dimarts, 25 de febrer del 2014

POESIA

He passat i passo uns dies marcats per la mort d'una gran amiga  i un amic. L'anterior bloc era el meu crit de rebel·lió que pensant-hi a fons s'anava convertint en una acció de gràcies pel fet que Déu ha posat en el cor dels homes la possibilitat d'estimar tant. 
Per contrarrestar aquesta lluita interior he tingut la sort de viure uns moments que m'han ajudat molt a trobar sentit a la vida i a la mort. Tres moments en que la protagonista ha sigut la poesia.
Les llibreries de casa, dues al passadís, tres al lloc d'estar i una en cada cambra dels fills, contenen un bon component de llibres i, en inusual proporció, de poesia (i no esmento els que tinc a la casa de fora: una quantitat semblant). Malgrat visqui sola no he tocat ni he variat la composició de la casa que vàrem anar donant vida el meu marit i jo des del dia que l'habitàrem. Ell era poeta i empedernit lector. Ens ha deixat la lectura per herència.
Torno a la poesia. Hem fet l'edició de l'obra completa de les poesies del meu marit, Josep Gomà (Edicions Viena) "Cançons de Lleida i altres poemes", ja que ell no va voler mai publicar en vida (apreciació que hem deixat de banda els meus fills i jo...). Férem la presentació de l'esmentat llibre recentment i sentir parlar d'ell amb l'afecte de l'amic Santi Giró, seguit de cites i apreciacions per part d'en Carles Torner, així com escoltar l'atinada lectura que va fer la Núria Candela d'aquests poemes que tant estimo, m'arribà molt al fons del cor.
Un segon moment molt íntim. En la presentació del llibre: "50 poemes amb àngel", recull de poemes de diversos autors on "l'àngel" hi figura, a cura d'en Jaume Subirana i Carles Torner. L'Enric, el meuu fill, en va llegir dos que va escollir: un del seu pare, titulat  "Àngel inútil" i el cap.1, versets 26 al 38 de l'Evangeli segons St Lluc, en el que narra l'anunci de l'àngel Gabriel a una noia que es deia Maria: "Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim...". Anar desgranant a poc a poc tots aquells versos, que es recitaren em va aportar un gran goig.
Vaig al tercer moment que he anunciat. Aquest darrer cap de setmana he anat a la Casa d'Espiritualitat del Miracle, on sota el lema: "Natura i Espiritualitat - Hivern" que forma part de quatre trobades, anomenades: "A l'escolta de l'Esperit de la mà de les quatre estacions", tingué lloc una exposició de la veu de diversos poetes, a càrrec de Roger Canadell, en els que  l'espiritualitat i la natura es conjugaven. I ens els comentava i aclaria, si era precís. 
Llegir i sentir a poc a poc (imprescindible en el llegir poètic) aquell "Febrer" d'en Màrius Torres que diu: "Els núvols són més blancs, el cel més pur. / Ara és temps de morir, que la vida es reforça./..."
I els versos de Joan Vinyoli que comentàrem del seu poema.""El silenci dels morts": "Visquem-ne acompanyats / com si només ens departís una paret de fum / que priva sols de veure'ns. Llur silenci / se'ns fa sensible, de vegades, intensament, en un record. /..."
Acabo amb el que en Josep, el meu marit em deia i em va fer comprendre: que és en la poesia on millor s'expressa la veritat.

Montserrat Ribas  

diumenge, 9 de febrer del 2014

PER QUÈ , SENYOR....?

Per què, Senyor, has posat en el meu ésser i en el de tots els homes tanta capacitat d'estimar? Ho vaig pensar quan el fill d'uns amics meus em va telefonar fa tres dies, i em digué: "Montse, la mare ha mort aquest matí". Des d'aleshores us invoco, Senyor, amb el pensament posat en ella, però aquest crit de rebel·lió no em deixa en pau. Per contrarrestar el neguit i retret que us faig penso, per altra banda, que la nostra possibilitat d'estimar tant, té un sentit positiu. I ens ajuda a viure i a morir.
Us explico el cas actual. Era un matrimoni que, ara més que mai, comprovo que he estimat i estimo molt. A part del ésers familiars pròxims que m'han anat deixant, (l'amor vers ells era  sempre desbordant...i encara ho és) el dolor actual és un dels que més m'ha "tocat". Potser tinc massa amor en el meu cor. D'aquí el meu retret, Senyor...
Buscant ajut he relllegit el llibre de Job: "Vols litigar, encara censor del Totpoderós / Què respons crític de Déu?" (Jb 40, 2), paraules vostres demanant a Job una resposta. I la resposta la dóna: "Jo sóc ben poca cosa. Què puc replicar?" (Jb  40, 4a). I me'n vaig a Jn 6,40: "Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els que veuen el Fill i creuen en ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrrer dia".
El meu retret inicial, Senyor, el vull convertir en una acció de gràcies, tot pensant que l'amor que sentim els homes és una participació del vostre amor vers nosaltres. Aquest pensament em dóna forces i us prego que no ens deixeu, (del que n'estic segura) perquè el vostre amor és infinit i etern. Com Vós.
Conclueixo, Senyor, buscant la pau tot pensant com el Vostre i el nostre amor continua per sempre. No mor mai.
Gràcies.

Montserrat Ribas


dilluns, 3 de febrer del 2014

PÍFIA

Entrant a Barcelona des del Baix Llobregat ¿no us ha cridat mai l'atenció una casa ornada amb una magnífica Papallona (es mereix la majúscula) modernista en la part alta de la façana d'una casa del carrer Llançà, just passada la Plaça d'Espanya? Crec que l'anomenen "la casa de la Papallona".
La podeu veure encara, per sort, però en un moment precís: en passar davant del carrer Llançà. Però és que, abans jo la veia i mirava ja en entrar a la plaça, perquè la seva visibiliitat era òptima i la seva visió un goig.
Resulta que han arreglat (o fet malbé. No m'agraden aquests grans centres comercials que hi ha de tot, soroll i gentada inclosa) l'antiga Plaça de Toros, amb un cert respecte per l'exterior. Però han aprofitat el sol per fer-hi uns edificis, que amaguen aquesta Papallona, que es veia tot entrant en la plaça. Ara no. Has de saber veure-la en un moment precís i puntual. 
No estem en la ciutat amant del modernisme? Qui va permetre aquesta barbaritat de la nova construcció que li fa perdre la seva bona visibilitat?
Em vaig sentir compresa en la meva indignació en llegir la resposta a una carta en la secció dels lectors de La Vanguardia del 22 de gener darrer. Un senyor pregunta en quin any i qui va ser l'arquitecte que la va dissenyar (tot gira entorn de la Papallona en qüestió). No es queixa, ja que es situa en una illa al mig de la Gran Via per poder admirar-la millor. 
La resposta d'en Lluís Permanyer, Cronista de la ciutat, a qui va dirigida la carta, li dóna les respostes pertinents. I la seva darrera frase, que no pot deixar d'expressar a nivell personal és: "Me duele que la monstruosa reforma de las Arenas haya dañado su visibilidad"
Nota: Aquell dia el porter em donà el diari en la versió castellana, per equivocació.

Montserrat Ribas