El títol que acabo de posar em recorda un principi bíblic.
És així, tantmateix, el que vull exposar.
M'explicaré. Tinc temps, ara, per a pensar. I ho aprofito.
I penso molt en la maravella que és la Creació. I, a la vegada el gran misteri que suposa. Des de l'embrió que esdevé un ésser humà fins a les fulles de les plantes, que van creixent amb la forma adient per a esdevenir una planta més gran, però creix d'aquesta forma determinada que correspon al tipus de vegetal que és, com a la formació dels núvols i tot el que es va desenvolupant d'una manera ben organitzada... Tot és un misteri. És un pensament que em repeteix. Ja ho sabia, però ara hi penso sovint. Com mai.
I això em porta a concloure que si la creació és obra de Déu que ens està mantenint sempre, si sento, observo i no ho entenc, ni poc ni molt, tot el creixement de tot el que m'envolta: la vida humana, vegetal, animal... resulta en conseqüència, que quan menys ho entenc, és quan més fe tinc en tot el que m'és difícil d'entendre i em sembla que només per la fe ho acato: que Jesús es feu home, que María és verge, que Déu ens rebrà en el seu Regne per a tota l'eternitat, etc., etc... Bé, ¿per què no creure-ho, ja que hi ha tants canvis que els acceptem sense problemes i que ja vivim amb ells i en ells, dia a dia?
De manera, que quan més dificultats tenim a explicar-nos humanament el que ara ens envolta, ens porta a obrir-nos amb més facilitat a la comprensió de les dificultats de moltes Veritats Revelades.
I hi vaig pensant i em produeix alegria i pau.
Montserrat Ribas i Piera
