que l'endemà escriuria en un bloc (aquest)  i em va anar com anell al dit. Ja podeu pensar que no faré ni dibuixos, ni aquarel·les ni poemes... Però sí tinc "in mente" algún afer que em farà continuar la vida amb il.lusió i optimisme.

I, a més, en aquests moments, tinc una llista bastant extensa d'amics malalts que vull anar a visitar. I no amb un altruisme total, com pot semblar, ja que la companyia ens la farem mutuament.

He anat escrivint el que penso i em dic a mi mateixa. Potser us he donat la llauna? I'm sorry,,,

Montserrat Ribas

MEDITACIÓ

Estem començant un any nou. Jo ja n'he començat tants...
Propòsits, benevolència, objectius, treball, amistat, superació... En tot això penso en aquestes dates.

I quantes vegades no ho he complert! Bé, no vull fer un exàmen de consciència obert al públic. Pel bé d'ells i meu. Però sí vull parlar de quelcom que hi té afinitat. I que he pensat avui. 

En la meva lectura espiritual matinal, que m'aixeca els ànims quan estan baixos o quan continuen baixos,  i com a persona de tradicions arrelades que sóc, he llegit el quadern Eides nº 68: "El creixement espiritual" escrit per Jaume Roig, sj. El darrer capítol, que titula: "De la santedat desitjada a la pobresa oferta", una pàgina en la que diu moltes coses en poques paraules m'ha cridat fortament l'atenció. L'he rellegit tres vegades, perquè anava dirigit avui precisament a mi. Em costava agafar l'empenta optimista de la situació vital en que em trobo. He pensat i he calibrat com no lluito sempre per remontar aquests moments baixos que pateixo en la meva vellesa, com no sé sempre somriure interiorment en la soledat que algunes vegades visc (per ser sincera he de dir que són pocs), que el meu optimisme trontolla a vegades... (i continuo pensant que es pot i deu assolir, malgrat tot...)  

Copio un petit paràgraf: "No serem el deixeble model que ens hauria agradat ser, però podem ser la debilitat, la fragilitat  en la qual Déu irradia el seu amor, la pobresa transfigurada pel poder de la gràcia. Per a ser-ho només ens cal no tenir res més a oferir a Déu que la mateixa pobresa". 

I aquesta pobresa, que es tradueix en la tristor que no sé esbandir sempre, en aquests moments de pessimisme vital, ha agafat un sentit positiu, que m'ha cambiat els ànims i m'ha aportat joia i pau, ja que Déu roman fidel i em demana la meva humil disponibilitat en acollir-lo. La pobresa d'aquests moments oferts a Déu m'aporta intents nous d'optimisme en tots els camps de la meva vida.

Montserrat Ribas 

SENTIMENT NADALENC

Les vacances preferides de tot l'any eren, per a mi, sent nena, les vacances de Nadal. Que a l'estiu eren tres mesos sense escola i ara només uns dies? No em feia canviar d'opinió. No manava jo, sinó els meus sentiments. Uns moments culminants, que recordo com si ara ho estigués vivint, era quan la mamà treia la capsa de les figures del pessebre i les anàvem col·locanrt adientment. Tradicionalment el papà amb un davantal improvisat davant del gall dindi en una taula supletòria per anar partint-lo amb uns estris aporpiats només per aquest quefer (es veia que era arquitecte i no cuiner...). La casa arranjada i ornada en joc amb el goig de Nadal. I tota aquesta parafernàlica ens indicava i recordava que Jesús, nen com nosaltres, ens estimava, neixent entre àngels i pastors. I amb veus força desafinades entonàvem aquells cants de Nadal tan enranyables.

I les tres Misses seguides que assisitíem a oratoris particulars familars o a la Parròquia... Això era "un altre cantar". El capellà, de cara a l'altar i en llatí les celebrava el més ràpidament possible, detall que agraíem, però no deixava de ser un entrebanc espiritual, que seguíem forçats. Punt negatiu. Inexistent, ara, gràcies a Déu

De gran tot ho veig diferent. La gent s'aboca a comprar, no a pregar. A més d'una persona he sentit dir:  "quina llauna de festes". Jo mateixa, sense en Josep, sense els pares i germans i l'àvia presidint la taula, sento un cert enyorament. Però em remonto. Estic amb els fills i celebrem la vinguda del Fill de Déu, per a dir-nos que està amb cada un de nosaltres, ho pensem o no, durant tota la nostra vida de joia i entrebancs. Quan aquest pensament m'invadeix la Festa és superior a la que sentia quan era petita. En dono gràcies a Déu!

Un incís una mica poca-solta. Per què la pregunta obligada en cada conversa o trobada és saber com i amb qui cadascú celebra l'àpat de Nadal i St Esteve? 

Seria més adient que parlessim com l'Esperit de Déu està en cada un de nosaltres durant tota la nostra vida, que és el que ens diu i anuncia el Nen nascut, avui, en una menjadora.

Montserrat Ribas

CANTAR I BALLAR

Amb aquest títol ja sabeu el que vull expressar.

No us parlaré del personatge perquè la premsa i la tele i els comentaris ens han envaït aquests darrers dies. Des de la seva mort. La seva vida: empresonament, estudis, sortida  i presa de possessió als 76 anys de President de Sud-Àfrica és de tots coneguda. I tota una vida amb l'objectiu fix i constant que ha portat a terme: la unió de les dues etnies.

Sense voler he escrit auest resum vital. El que vull fer notar amb totes les forçes i amb tot el meu beneplàcit i emoció és el crit (es pot dir de guerra pacífica, que no es dóna gaire sovint): "Canteu i balleu" que es va estendre per aquell país, a la seva mort. La resposta del dol de tots va ser, efectivament, cantar i ballar, amb crits de joia i llàgrimes alhora per expressar l'unió amb ell en el moment de la seva mort. I aquesta reacció la van portar a terme durant varis dies. En un món tant desgavellat, com l'actual, sorgeixen espurnes que ens animen i enlairen el gènere humà. Enhorabona a tots els que vau cantar i ballar. Ens heu parlat de mort i vida.

Anant a la meva vida i relació propera m'ha fet pensar en un fet similar que vaig viure. L'esposa, mare i àvia d'una familia nombrosa, a més de ser una gran persona i amiga, va morir el darrer dia de l'any (no cal explicitar-lo). Parlant amb el vidu, uns dies més tard, vaig comentar-li com el dol, precisament el dia de cap d'any (que és dia de festa per a tots) deurien haver-lo viscut de forma molt punyent. Em va sorprendre el seu comentari i resposta: es van reunir tots: ell, fills i nets (constitueixen una familia molt nombrosa) a casa seva aquella nit de cap d'any, El pensament de tots era que ella estava en el tanatori. I,emocionats van actuar com ella hagués volgut que fessin i acabaren  ballant al só de la música.

He de confessar que em va sorprendre i no vaig acabar de saber apreciar-ho.

Resulta que el fet s'ha repetit. I, ara ,(com pot canviar l'apreciació dins d'un mateix!) m'alegra  i admiro la reacció dels amics, similar a l'actual. Tenen tota la meva adhesió, comprensió i em genera joia.

Montserrat Ribas