L'AUCA DEL SR.ESTEVE

N0!. Decididament no! Això ho escric l'endemà d'assistir a la representació. Perquè hi vaig anar animada i optimista. Recordo un parell de representacions, la darrera (fa moltíssim temps) al Romea, interpretrada per en Garsaball, entre d'altres. I també l'obra llegida un parell de vegades. La darrera va ésser editada per "Edicions 62", el novembre del 2006 (el temps passa tan depresa que consultant el meu arxiu de lectures sé que la vaig llegir el setembre del 2007. I sembla que fou ahir!)

En aquest meu petit arxiu literari (que ve a ser un reforç a la meva poca memòria) llegeixo "Extraordinària! No com teatre. Sinó el primer que es va fer, com novel.la. Edició de luxe. M'ha agradat molt"

Amb aquest bagatge dins meu, em proposen assistir a la representació actual, en el TNC, dirigida per Carme Portacelli. Ho comento amb un matrimoni amic, que deroguen l'oferta "perquè ja estem cansats de les novetats que hem tingut que patir en alguna Òpera". Jo, al contrari, m'atrau el canvi de temps de l'acció i la novetat que ha de comportar. I hi vaig. Potser per un voler estar al dia, no ésser titllada de retrògrada i viure un canvi nou en l'obra que tant recordo.

És llarga. Dura dues hores i mitja. I no em cansa. Els actors bons. Escenografia "moderna" (Perdoneu que m'escapi del tema per donar raó a aquestes cometes. El masover de la finca de Montornès, parlant-nos, cap el el 1956, temps eren temps!, ens explicità de quelcom que no recordo: "...és, parlant malament --i aqui tots esperàvem un taco fort, com només la gent del camp empra i que no deixa de tenir el seu valor--, modern!"

Torno a l'obra. Vaig sortir amb una sensació positiva, amb algunes objeccions.

Avui, en llevar-me, he passat totalment al "no"! Aquella "Puntual" tan fosca, amb el taulell que roda, el passadís "roulant" per on desfilen continuament i hieràtica els personatges, convertits, una mica en "estaquirots"...Alló no és la meva estimada "Auca". Penseu que no hi ha aquella magnífica taula del convit de bodes... ,que la parella Estevet-Tomaseta no van a Montjuic a "airejar-se" sinó a la platja...,que en Ramonet va a la processó de Corpus sense el be... (Són coses entranyables que vaig trobar a faltar). Veure continuament en pantalla gegant l'entrada a Barcelona del 26 de gener del 39, la processó de Corpus en la nostra Catedral, el Cardenal Tedeschini en el Congrès Eucarístic...,a mi que ho vaig viure tot em va cansar en aquell espai i lloc. I tot envoltat d'una foscor que no anima...

Tota aquesta escenografia en una altra obra que no fos la meva estimada "Auca del Sr. Esteve" rebria una altra crítica. Fins i tot força positiva. Però en la d'en Rusiñol, no!.

Montserrat R.

AMOR I MORT

Al 4t, 1ª de casa meva ha viscut, des de fa més de cinquanta anys, un matrimoni que s'han fet estimar per la seva amabilitat, bonhomia, ajut (ell és metge) sempre que li hem demanat, diligència quan van ser Presidents de la Comunitat..., és a dir persones immillorables. Per desgràcia he posat "han viscut", perquè ella va morir, als 95 anys, fa pocs dies.

En una època tant de "ja no t'estimo i he conegut..."i matrimoni o parella desfeta, el "conviure" amb un matrimoni que ha perdurat molts anys amb l'amor a flor de pell i de forma intensiva és una sort que hem tingut i em demostra que no s'han perdut els valors que dignifiquen l'home.

Vull afegir que no van tenir fills. La parella ha viscut emmirallant-se un amb l'altre i oberts a la familia (l'ascensor els caps de setmana funcionava repetidament cap el 4t, 1ª) i als amics, entre els que ens hi comptem (si més no jo m'ho he atribuït).

Les converses amb ells quan el meu fill (ell també n'és un "fan") i jo els anavem a saludar, giraven molt sovint amb el seu encontre, coneixement i enamorament i les vicisituts que visqueren durant la guerra del 36. Ell era metge i ella Cap d'Infermeria. Totes les trifulgues que passaren donaven molt de si. Ella més aviat callava i assentia, però la felicitat sempre traspuava en la seva mirada vers ell.

Tinc un bon record d'aquestes trobades. No es donen així com així.

Ara està sol. I plora, plora molt. La familia i tots sentim i l'acompayem en el seu dol. Però ell no té la Rosa al costat...

Fins ara les explicacions d'ambientació. El que vull recalcar són les paraules que en la Missa Funeral pronuncià un cosí seu, jesuïta i home de gran formació psiquiàtrica. T'estimem i et necessitem". (El ser necessaris, quan som grans infon vitalitat. Molt encertada la paraula) I venia a dir que ell ens mostra que l'amor és més fort que la mort.

Montserrat R.

"ÉSSER I TEMPS"

Aquest títol és el d'una obra de Heidegger. No us esvereu . No la comentaré a fons perquè no en sé prou. Vaig assistir a un conferència d' en F. Torralba sobre aquest llibre. I no em vaig quedar igual que en entrar. La vaig entendre! Tota! El meu éxit i alegria es dóna quan copso idees difícils. Vaig, doncs, estar molt contenta d'haver-hi anat. Dubtava...

Entre el que vaig aprendre i em va fer pensar, vull destacar dos punts que em van recordar pensaments que he anat elaborant al llarg dels anys (dels meus molts anys!). Un me'l va transmetre en Josep, el meu marit, poeta i advocat, amarat per la sensibilitat i l' honradesa. Retorno a la conferència. Heidegger era una persona fascinada per la poesia. (Aquí un toc d'alerta em va tensar...) Afirma que el poeta va més al fons de la realitat que el filòsof! (Després d'això la tensió va donar lloc a un benestar intern). I que Hölderlin és el seu poeta preferit... (El que em faltava sentir...) Resulta que, a casa, aquest poeta era un llibre sempre a l'abast d'en Josep. I, una i altra vegada, em repetia que la "veritat" s'expressa, de forma primordial i per sobre de tota altra manifestació, per la poesia. (Tot això "de casa" anava ballant pel meu cap tot sentint una gran satisfacció).

Referent a l'altra punt. Totalment personal. He escrit, fa poc, és a dir ja gran, un assaig-resum del meu pensament en relació amb "la vellesa". Escriure-ho m'ha ajudat a pensar-hi i a concretar-ho, en el posssible. Previament em vaig documentar amb varis llibres d'escriptors que han abordat el tema. Per ambientar-me. No per acoplar-me al seu pensament. De forma personal, doncs, he escrit les diferents apreciacions (pensaments i fets) que constato han sigut viscudes per mi en les diverses etapes de la vida. He vist clar que han sigut moltes i molt diverses. I torno a Heidegger (que és l'important). En torn a la consciència existencial (torno a sentir intensa tensió interna) ve a dir que tothom s'ha d'adonar que no hi era i que després de la mort no hi serà i, mentre hi sigui, hi és. Penso que el meu assaig-resum no el dono per acabat.

Me'n alegro.

Monrserrat R.

PATIMENT

No parlo de cap fet. Vull reflexar un raonament i afirmació, que he sentit fa pocs dies i m'ha fet pensar (millor dit, repensar, perquè jo ja el tenia dins meu d'una forma o altre.)

En una reunió d'amics (en la que es diun coses amb sentit, que és la minoria!) una persona va fer notar com els passatges evangèlics viscuts per Jesús de forma angoixosa li donen esperança. (Pot semblar un contrasentit. Veig molt clar que no ho és). Ens podem referir a la pregària sagnant de Getsemaní, a les paraules que pronuncià en la Creu:"Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?"(Com bon jueu, Jesús coneix les seves pregàries, però per què escolleix aquesta tan punyent en aquells moments de desolació i mort?). I d'altres.

Efectivament, pensar que Jesús va patir i es va mig enfonsar, en algun moment de la seva vida terrena, em conforta en els meus moments baixos. I en les greus sotragades que pateix en certes ocasions, la humanitat, tot pensant que quan dic "humanitat" parlo d'aquest, d'aquell i de l'altre,...(Vull individualitzar el patiment de l'home i no deixar-ho en una col·lectivitat que podria fer perdre la identitat de cadascú.) Només amb el silenci unit al greu dolor del Mestre podem entendre (o intentar entendre) el nostre i el dels altres.

Montserrat R.

EL SOL

Pel títol ja s'endevina que avui parlaré de les meves apreciacions meteoreològiques. Però no només del sol. Per no avorrir el personal (si n'hi ha) serà aquest tema l'inici d'altres pensaments i sentiments.

Fa més de 18 anys que visc sola. Consta així en el padró municipal, des del dia 2 de setembre de 1991. Amb excepcions. Però quan no existeix l'excepció, el despertar-me és el moment del dia més dur per a mi. Poder dir: "Bon dia!" a algú és mitja vida. Quan treballava, rai, perquè, amb les presses d'arribar a l'hora (eventualitat que no es complia gaire i va donar lloc a la cèlebre frase de la persona -Roser- de la recepció :"Ribas, arribes o no arribes...?") ni tenia temps de pensar.

I, ara, en silenci, vaig fent les coses amb un absolut mutisme. Per a molts, una solució seria escoltar la radio. Ho faig només, quan en els grans quadres i apuntaments en el suro (segona, per no dir primera, memòria meva), hi figura el nom de l'Enric com a tertulià d'una o altra radio. I aquí ve el problema, que potser m'ajuda a confortar-me una mica: buscar i trobar la ràdio adient... i el localitzo, està clar, a mitja sessió. Seré burra! Acabada la tertúlia, la radio es torna a tancar per la resta del dia. En contradicció amb el meu problema matinal, prefereixo el silenci a sentir parlar a gent. Jo voldria dir: "Bon dia!". No puc. Doncs, silenci.

I el sol? Què hi pinta en tot això?. Moltíssim! Si en fa, primera observació meva en obrir els finestrons, ja experimento gran alegria i la tristesa decau. Aquest hivern és de poc sol. Malament! I, a vegades surt, però no tarda en deixar-se tapar pels núvols. Malament també!

Un record escadusser: en la meva adolescència i joventut preferia els dies grisos... Ves per on! (Un psiquiatra en deduiria alguna cosa...). Ja fa temps que estic a favor del "sol". De totes, totes.

I, avui, dia gris, amb el cor encongit (per l'absència de l'astre) he començat llegint una carta que em va passar una cosina meva, Religiosa de Jesús Maria, escrita per una companya seva (Isa) que es va trobar de ple en el terratrèmol d' Haití. Paraules d'ella: "...tanta gente está muerta que siento estoy muerta con ellos. No sé por qué estoy yo viva (...) Debajo de los pisos veía manos que salian pidiendo ayuda (...) cadáveres por todas partes(...) la vida ha cambiado para mí..."

He sentit vergonya de mi mateixa. Amb sol, bé i sense sol, malament. Seré cretina!

Montserrat R.

ANYS ENRERA

Sé que el tema adient seria parlar d'Haití (encara que ho tinc molt present i m'interroga) o de la immigració, o si m'apureu, dels bombers de casa nostra... (ho faig notar per no donar una idea equivocada de si sóc una persona insensible... i estic fora d'òrbita).

Em situo a l'1 de maig de 1945, data en que Hitler i Eva es van suicidar. El dia següent queia Berlin asssetjat pels russos i la terrible guerra es donava per acabada. Tots ho sabeu. Ja és Història. Però jo tenia setze anys. I el meu record es va despertar i va fer un crit d'alerta, en veure un DVD que em va caure a les mans :"El hundimiento", fa pocs dies.

En principi, fujo de les contínues referències al règim nazi. Ens han aclaparat, enfonsat i extenuat amb el tema. I, ¿per què no s'han referit més a les deportacions, exilis, matançes del lideratge de Stalin a Rússia? Jo busco saber més d'aquest segon enfonsament, que va ser molt més ampli i dur. Demano més esforços per endinsar-nos en el segon genocidi. (Vergonya humana).

Recordo que el 2 de maig de l'any en qüestió vaig anar a l'escola, com cada dia: amb son, arribant tard (degut a que vivia a la mateixa illa de la porta d'entrada del col·legi, i "in mente" no comptava amb aquells breus minuts), amb la traducció de llatí sense fer i que portava a terme (malalment, està clar!) tot pujant les escales. Una de les classes del dia, a mig matí, era la d'alemany. En cridar-nos, sortírem totes, en fila i en silenci, amb la professora, la M. Inés Schnell. Es produí un petit canvi en el camí que seguírem. Ella ens va dir que anéssim a la sala de música. S'assegué al piano. I ens invita a entonar i ens va fer notar, "por última vez", l'himne alemany, mentre ella el tocava en el piano. Algo estrany passava. Va córrer la veu. S'ha acabat la guerra!. Els alemanys s'han enfonsat!. Ella tocava de manera vibrant les notes, mentre les llàgrimes relliscaven per les seva cara. Nosaltres entonàvem, adonant-nos que la cosa era seriosa:"Deutschland, Deutschland über alles...über alles in der Welt..."

Dos breus punts: l.- La religiosa, d'uns 40 anys, de família evangèlica, va ingressar en l'Ordre (catòlica) als 20 anys. Amb rebuig de la seva familia. No havia tornat a la seva terra (ni hi tornaria mai). Però la Pàtria, la terra crida perennement. 2.- Jo estava força al marge del que havia estat passant aquells anys a Alemanya. No ignorava que havia una guerra. però poca cosa més. Per un instint gratuït em sentia més anglòfila que alemanya (Com en la nostra guerra, a Salamanca, m'havia barallat i discutit - què devia dir!- amb les "falangistes", perque m'havia posicionat, de manera gratuïta, amb els requetès). Però en plena adolescència jo havia ignorat els esdeveniments que passaven a Europa, prop meu. Ni massa interès meu, ni cap explicació rebuda! Em sento avergonyida! Crec que la persona es forma millor sabent el bo i el dolent que l'envolta. (Opinió meva. És una manera de demanar perdó a la humanitat dolguda).

Montserrat Ribas

Any 2.022 - Jocs Olímpics

Quan dino sola a casa (la major part dels dies, com és normal, tot i agraint els que m'acompanyen la resta), ho faig de cara a la televisió (cosa que m'aterra en fer-ho quan dino acompanyada). No sé el que menjo quan hi ha una noticia que m'acapara l'atenció. Però, dono prioritat a la relació humana, ni que sigui virtual.
Un cas fora del normal, que em va fer deixar la forquilla a l'aire, es va donar, fa pocs dies, quan vaig veure al nostre alcalde, somrient, com sempre (tant per dir noves alegres com preocupants; ja hi estem acostumats i, penso, que potser és un propòsit d'auto ajuda pròpia i per aquells a qui s'adreça, entre els que m'hi compto) i potser més content que mai, anunciant que proposa que Barcelona sigui la Seu dels Jocs Olímpics de l'hivern del 2022! No m'estic de posar l'exclamació perquè la notícia s'ho mereix! (I aquesta segona també).
La forquilla va tornar al plat. Ni sé com va acabar aquell dinar casolà. Perquè vaig pensar: entre els morts i confusió d'Haití, la crisi, les persones conegudes que estan en l'atur prop meu, les guerres inacabables...,el marasme mundial que vivim, ara es programa una iniciativa lúdica, de la que no en sabíem res. Colossal!
I aquest "colossal", pot tenir moltes i contràries entre sí significacions: des de que et deixi estupefacte per inesperat i poc oportú (hi han moltes qüestions serioses en què pensar i resoldre!), a que et doni un toc d'alegria pel tema i l'entusiasme que empra en notificar-ho.
Anant a la realitat, penso que jo no hi seré, però, ara puc opinar i criticar o lloar. Bé la neu a Barcelona m'ha vingut de nou. Adverteix que es tracta de crear les subseus a Masella i La Molina. (Aclaració pertinent, sinó poca feina feríem).
Els diaris que segueixen a "la noticia" (punt a favor seu: no tracta de matançes i desgràcies. Ho agraeixo) comenten la gran eufòria per part dels que viuen aquests mesos entre neu, i d'atres fan notar com Saragossa i Jaca, entre d'altres llocs, ja ho tenen demanat i amb els primers veïns citats, sobretot, és una clara indalicadesa, ja que són moltes les vegades que s'han establert topades entre ells i nosaltres.(No sé quines relacions prèvies s'han establert). I algú en parla com si després d'això l'alcalde ja ho ha fet tot.(Em ve a la memòria Lc, 2, 25-29, on Simeó acull a Jesús, nen, que és presentat al temple i exclama. "Ara, Senyor/deixa que el teu servent/se'n vagi en pau, /com li havies promès.")(Dit amb tot el respecte).
Entre les opinions dures, trobo la de la Pilar Rahola en el seu article a La Vanguardia del 14 de gener: "Perdonen, pero esto no parece un proyecto de ciudad, parece la última ocurrencia desesperada de un alcalde sin ideas".
Potser no sóc tan radical, encaro que no ho descarto. La noticia, després de deixar-me bocabadada, m'ha fet somriure i veure el món tractat amb sentit de l'humor. I això té, sempre, un toc positiu. (Visca la confusió!).

Montserrat Ribas

"L'ÚLTIMA BAULA D'UN CADENA"

Comparteixo amb vosaltres una entrevista que van fer abans de Nadal a la Núria, Roser i Maria Feliu i Josep Mª Feliu Maspons, autors del llibre "L'última baula d'una cadena", Ed Azul. És el llibre del meu escrit d'ahir. El podeu trobar a la llibreria Laie, Barcelona. Del tot recmanable
Montserrat Ribas

Hom respira.

El títol sembla un contrasentit respecte al que vull comentar. Però m'ha impactat positivament, dins de la tristesa de la situació que exposo.

Vaig saber que un amic meu (per a mi, el conceptuo d'amic. Em dóna goig ser-ne.) havia escrit un llibre, junt amb les seves tres filles explicant la tragèdia familiar de patir la malaltia degenerativa mental que la seva dona, i mare d'elles, la Montse, va començar a patir ja força jove. El vaig comprar. (Jo llegeixo molt lentament, però aquest el vaig acabar en dos dies. Tot és qüestió de atorgar la preferència).

Amb ell vaig treballar en la mateixa Entitat uns cinc anys (Bé. No treballar colze a colze, perquè ell era "un jefe" (i ho dic amb tota la simpatia del món). Després no he tingut ocasió de veure'l. Però el llibre m'ha fet pensar molt. He tornat a estar vora d'ell, però d'una altra manera.

I dins del drama familiar que suposa aquesta malaltia en el cap femení de la familia, he trobat molt positiu tot el que entre plors i paciència els quatre expliquen.

Dedueixo que el començament de la malatia es devia donar en aquells anys que treballàvem. I ni una sola vegada va explicitar el drama intern, que començava (i quan aquestes coses comencen són, potser, els moments més difícils perquè encara no estan catalogades com a malaltia.) Ells eren molt joves i les filles unes nenes. Està aviat dit el no entendre el comportament diferent i estrany de la persona estimada!. Silenci per part d'ell en tota l'àrea del treball. Primer punt positiu.

Segon punt positiu: No l'ha deixat d'estimar mai. Així ho declara una i vàries vegades en el llibre.

Ara està ingressada en una residència. A vegades els coneix, A vegades no. La van a veure cada dia. Van creure, (jo penso el mateix que ells) que l'ingrés s'imposava per a bé de la malalta i d'ells.

Em permeto copiar les seves darreres paraules, amb les que conclou el llibre. "Aquest camí m'ha portat a poder dir-li d'una manera nova a la Montse: t'estimo. Perquè ara el t'estimo que dic a aquells ulls inerts és el que brolla de la pau que després d'una batalla extenuant tot ho omple".

Aquesta estimació constant i fidel, dins de l'embolic que tota aquesta situació comporta és el que respon al títol escollit. Avui dia estem cansats de separacions, canvis sentimentals... L'amor és com una joguina que es trenca i fa malbé amb molta freqüència....I, en aquest sentit, en aquest cas, hom respira...!

Montserrat Ribas

AMISTAT DE GRUP

L'amistat. Tots, qui més qui menys, la coneix. (I pobre si hom no la coneix!). I la viu.

Però la vida éstà tan plena d'emocions, sensacions, il·lusions, depressions,... que si no t'ho expliquen de tant en tant, hom es va quedant reduït a viure el que et passa, i prou. Amb l'oblit d' inombrables característiques, que, bones o dolentes, són fets essencials en l'existència humana.

La pel·lícula "Buscando a Eric" (no patiu, no explicaré l'argument, ja que acostuma a ser molt llauna sentir una narració sense el valor literari ni la força artística dels actors) que ahir vaig veure, em va colpir. I de tot el seu contingut vaig apreciar (si vull dir-ho una mica cursi: "em va tocar el cor". En aquest parèntesi reivindico que parlar del toc que et fa vibrar un sentiment, per intim que sigui, no es mai cursi. Deixem-nos de timideses! A qui estimem diguem-li que l'estimem! Me'n vaig del tema...Tornem-hi!) Com deia, vaig apreciar essencialment el valor de l'amistat. Però d'un tipus que no es viu massa: amistat de grup.

L'acció recau en un determinat home, carter d'ofici, que sentint-se aclaparat per molts problemes, esdevé un home trist i amargat. I tot el grup de companys carters se'n adonen i ho comenten i pensen, tot comentant un llibre per "ajudar a l'altre" que un ha comprat. Fan plans per arranjar la situació i pensen que cadascú, un rera de l'altre, faci el que pugui perquè arribi a somriure i, com a gran èxit fer-lo riure, si és possible. Perquè opinen que el riure, millor si no és forçat, però també es pot començar per aquí, afecta tot l'organisme humà i millora físicament i psicològica a l'individu. I un rera de l'altre, amb torns establerts, se li van acostant i entre acudits o intervencions que volen que siguin gracioses, el bloquejen tot volent donar a aquestes intervencions un sentit normal. Que no resulta del tot, però es entendridor seguir aquell esforç col·lectiu i intencionat per animar el company.

I la unió de tot el grup d'empleats d'aquell cos amb l'arriscada i molt pensada actuació final, a fi de desarmar l'enemic (un problema greu a resoldre del "trist", que ja no està tan trist perquè tot el positiu dels altres li va influint) és apoteòsic.

De l'argument de la pel·lícula no me n'enrecordaré més. Del valor de l'amistat sí.

Montserrat Ribas.