POTSER MASSA.

Vull comentar el problema de la pederàstia portada a terme per membres representatius de l'Església Catòlica. Un comentari més! Jo mateixa em contradic. Ja que el que vull fer notar és la contínua repetició de la notícia: els fets, l'extensió que ha arribat a tenir...

Estic d'acord en la denúncia en la premsa. És positiu que ens expliquin com l'alta jerarquia va amagar, en un principi, el problema i, com la solució adoptada, en alguns casos, no va ser la més convincent i expeditiva, com s´ha estés el mal per molts països, el número de víctimes de l'afrenta, el perdó que ara es demana, el mal causat que ha deixat tantes seqüeles, etc, etc, etc...

Però fa molts dies que aquestes notícies apareixen en la premsa d'una manera constant i repetitiva, amb grans rètols, fotografies i detalls! Fins i tot, encara ahir, en doble pàgina, quan la notícia està ja escampada i tots hem pogut assabentar-nos ( i apenar-nos, si és el cas) dels fets veritablement ignominiosos.

Com catòlica practicant em sap greu el que ha passat (i suposo que passa). Tractem de fets abominables comesos per representants d'aquesta la meva Església, fundada per Crist i que contradiu de base el missatge que Ell va donar. Ho sento i, a la vegada, estic d'acord en que surti a la llum pública. És de justícia. I crec que pot, en part, contribuir a paliar el mal, si més no, de nous fets que puguin esdevenir. Crec que he donat la meva opinió respecte a que tot sigui públicament difós.

Però tinc un greuge en com es fa. Fa dies que la premsa en parla. Massa dies! I vaig llegir, en un estudi sobre el particular, que els abusos fets per membre representatius de l'Església és un número molt baix en relació amb els realitzats per altres persones. Crec que queda reduït a un decimal ínfim: un 0,0... i no vull posar número perquè no el sé de cert. No vull rebaixar la gravetat dels fets exposats. M'adhereixo a totes les crítiques. I ho sento íntimament.

I em pregunto, la Premsa hauria pogut esplaiar-se, com ho ha fet ara, si els causants fossin gent representativa d'alguna gran i "honorable" Entitat, al marge de l'Església? Intueixo que algún periodista hagués perdut el lloc de treball... És només suposició meva?.

Montserrat Ribas

SETMANA SANTA?

A fi de poder pujar i baixar escales amb més agilitat, vaig a un gimnàs i exerceixo el que en diuen "aquafit", basat en el principi d'Arquímedes sobre l'impuls del que està submergit en l'aigua (un dels pocs "principis" que recordo de les meves classes de Física del batxillerat. Si més no, aquest record m'ha sigut útil...). I em noto millora. Fins aquí problemàtica física.

Però s'hi afegeix un element relacional i ambiental. A mi m'arriba el so del que es diu i comenta. Jo sóc incapaç de conversar amb gent que no conec. Saludo i poca cosa més. Però escolto. Que és al que anava. En el vestidor es donen les "grans converses". És obligat el comentari de les pel.lícules vistes aquell cap de setmana, amb les apreciacions i recomanacions o rebutjos pertinents. (Si no has anat a una darrera estrena no comptes per a res). Sempre hi ha la que pontifica i porta la veu cantant i a la que no es pot contradir. Altra tema són les excursions fetes o que es faran, sempre que no tinguin que atendre als innombrables néts que totes tenen. Aquí ve el lluïment de qui en té més. I els divendres, amb el desig d'un "bon cap de setmana" acaba la tertúlia. Acompanyat del meu "adéu" tímid i convencional. (Considero que sóc una mica estranya, però no hi puc fer-hi més). El resultat és que pujo les escales amb més facilitat, encara que no entri en la conversa.

No vull ser purista i accepto que aquestes mateixes tonteries les comparteixo, sense cap recança, amb amics de tota la vida. Valoro molt l'amistat i, quan es dóna, no sóc tan primmirada. Després de totes aquestes consideracions de nivell ambiental, passo al moll de l'os del meu escrit. Ahir, divendres abans de Rams, només sentia noms de ciutats: Estambul (que va ser corejada per més d'una), Sant Petesburg, Zuric, Helsinki...i fins es va arribar a anomenar Chicago. Jo seguia atentament "la jugada". En silenci, està clar.

I en tornar cap a casa, em preguntava: "Per què tothom anomena aquesta propera setmana, "Setmana Santa"?

Montserrat R.

FALLES I NETEJA

Pot semblar un títol d'en Blasco i Ibàñez (no va tocar mai aquest tema, però els dos noms...) No ho és; però sí em fico en la seva terra i costums.

La meva filla viu a València, com religiosa i mestre en el col.legi de Godella (municipi prop de la ciutat). He anat més d'una vegada a viure (o veure) les Falles. No me'n estic, de dir-ho, davant de qualssevol "purista" que clami al cel... Anem per parts. Les falles, en sí, gairebé cada any similars, estan impregnades d'una série de ninots aberrants i de mal gust. (No entenc com no apareix un artista a lo "Tapies", p.ex., que trenqui la monotonia i vulgaritat. Però no; aquest any tampoc s'ha donat la innovació.) Amb alguna excepció. I em sorprèn, com positiu, la seva difícil col.locació, fruit de veritables i complicadíssimes estratègies, degut a l'alçada que arriben a assolir.

M'agrada (amb dos dies ja en tinc prou!) el caire festiu de tota la ciutat en ple passejant pels carrers, els fallers i acompanyament, amb la respectiva banda musical, ja per anar a buscar el premi , ja per portar les flors a la Mare de Déu en un gran bastiment de fusta que queda colgat de flors que completen la imatge. Veure gent contenta, o plorant, perquè moltes falleres passen per l'últim carrer abans d'arribar a deixar les flors a "La Geperudeta" amb llàgrimes als ulls (carrer que la meve filla i jo anomenem: "totes ploren", pronunciant la "e"), que són plors d'emoció, sentiment i pàtria, et fa aprecia quelcom que ells viuen intensament i se'ns encomana una mica. El caire festiu no es dóna cada dia. I ho completen les parades amb bunyols i xurros i la "petardà " de les 14 h. que atrona a tota la ciutat... Visca!!

No he parlat de "la cremà". D'aquest en fujo. La vigilia tornava cap a Barcelona (pau i tranquilitat!). Una sola vegada. Quan Teresa (filla) vivia a Burjassot, municipi prop de Godella. Vaig anar a "la cremà" de la falla infantil. La feina va ser meva per aixoplugar-me ràpidament, al primer tret (petard, allà: masclet) sota un balcó i entrar tot seguit a la porteria. I era la infantil! Ja està tot dit.

Fins aquí l'escrit per ambientar el fet. I el "fet" que vull exposar i fer saber és extraordinari!!!

El dia que vaig estar a Burjassot, a les vuit del matí, amb el cotxe, la meva filla em va acompanyar a l'estació de València, via Barcelona. Doncs bé, tots, tots, però tots els carrers, places i recons més recòndits estàven totalment nets. Cap senyal del gran esvalot que havia tingut lloc aquella mateixa nit i que durà fins a la matinada. És innimaginable. Però és així. La meva felicitació a tots els valencians.

Tot escrivint això, he recordat una anècdota, que no té res de "falla", pero sí de neteja. El meu avi Piera va comprar una finca rural a Martorelles, quan els seus fills eren joves. I els masovers van decidir, un dia, fer "una campanada", anar a "El Molino" de Barcelona. Per primera (i potser darrera) vegada. Els va commoure i sorprendre el que resumien en una frase : "Que netes anaven..." Sense comentaris.

Montserrat R.

LES CONVERSES

Quina pèrdua de temps en moltes de les converses de diferents grups que ens reunim! Aquí també m'hi implico, perquè si tant m'avorreix, sóc jo també responsable del caire negatiu. Després d'entonar el "mea culpa", he de dir que visc (o millor dit, sento) moltes d'altres que em compensen les primeres. I potser no he de ser tan primmirada i viure-ho tot amb més naturalitat i saber veure l'afecte que uneix a tal i tal grup en tal ocasió. (Ep!. Això ho valoro molt!).

Concreto: Vaig anar el dissabte passat, amb un grup d'amics a St. Pere de Reixac. (Aprofito per recomanar a tothom que ho conegui: panorama esplèndid envoltat per Montserrrat i el Montseny. L'Església, amb l'alt campanar i el petit conjunt de vivendes, al seu voltant. I un jardí que només pot ser dirigit i cuidat per persona de gran vàlua intel·lectual. (En Pep). Què més es pot demanar! Penso, però, que no serviria per guia turístic perquè l'explicació ha quedat molt minsa. O no en sé més o no era aquesta la meva finalitat.)

Allí hi viu Mn. Josep Rius (en Pep, com ell vol que l'anomenem), "home de molt saber", com dirien en l'Edat Mitjana. A qui vàrem felicitar perquè se li ha atorgat el Premi "Ciutat de Barcelona 2009, de traducció en llengua catalana" pel seu llibre (i d'una teòloga) "Demostració a Teòfil". Traduir ja és difícil. Però si es tracta de composar un llibre on hi consta, plana a plana, l'escrit de Lluc (Fets i Evangeli formant una unitat) en grec i en català, l'admiració ja arriba a un límit imponderable.

El sol (cosa gairebé miraculosa, pocs dies abans de la nevada) ens va acompanyar en la conversa-explicació matinal d'en Pep, sobre el seu desenvolupament vital i cultural. (Això va ser una conversa "comme il faut"). Dinàrem i la sobretaula va ser continuació de l'encetada al matí.

No entraré en detalls del que es parlà. Només vull fer notar que, les meves paraules de felicitació van ser a que degut al seu posat, la seva trajectòria i la seva acollida feren possible que un grup de quinze persones havíem pogut parlar en profunditat i interès constant. El premi, potser, el situava en un segon nivell. No sé si és ortodoxe aquest raonament meu. Però és el que penso.

Montserrat R.

PETITS GESTOS

Si ens parem a pensar en el que fem o rebem al llarg del dia, apreciem que són una série de petites accions que podem avaluar i d'aqui en surt el resultat del dia viscut. (Deixo de banda ocasions, moments, dies o temporades que porten una força vital forta, en un sentit o altra.)

I parlo així pensant en el dia d'ahir. Una companya del meu antic treball em telefonà per anar a dinar juntes. Cal una série de puntualitzacions: ella està en edat laboral, jo em vaig jubilar fa dotze anys i havíem tingut una certa relació, però no colze a colze en el mateix despatx.

Vaig acceptar, està clar, l'oferiment. I junt amb un company de feina recent jubilat, vàrem dinar en un petit restaurant. (El menjar va ésser el de menys.) Vàrem parlar de temps passats, del temps present i de com composavem la nostra vida. Tots tres en situacions ben diferents. (Ens va unir molt el positiu i optimista "carpe diem").

El resultat de la trobada va ésser molt entranyable. Tot es devia a una determinada telefonada. Un petit gest, que pot semblar insignificant, però que contenia sentiment, afecte i record.

A aquests gestos em referia en començar l'escrit. Que transmeten afecte i estimació en l'altre.

Montserrat R.

VERGONYA ALIENA

Vaig sentir aquest tipus de vergonya, el darrer dilluns a la nit, veient en la televisió el programa-gala (aquesta paraula aquí no s'hi escau!) per escollir el representant de TVE en el Festival d'Eurovisió. El primer qe hom em pot preguntar és perquè dimontri he de veure un programa relacionat amb l'esmentat Festival. Són ganes! D'acord, totalment d'acord. En defensa pròpia només puc alegar que havia sortit de casa a les 10 del matí i havia tornat a quarts de nou del vespre. A la meva edat i amb el cansament a sobre, hi ha una part de la meva persona que es deixa arrossegar pel que no et faci pensar ni moure't ja més.

I, amb pena, pensava com tot això agrada a la majoria de la gent del "meu poble" (com diria el poeta). Imperdonable. Els decorats d'una vulgaritat total, alguna "artista" que confonia el cant amb el xiscle, la música que volia ser innovadora i no deixava de ser repetitiva i nefasta... I, com a punt àlgid la cançó d'un concursant que ell i tot el número, diemt-ne "musical"va resultar esgarrifós, i més si hi incloem la seva actitud d'un extremat mal gust, acompanyat de gestos grollers. Un punt pel que vaig poder valorar "el meu poble" que estava en l'audència, ja que el xiularen i l'escridassaren. D'aqui les "elegants" respostes del protagonista. Ja vaig apagar la tele. Confosa i humiliada.

Vaig recordar la pel.lícula "La cinta blanca"(No canvio de tema.) Per cert que la recomano sense cap paliatiu. Digna de veure's i pensar-hi. Es tracta de l'ambient en l'Alemagna de primers de S. XX (acaba just abans de la Guerra del 1914) . L'educació dels nens i joves té un pes important. La rigidesa dels educadors (no exenta d'hipocresia en algún cas) i la submisió dels infants al més alt nivell. D'aquí en sortiria el nazisme pensat per molts com la màxima puresa de la raça, amb totes les incongruències subsegüents. En les darreres escenes ja l'angoixa m'havia envaït.

En sortir al carrer l'aire fresc em va revifar i em va fer pensar. Vaig concloure, també que d'aquí en sortiria un poble tenaç, que acabat el nazisme faria resorgir el seu país. però, tot i amb això, vaig valorar la meva arrel llatina i el meu enramat mediterrani. Malgrat tot el nostre desmanagament, en certes ocasions. Qualsevol cosa abans que aquell rigorisme.

I tornant al programa de Televisió. Ja no estava tan contenta del meu Mediterrani!

Montserrat R.

L'AUCA DEL SR.ESTEVE

N0!. Decididament no! Això ho escric l'endemà d'assistir a la representació. Perquè hi vaig anar animada i optimista. Recordo un parell de representacions, la darrera (fa moltíssim temps) al Romea, interpretrada per en Garsaball, entre d'altres. I també l'obra llegida un parell de vegades. La darrera va ésser editada per "Edicions 62", el novembre del 2006 (el temps passa tan depresa que consultant el meu arxiu de lectures sé que la vaig llegir el setembre del 2007. I sembla que fou ahir!)

En aquest meu petit arxiu literari (que ve a ser un reforç a la meva poca memòria) llegeixo "Extraordinària! No com teatre. Sinó el primer que es va fer, com novel.la. Edició de luxe. M'ha agradat molt"

Amb aquest bagatge dins meu, em proposen assistir a la representació actual, en el TNC, dirigida per Carme Portacelli. Ho comento amb un matrimoni amic, que deroguen l'oferta "perquè ja estem cansats de les novetats que hem tingut que patir en alguna Òpera". Jo, al contrari, m'atrau el canvi de temps de l'acció i la novetat que ha de comportar. I hi vaig. Potser per un voler estar al dia, no ésser titllada de retrògrada i viure un canvi nou en l'obra que tant recordo.

És llarga. Dura dues hores i mitja. I no em cansa. Els actors bons. Escenografia "moderna" (Perdoneu que m'escapi del tema per donar raó a aquestes cometes. El masover de la finca de Montornès, parlant-nos, cap el el 1956, temps eren temps!, ens explicità de quelcom que no recordo: "...és, parlant malament --i aqui tots esperàvem un taco fort, com només la gent del camp empra i que no deixa de tenir el seu valor--, modern!"

Torno a l'obra. Vaig sortir amb una sensació positiva, amb algunes objeccions.

Avui, en llevar-me, he passat totalment al "no"! Aquella "Puntual" tan fosca, amb el taulell que roda, el passadís "roulant" per on desfilen continuament i hieràtica els personatges, convertits, una mica en "estaquirots"...Alló no és la meva estimada "Auca". Penseu que no hi ha aquella magnífica taula del convit de bodes... ,que la parella Estevet-Tomaseta no van a Montjuic a "airejar-se" sinó a la platja...,que en Ramonet va a la processó de Corpus sense el be... (Són coses entranyables que vaig trobar a faltar). Veure continuament en pantalla gegant l'entrada a Barcelona del 26 de gener del 39, la processó de Corpus en la nostra Catedral, el Cardenal Tedeschini en el Congrès Eucarístic...,a mi que ho vaig viure tot em va cansar en aquell espai i lloc. I tot envoltat d'una foscor que no anima...

Tota aquesta escenografia en una altra obra que no fos la meva estimada "Auca del Sr. Esteve" rebria una altra crítica. Fins i tot força positiva. Però en la d'en Rusiñol, no!.

Montserrat R.

AMOR I MORT

Al 4t, 1ª de casa meva ha viscut, des de fa més de cinquanta anys, un matrimoni que s'han fet estimar per la seva amabilitat, bonhomia, ajut (ell és metge) sempre que li hem demanat, diligència quan van ser Presidents de la Comunitat..., és a dir persones immillorables. Per desgràcia he posat "han viscut", perquè ella va morir, als 95 anys, fa pocs dies.

En una època tant de "ja no t'estimo i he conegut..."i matrimoni o parella desfeta, el "conviure" amb un matrimoni que ha perdurat molts anys amb l'amor a flor de pell i de forma intensiva és una sort que hem tingut i em demostra que no s'han perdut els valors que dignifiquen l'home.

Vull afegir que no van tenir fills. La parella ha viscut emmirallant-se un amb l'altre i oberts a la familia (l'ascensor els caps de setmana funcionava repetidament cap el 4t, 1ª) i als amics, entre els que ens hi comptem (si més no jo m'ho he atribuït).

Les converses amb ells quan el meu fill (ell també n'és un "fan") i jo els anavem a saludar, giraven molt sovint amb el seu encontre, coneixement i enamorament i les vicisituts que visqueren durant la guerra del 36. Ell era metge i ella Cap d'Infermeria. Totes les trifulgues que passaren donaven molt de si. Ella més aviat callava i assentia, però la felicitat sempre traspuava en la seva mirada vers ell.

Tinc un bon record d'aquestes trobades. No es donen així com així.

Ara està sol. I plora, plora molt. La familia i tots sentim i l'acompayem en el seu dol. Però ell no té la Rosa al costat...

Fins ara les explicacions d'ambientació. El que vull recalcar són les paraules que en la Missa Funeral pronuncià un cosí seu, jesuïta i home de gran formació psiquiàtrica. T'estimem i et necessitem". (El ser necessaris, quan som grans infon vitalitat. Molt encertada la paraula) I venia a dir que ell ens mostra que l'amor és més fort que la mort.

Montserrat R.

"ÉSSER I TEMPS"

Aquest títol és el d'una obra de Heidegger. No us esvereu . No la comentaré a fons perquè no en sé prou. Vaig assistir a un conferència d' en F. Torralba sobre aquest llibre. I no em vaig quedar igual que en entrar. La vaig entendre! Tota! El meu éxit i alegria es dóna quan copso idees difícils. Vaig, doncs, estar molt contenta d'haver-hi anat. Dubtava...

Entre el que vaig aprendre i em va fer pensar, vull destacar dos punts que em van recordar pensaments que he anat elaborant al llarg dels anys (dels meus molts anys!). Un me'l va transmetre en Josep, el meu marit, poeta i advocat, amarat per la sensibilitat i l' honradesa. Retorno a la conferència. Heidegger era una persona fascinada per la poesia. (Aquí un toc d'alerta em va tensar...) Afirma que el poeta va més al fons de la realitat que el filòsof! (Després d'això la tensió va donar lloc a un benestar intern). I que Hölderlin és el seu poeta preferit... (El que em faltava sentir...) Resulta que, a casa, aquest poeta era un llibre sempre a l'abast d'en Josep. I, una i altra vegada, em repetia que la "veritat" s'expressa, de forma primordial i per sobre de tota altra manifestació, per la poesia. (Tot això "de casa" anava ballant pel meu cap tot sentint una gran satisfacció).

Referent a l'altra punt. Totalment personal. He escrit, fa poc, és a dir ja gran, un assaig-resum del meu pensament en relació amb "la vellesa". Escriure-ho m'ha ajudat a pensar-hi i a concretar-ho, en el posssible. Previament em vaig documentar amb varis llibres d'escriptors que han abordat el tema. Per ambientar-me. No per acoplar-me al seu pensament. De forma personal, doncs, he escrit les diferents apreciacions (pensaments i fets) que constato han sigut viscudes per mi en les diverses etapes de la vida. He vist clar que han sigut moltes i molt diverses. I torno a Heidegger (que és l'important). En torn a la consciència existencial (torno a sentir intensa tensió interna) ve a dir que tothom s'ha d'adonar que no hi era i que després de la mort no hi serà i, mentre hi sigui, hi és. Penso que el meu assaig-resum no el dono per acabat.

Me'n alegro.

Monrserrat R.

PATIMENT

No parlo de cap fet. Vull reflexar un raonament i afirmació, que he sentit fa pocs dies i m'ha fet pensar (millor dit, repensar, perquè jo ja el tenia dins meu d'una forma o altre.)

En una reunió d'amics (en la que es diun coses amb sentit, que és la minoria!) una persona va fer notar com els passatges evangèlics viscuts per Jesús de forma angoixosa li donen esperança. (Pot semblar un contrasentit. Veig molt clar que no ho és). Ens podem referir a la pregària sagnant de Getsemaní, a les paraules que pronuncià en la Creu:"Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?"(Com bon jueu, Jesús coneix les seves pregàries, però per què escolleix aquesta tan punyent en aquells moments de desolació i mort?). I d'altres.

Efectivament, pensar que Jesús va patir i es va mig enfonsar, en algun moment de la seva vida terrena, em conforta en els meus moments baixos. I en les greus sotragades que pateix en certes ocasions, la humanitat, tot pensant que quan dic "humanitat" parlo d'aquest, d'aquell i de l'altre,...(Vull individualitzar el patiment de l'home i no deixar-ho en una col·lectivitat que podria fer perdre la identitat de cadascú.) Només amb el silenci unit al greu dolor del Mestre podem entendre (o intentar entendre) el nostre i el dels altres.

Montserrat R.