VIURE I CONVIURE

ANTONI TÀPIES

2012-02-10T18:26:00.002+01:00

No pretenc fer cap crítica sobre el personatge. Primer perquè la pintura no és el meu fort i segon perquè els entesos n'han parlat i escrit molt en televisió i diaris aquests dies i les seves opinions són les vàlides. Tot i que encara n'espero un homenatge a fons. (Per cert que m'ha agradat molt que el sepeli el feren en privat).

Per descomptat que vaig anar al Museu el primer dia després de mort on, sense empentes, havia gent, equips de televisió, periodistes, amics, autoritats en pla particular, és a dir sense cap organització, com calia. Per fer mostra d'estima i afecte i honorar la memòria de l'artista és la millor manera de fer-ho. Es formà una petita cua de gent per a firmar en el llibre de condol. Jo, al marge de tot això, vaig poder reveure l'obra exposada tranquil·lament i viure aquell moment, reflex d'una actualitat. Sense conèixer a ningú, em sentia unida a tothom, envoltada amb les pintures del Mestre. Unint-me a l'expressió que empra la meva filla que m'acompanyà, em sentia viva. El meu fill, Enric Gomà, escriptor i filòleg, va idear, ja fa uns anys, un recull de frases que hom pot sentir pel carrer, de gent desconeguda, però que, per un o altre motiu criden l'atenció i et mostren facetes de la vida de les persones que expressen pensaments insospitats. S'anomena "Al carrer" i està obert a l'aportació de tothom. Us preguntareu, i amb raó, per què he fet aquest salt en el tema (i en l'espai). No desvariejo, per ara...El punt d'unió rau en un "Al carrer" que ha rebut i diu textualment: "A la Fundació Tàpies una nena de sis anys plantada davant dels quadres del geni universal, diu a la seva mare: 'mama, aquests quadres els devia pintar quan era petit, oi?' ".

Quanta gent deu pensar com aquesta nena i per no ser titllat de neci no s'atreveix a dir-ho! Jo he conegut veritables detractors d'aquesta pintura, fins al punt d'acalorar-se parlant-ne. Però no es pot dir i menys ara... I guarden silenci. Respecte a algun quadre, i vencent tota vergonya, estic amb la nena. En d'altres no. I el que m'agrada moltíssim (per a mi és genial) és la decoració externa del Museu: "Núvol i cadira". Visc prop del Museu i, per tant, puc contemplar-lo molt sovint Em quedo embadalida i em transmet alegria cada vegada que la veig. Gràcies, Mestre.

NOTA.- Al marge d'això volia fer notar que enviar anècdotes al correu electrònic: alcarrer@alcarrer.cat està obert a tothom. Som uns 615 per ara. I sense cap ànim de lucre per qui ho va idear, ja que n'escull els millors, edita un llibre (ja n'hi han dos) i el guany s'aplica a una trobada-sopar per a els que hi formen part.

La propaganda està feta amb tota la intenció. No és un "aprofito l'ocasió...".

Montserrat Ribas

INCONCEBIBLE

2012-01-28T21:44:00.000+01:00

Llegeixo en La Vanguardia de fa pocs dies un breu article sobre sobre unes afirmacions de l'arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol. Només en llegir una frase determinada em quedo bocabadada (de veritat, perquè no puc continuar llegint) i la torno a mirar no fos cas que la recent operació de cataractes m'hagi desllorigat la visió i ho llegeixi malament... Però no. Desxifro el mateix. La breu cita que li atribueixen és: "Una dona no pot oficiar perquè cadascú té una funció. Jo tampoc no puc fer algunes funcions que fan les dones. No puc portar fills al món". Fins on hem arribat per arraconar les dones en aques afer? Ens podem imaginar això en boca de Jesús de Nazareth? Ho deixo aquí i cadascú que reacioni com vulgui. Jo trobo inconcebible que s'hagi arribat a aquest argument vexatori i fora de lloc.

Però vull contrarrestar, per poder continuar vivint en pau (encara que em costarà oblidar el que he citat ...) Vaig assistir al fòrum "Teologia i alliberament" el dissabte passat (jo erre que erre per saber el que pensen els cristians, entre els que m'hi compto). Vaig tenir la sort de triar el taller titulat "Una experiència de teologia en Amèrica llatina". Ens parlà el bisbe emèrit d'Ayaviri (Perú), Joan Godayol i vaig poder respirar fons. La seva obertura de visió amb respostes concretes o apreciacions seves que un dia o altre s'acceptaran, m'ompliren de goig i esperança.

Entre vàries i oposades opinions, em quedo sempre amb la que penso que conté més sentit evangèlic.

Montserrat Ribas

FILOSOFIA VITAL

2012-01-20T13:40:00.001+01:00

Llegint "la contra" de La Vanguardia" d'ahir, dia l9 de gener, que consisteix en una entrevista amb el filòsof Antonio Fornés (a qui no coneixia de res fins ahir i amb qui el meu pensament s'hi adhereix totalment) em vaig sentir respaldada en les idees que vaig exposar en el meu darrer bloc. Me n'he alegrat i ho vull comunicar. Amb qui? Qui ho sap...

Parla de la deshumanització de la majoria de persones que donen massa pes a les coses superficials: comprar un cotxe, pis en propietat i moltes coses supèrflues, a les que donen una importància capital. Això fa que arribin esgotats i ja no poden pensar ni prendre decisions en la vida, sinó que viuen com a màquines, completament esclavitzats, amb una especie de bogeria que els porta al buit i a l'angoixa. Perquè la veritable serenor i vida sana psíquica i humana es basa en saber pensar, mesurar i reflexionar. I viure i aspirar a viure amb moltíssim menys. És un determinant important per a l'equilibri.

La gent de la que parlo (no parlo de tota la humanitat) és reàcia a trobar-se amb si mateixa en busca d'una falsa joia i plenitud que no assoleix.

A vegades a tots ens costa seguir el que jo en dic vida sana, però si més no el pensar-hi, tenir-ho en compte i adreçar-s'hi en el possible és un pas molt positiu. Per ser feliç i conscient.

Repeteixo la cita de Pascal que en Fornés també empra: "l'incapacitat més important de l'home és estar sol amb si mateix".

Montserrat Ribas

EL PREU DE SER ELS PRIMERS

2012-01-17T14:13:00.002+01:00

Aquest títol és el que figurava en els "20 minuts" emès per TV3 el darrer diumenge, 15 de gener. El trobo prou significatiu per no canviar-lo.

El tema era el sistema educatiu dels nens a Corea del Sud, país on el grau de coneixements que adquireixen els nens en el seu aprenentatge escolar és el superior respecte a tots els països del món. Pot semblar molt bonica i positiva aquesta afirmació. Jo la rebutjo totalment. Vaig seguir el reportatge amb molta atenció, mentre la indignació m'anava creixent. Resulta que els nens van a l'escola popular (magnífic!), peró, en sortir a mitja tarda, algun membre de la família els va a buscar i els porta a unes classes particulars, que va començar un professor i ha tingut que anar, no sumant sinó multiplicant, els centres perquè l'afluència ha esdevingut desbordant. I en una ocasió es veien cotxes que arribaven a casa a les 12 de la nit que és quan la nena havia acabat els innumerables estudis diaris. (Una veritable aberració pedagògica!).

Resulta que els nens pugen sota l'opressió de la idea dels seus pares o familiars que per fer alguna cosa de profit en la vida han de ser els primers en totes les matèries que estudien. I obeeixen, s'hi esforcen i sembla que de bon grat van a aquestes classes de repàs després de l'escola.

Penso que es crea una competivitat esfereïdora. Van parlar de més de 200 suicidis d'aquests nens que viuen la seva infància i adolescència amb aquesta càrrega cognitiva. Es veien cambres de les cases d'aquestes nens on tenien exposats tots el diplomes, notes i premis escolars. (Enlloc d'un poster atlètic o futbolístic o un dibuix apreciat per la seva procedència, o qualsevol cosa d'una banalitat total...) Dia i nit amb l'obsessió sempre que per ser algú el dia de demà han de ser els primers en els estudis.

Això és ensenyar a viure? Perden l'espontaneïtat de les converses, dels jocs, del "no fer res" amb tranquilitat. Més d'una nena (ara penso que el subjecte televisiu era predominantment femení) deia que es tancava al cuarto, més d'una vegada i deixava anar una plorera que li sorgia per l'esgotament. Tot i amb això continuava afirmant que el que havia de fer era estudiar molt.

En una estona d'insomni aquesta nit he anat pensant en el documental i m'ha sorgit de forma espontània el mètode d'estudis dels meus fills quan éren petits. Van anar a l'escola privada "Elaia" (gràcies Núria Ramos i les seves dues companyes que la vàreu fundar) on no sé si van aprendre massa coses, però sí a viure.

En entrar el nen donava la mà a la professora que els rebía i el "Bon dia, senyoreta" se'ls responia amb un "Bon dia, Enric", "Bon dia, Teresa"... des del primer dia! Anaven a escola com si anessin a una reunió d'amics, a una festa... Detalls d'extrema pofessionalitat com avisar-me la Núria que ha observat que l'Enric torçava la cama al córrer en el pati, que li costava molt concentrar-se, etc, etc... Vivíen el nen en totes les seves facetes. I també vaig trobar positiu, que en ocasió d'una "revolta en la classe" fora de mida, la Núria va anar-hi i els digué: "O canvieu de manera de fer o canviarà la professora". Després d'un breu silenci es va sentir una veueta, que digué: "Ens ho pensarem". Era la veu del meu fill. Fins trobo educatiu la vivència de tenir llibertat per ser capaços d'arribar a la impertinència. No sé què en pensaran els pedagogs, però els meus fills no van patir ni van voler ser els primers. I avui dia el noi filòleg i escriptor, treballa de ferm i la noia, ha triat el que ella va rebre: educar. I sé per alumnes que les seves classes de Religió (que poden arribar a ser tan avorrides...!), a base de videos, explicacions i preguntes sobre casos reals i actuals, són unes de les seves preferides.

Es pot comprendre que estic totalment en contra de la competitivitat en totes les actuacions vitals. Desfan a l'individu.

Montserrat Ribas

TRANSCRIPCIÓ D'UNA CARTA

2012-01-02T12:32:00.000+01:00

3o DE DESEMBRE DEL 2011. Estic al llit. Grip intestinal. No tinc ganes de fer res. D'esma fullejo el diari. I -cosa estranya- l'article d'en Quim Monzó m'altera (senyal que em vaig curant, penso destriant allò positiu) i tot seguit li escric una carta. I ara la copio aquí.

"Quim Monzó,

Sóc gran. En aquests moments estic malalta. No sé què d'un virus. Només vull estar a llit i a les fosques. Aquest preàmbul que pot semblar absurd és per situar en com li escric aquestes línies.

Ja no tenint febre, he pensat, a la 1 del migdia, encendre el llum i reincorporar-me mínimament a la vida humana. I he fullejat La Vanguardia. I m'ha indignat (signe positiu en la meva salut, malgrat tot!) el seu aticle que titula: "El bacil de Hansen".

Com a segon preàmbul també m'interessa dir-li que llegeixo sempre els seus articles, ja que pel seu enginy, ironia, sentit de l'humor i temes acostumen a ser els meus preferits.

Però avui... Tota la vida des de que tinc ús de raó he sentit, al meu voltant, aquesta broma (i com a tal, l'he copsat sempre) de l'home dels nassos que es veu el 31 de desembre. I també (això pot causar-li una altra enrabiada...I'm sorry!) de l'home de les orelles, el dia anterior.

Quan era petita em feia gràcia i ara la considero com una costum tradicional. I res més!

I de sobte llegeixo en el seu article: "Això que tanta i tanta gràcia fa a alguna gent em sembla -ja em perdonareu- una de les invencions més estúpides de la tradició". I a més del títol -per deixar clar el seu pensament- en les darreres línies explicita: "...a les persones que li passava això els enviaven a una illa del Pacífic anomenada Molokai".

No se'm parlava mai de l'home de la tarda del 31 de desembre (com vostè fa notar) quan el nas ja anava minvant... Per tant, aquesta deducció no se'm va donar ni de nena ni de gran.

Per què transformar una broma inofensiva i tradicional en un esperpèntic relat?

I no sé per què m'ha dolgut en nom dels qui pateixen aquesta malaltia...

Atentament,

Montserrat Ribas"

M'agradaria saber quants aixecarien la mà a la pregunta de qui està d'acord amb mi... Si pocs o ningú, em doldria perquè seria senyal que el temps de les il·lusions netes s'ha enterbolit.

Montserrat Ribas

NADAL

2011-12-19T12:02:00.000+01:00

El títol es correspon al temps i dies que vivim; el nom que reben aquests dies dels creients i els no creients. Es celebra amb el temps litúrgic previ: l'Advent. Com més tard es parlarà del de Quaresma, etc... al llarg de l'any.Però el meu sentit litúrgic es diferencia del de la majoria de la gent. És privat per a mi. Però és així.

L'Església s'esforça en fer-lo viure i també la vida ciutadana reforça el sentit de l'Advent, com el dia 25 (d'una manera o altra) ens parlarà del dia concret de Nadal. Però jo tinc la mania de pensar de forma general i puc sentir el Nadal, la Creu i la Ressurrecció algun dia ben separat del que litúrgicament está marcat en el calendari anyal.

El Nadal pot ser aquest dia, aquell o el de més enllà. Aquest sentit d'adoració vers el Nen nat en una establia em pot ajudar a viure aquesta situació o aquella que s'esdevingui en una o altra data. El mateix em passa amb la Creu del Divendres Sant, que se'm pot donar tal i tal dia determinat, perquè el sofriment que pateixo aquell i aquell altra dia em reclamen la visió del que va patir més que jo i era el Fill de Déu! i uneixo la meva possible angoixa a la seva de Getsemaní. I també aquell moment de joia espiritual, de pau, de silenci amorós em poden situar en la gran Nova de la Ressurrecció i exaltar tal esdeveniment, en qualsevol dia determinat

He passat per la Facultat de Teologia; ho vaig viure amb veritable vocació de valorar i augmentar, si es donava, el saber transcendental. Resultat: molt positiu. Malgrat això (i, potser per això) sento dins meu aquestes possibles alteracions dels temps litúrgics. Inexplicable, potser, per a molts però, què hi farem? la meva vida transcorre així . (I la trajectòria vital ha sigut llarga).

¿Trobo malament tot l'esforç litúrgic i els ajuts determinats que el reforcen per part dels ciutadans al marge de l'Església? Taxativament no. Però a més de l'any litúrgic fixat, jo el celebro també quan la meva vida me'l demana.

Concreto al Nadal: els textos litúrgics t'hi van situant, els pessebres animen i ens parlen des de les esglésies, els aparadors de les botigues, i, molts pobles ja convertits en pessebres vivents, la representació dels Pastorets, les felicitacions, les il·luminacions... (Un breu apartat sobre aquestes: em molesten. Augmenten el brugit de la gent que poc o molt -aquest any, poc-, compra, però sempre inunden els carrers. I jo crec que és més temps d'un cert silenci... Una excepció: la Plaça de St. Jaume. Ja que un mateix partit polític s'ha aposentat a l'Ajuntament i a la Generalitat, han unificat la llum dels dos edificis d'una manera discreta i el resultat és, excepcionalment, magnífic).

El pessebre d'allí bé, Però només amb un aprovat baix perquè quan tenim el magnífic romànic en el nostre gran Museu... ja em sobra l'estil emprat. I un petit detall negatiu: ressalta força la figura del "caganer". L'he viscut en tots els meus pesebres, des de que era nena, fins al que faig ara. És un pastoret entranyable. Però no posat en primer pla, com en aquest. Sempre l'he posat ben amagat darrera matolls o arbre, i mai amb el conseqüent resultat. I no diguem com em molesta quan aquest pastoret agafa la cara de qualsevol personalitat, com he vist en la Fira. Aberrant!

Me n'he anat per les branques. L'objectiu primordial d'aquestes línies és expressar la meva visió de les celebracions del Nadal i altres Festes litúrgiques, sempre respectant la intenció de classificar-les al llarg de l'any. Peró també les celebro i visc quan el sentiment m'ho demana.

Montserrat Ribas

PUR COMENTARI

2011-12-07T16:55:00.000+01:00

Ho havia ja llegit, sense aprofundir massa. Però en llegir-ho en el requadre del darrer full dominical em va fer més pes i em va sorgir amb més força el comentari que a continuació exposo. En el requadre en qüestió es parla del Pla Pastoral Diocesà 2011-2015, per a la nostra arxidiòcesi. I s'expliciten els seus tres objectius prioritaris:

1.- L'anunci de Jesucrist als qui no el coneixen.

2.- La pastoral de la iniciació cristiana, i

3.- La solidaritat, expressió de la fe cristiana.

Els trobo molt importants, seriosos i vàlids. Però em sembla innecessària la seva prioritat. Amb l'evangeli a la mà puc arribar a la mateixa conclusió, emprant moltes altres expressions, totes vàlides. En els darrers anys, quan llegia els objectius dels anteriors Plans, (que sempre han sigut importants), ja pensava en la seva obvietat com a prioritaris. Aprofundir, difondre l'Evangeli i viure'l de la forma més fidel possible són les meves prioritats i les de l'Església ara, abans i sempre (lluny de mi pontificar; és el meu parer).

Torno als objectius que s'exposen pel temps determinat proper. Tots tres estan en la línia evangèlica que crec s'ha d'intentar expandir seguint l'ensenyament del Mestre: "Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus..." Mt 28,19a.

¿Però no penseu que aquests tres objectius, com em van semblar sempre els altres (que no puc citar perquè no els recordo) és una forma d'expandir l'evangeli, com ho haguessin pogut ser indistintament molts d'altres?

"Doctores tiene la Iglesia" (em surt en castellà, ho sento) i jo sóc cristiana "de a pie" (tornem-hi!) i les meves paraules poden tenir poc valor. (Per a mi, en tenen...). I sóc lliure de pensar-ho i exposar-ho. I ho faig.

Montserrat Ribas

RECORD I SENTIMENT

2011-11-29T19:13:00.000+01:00

Una vegada més el meu breu escrit està amarat d'afecte, tristesa i goig. Tot alhora.

Ahir es va cel·lebrar l'acomiadament de Mossèn Josep Maria Via Taltavull, que morí el dia anterior. Jo era fora de Barcelona. Després de la "sotragada" en llegir-ho en el diari i no poder assistir a la cerimònia, a la Catedral de Tarragona una persona va pensar i pregar per ell.

Als meus 42 anys (ja en fa 40) vaig estudiar Teologia a la Facultat de St. Pacià. Ell era el professor d'Antropologia. Era un home físicament fort, sumament savi i enginyós. (Que difícil em resulta poder donar una imatge d'un personatge tan peculiar com jo el vaig poder apreciar! Crec que si en Pla l'hagués conegut seria un "Homenot" més). La majoria dels nois del curs (jo era l'única noia) remugaven, en els curts intervals dels canvis de classe, opinant que no seguia cap guió determinat i l'estudi de l'assignatura, ja de si complicada, es feia difícil... i a més ell era molt exigent a l'hora de puntuar. Jo estava totalment en desacord: les aportacions pròpies i contínues eren per a mi uns descobriments constants. Que no seguís cap ordre formal quedava supeditat i oblidat al costat de les innovacions, les sortides pròpies i espontànies carregades de saviesa, enginy i innovació. L'assignatura la deixava de banda i estava esperant aquests afegitons tan seus.

I, si em captivava la seva intel·ligència, també confesso que m'era antipàtic. Es comentava que responia a la seva gran timidesa. No hi estava d'acord. El seu tracte m'era difícil. Recordo dues frases que m'ho corroboren. El meu marit que seguia atentament els meus estudis volia conèixer els professors de qui li parlava i, tot sovint els convidava a dinar a casa, que acceptaven de grat. Les dues frases en qüestió foren: "Bé, sí, vindré perquè fa molt temps que no veig a l'Alvarez Bolado...." i "Vindré a Montornès perquè la carretera de la Roca és molt bonica entre les properes a Barcelona..." (No hagués pogut ser més amable en l'acceptació de cada una de les invitacions!).

Canviant de tema: em va commoure la Missa que va celebrar davant el féretre amb les despulles del seu amic (l'amic més amic, com diuen els nens), Mn. Andrés Rodriguez de Resina. Pocs el vàrem acompanyar fins el cementiri. No crec que veiés que la Marila i jo hi érem. Era tan gran el seu dolor, si es pot medir, que li interceptava tota altra apreciació.

Van passar els anys i encara no se'l podia titllar de vell quan unes embòlies el van afectar físicament, i reduir en una cadira de rodes. Vivia en un pis-adjunt d'un convent de monges i dues infermeres el cuidaven. El cap completament clar. I la Marila, el seu marit i jo acompanyàrem, un dia, a l'amic comú, Mn. Jordi Sànchez Bosch (un altre que ens ha deixat recentment...o potser està més a prop nostre que mai...) que anava a veure'l amb regularitat. Va ser una visita que no s'oblida. En la cadira de rodes, el cap torçat responent a una desviació de la columna, i que en va dir de coses amb aquell sentit profund que el caracteritzava! I amable, molt amable, (sense aquella suposada timidesa, de la que he parlat). Només sé que sense embuts i d'una forma normal li vaig dir: "Mossèn, parlar amb vosté em feia una certa por (l'important era escoltar-lo!) però avui, ara, ho faig amb tota naturalitat. Parlo amb una persona molt simpàtica. Gràcies".

Va ser la darrera llarga conversa que vaig tenir amb ell.

En l'estampa-recordatori que avui m'han donat s'exposa el que una vegada ens va venir a dir a classe, arrrel de la fe: "Davant dels dubtes, després de pensar-hi molt he pres aquest partit i en ell visc". En l'imprès el text és de Jo, XI, 25-26: "Jesus digué: Jo soc la ressurrecció i la vida, aquell qui creu en Mi, encara que fos mort, viurà" El partit pres és per a sempre.

Montserrat Ribas

CULTURA I RELIGIÓ

2011-11-13T11:13:00.000+01:00

Heu sentit parlar de la Mostra de Cinema Espiritual de Barcelona? L'any passat me'n vaig assabentar a "toro pasado" i aquest any vaig connectar, ja fa uns mesos, amb persones que me'n parlaren i hi he pogut assistir. Resulta que és la VIII Mostra! Anem a exposicions rellevants en altres llocs fora de Barcelona i molts esdeveniments de casa ens passen per alt...

S'han exhibit deu pel·lícules (algunes eren documentals) durant deu dies seguits. Potser una mica massa! I una mica atapeït! Sempre et queda el recurs de deixar-hi d'anar o, efectivament, no tens el dia lliure. Jo n'he vist sis. Però he viscut una mica immersa en totes. Fins aquí la crítica.

No faré revisió de tot el que he vist. Algunes han entrat d'alguna forma dins meu i m'han fet reflexionar; d'altres, m'han cansat. El promig, però, és bo. Vull parlar de la que vaig veure ahir, dissabte, 12. Ves per on, una pel·licula que és dura, angoixant i, per tant, fa patir (aquesta és la sensació que em produí) i en arribar a casa hi vaig pensar amb calma, asseguda, a casa, i en silenci (no hi havia ningú. Cap comentari. però m'era imprescindible meditar-ho) em vaig sentir, no de cop, de mica en mica, inundada d'una joia i una gran pau. Fins arribar a comparar la trama de la pel·lícula amb la "veritable alegria" que St. Francesc d'Assís explica d'ell mateix, que "tornant a Perusa, de negra nit,(...) en un hivern tan fred que es fan caramells d'aigua freda congelada a les extremitats de la túnica. (...)". En demanar l'entrada al convent, no l'obren. I acaba dient que si no s'irrita en aixó està la veritable alegria...

Torno a la pel·lícula en qüestió. Es titula "Popieluszco. La llibertat està en nosaltres". Es tracta d'un capellà polonès, pròxim als treballadors del Sindicat Solidarnosc que "amb les úniques armes espirituals de la veritat, de la justícia i de la caritat va cercar, mantenir i testimoniar la llibertat de la seva consciència de ciutadà i de sacerdot". La Jerarquia l'invita, no ordena, que se'n vagi a Roma per evitar represàlies per part d' alguns sectors. Decideix quedar-se amb el seu poble, però no deixa de patir, en decidir-ho, assegut a terra, plorant d'angoixa. Efectivament, uns desconeguts el torturen i el lliguen i el tiren al riu. Té 37 anys. Mai va recòrrer a la força. (Cada dia crec més que "la violència només engendra violència", frase standard de Mn. Rodriguez de Resina). Joan Pau II el va declara beat. (Això sí que em deixa freda. Quan una persona és santa, és igual ho sigui declarat o no). Popieluszco és sant, canonitzat o no.

Hi veig una trajectòria vital com la del seu Mestre: Getsemaní i Calvari. (Gràcies als dos!)

I l'alegria em va venir en pensar com persones com ell (i n'hi ha moltes!) ens ajuden a viure i a patir les nostres petites dificultats. Ja que ell va saber assolir el seu programa de vida, no gens fàcil, amb coratge i tenacitat.

Em declaro contrària a qui s'allunya d'aquest tipus de pel·lícules que fan patir i es decanten només pels passatemps que no diuen res. Però no pateixen! I, a la vegada, no viuen i gaudeixen de la Veritat, en majúscula!

Montserrat Ribas

TEATRE INCOMPRÈS

2011-11-02T17:15:00.000+01:00

Encara no em sé explicar per què no em va agradar l'obra de teatre: "Qui té por de Virginia Wolf?" d'Edward Albee. Ni em va fer patir, ni vaig somriure (això de no passar mai del somriure i arribar a riure és una constant meva, quan es dóna el cas) quan les riallades del públic es deixaven sentir (potser algú no s'hi adheria i restava com jo, però els que responem així no ens fem notar).
Una obra ben escrita, ben dirigida, ben interpretada (i dificil d'assolir-ho!), amb una bona escenografia... i no em va agradar.
L'autor fou Edward Albee, nascut a Washington el 1928 (de la meva quinta; per tant podia haver hagut una certa entesa..). Va escriure vàries obres, acollint-se a la tradició nord-americana del drama psicològic, de manera especial en aquesta, que va ser la més reeixida i obtingué ressò mundial. La trama es basa en la relació de dues parelles, en una trobada-invitació d'una d'elles envers l'altra. Els de la casa, des del primer moment, mostren una barreja d'alcoholisme amb una frustació com a parella, tot i que a moments s'estimen, en d'altres s'odien i la seva actuació és sempre devastadora i molt punyent. La vetllada, per dir-ho d'alguna manera arriba a ser un conjunt d'humiliacions, insults, enganys i odi. Tot ben barrrejat i molt ben fet em va causar una aversió pels personatges i la seva actuació. La seva gran destrossa humana em va semblar exagerada (fins i tot si la situo en l'any de la seva estrena: 1962) i no vaig poder seguir-la ni amb gust ni amb rebuig. Era tot tant fora del que es pot donar (comparo amb llibre i pel·lícules "fortes" que m'amplien la visió, és clar) que em queia fora del meu abast.
Potser hagués hagut que fer un esforç per entrar-hi, però no em demaneu tant...
Montserrat Ribas

ÀNIMS I ENDAVANT!

2011-10-22T11:36:00.000+02:00

El passat dia 19 vaig patir un trasbals intern: se'ns convocà a la reunió mensual d'una entitat, a la que pertanyo, i el president va formular la seva renúncia al càrrec que feia molts anys que exercia. Vaig detectar cansament i una mica de desencís per part d'ell. I, és clar, tots vàrem quedar "planxats" (com una persona digué). Tenia que pensar-hi, i per tant, escriure un bloc.

Però el dia 20 a la nit em van distreure la lectura, dos comentaris novedosos i interessants que la tele va emetre (la meva feina va ser poder dormir en acabar els comentaris del programa que van improvisar!). Tots sabeu de què es tracta: ETA deixa les armes i maten Gaddafi. Només dues paraules sobre els dos fets: una barreja d'alegria i un sentiment de canibalisme humà (ja ho sé que ell l'havia exercit a dojo!) en la manera de matar el dictador. M'ho han confirmat les fotos que amb cara radiant i sàdica es feren molts libanesos al costat del cadaver ensangonat. Hauria preferit un judici democràtic on el dictador hagués sentit les barbaritats comeses. Tornem a la decisió d'ETA: positiu, magnífic, però tot seguit vaig sospesar la feina que ara s'ha de plantejar per part d'uns i dels altres. En total, el dia 20 d'octubre de 2011 passarà a la història.

Aquestes noticies i vivències m'han fet endarrerir l'exposició del meu tema (ara considero que, per contrast, és molt poc important, però forma part de la meva vida i he de pensar-hi). Em vaig adonar amb la "desfeta" (expressió potser massa grandiloquent) de la reunió de dia 17 que, en un temps darrer, varis grups específics que componen les meves relacions i activitats han sofert canvis greus amb la dissolució d'alguns i la reducció de membres en altres. (Sembla poc menys que regeixi quelcom molt important! Poca cosa, ja ho sé però què caram!, és la meva vida...). Les seves causes són malalties, o frustació d'entusiasme en l'objectiu o pèrdues irreparables. I aquí estic jo, amb el propòsit de superar les possibles baixades físiques diàries amb el millor ànim i he d'afegir-hi les baixades morals que representen els grups que es desfan o es redueixen. ("Aqui te quiero ver, escopeta"! Aquesta dita tan estúpida em surt sovint davant de casos difícils. No en sé l'explicació del seu origen però l'empro sovint. I posats a reflexionar penso que la meva educació lingüística va ser bastant pobra i anacrònica...)

Per altra part, el meu filll em diu que coneix poques persones que, a la meva edat, hagin fet en els seus últims vint anys tantes noves amistats com he fet jo. Una cosa va per l'altra! I qui no es consola és perquè no vol.

Montserrat Ribas

LA DONA I EL TREBALL

2011-10-11T11:36:00.000+02:00

Parlo d'un treball doméstic determinat: la cura del malalt familiar. No m'estenc a més situacions injustes en el sí de la familia, vers la dona, perquè hi ha tema per un llibre. M'hi va fer pensar quan, el diumenge, en sortir del cine amb els meus fills, els tres vàrem comentar estranyats i, a la vegada, admirats sobre l'atenció que el marit esmerçava vers el seu pare, que patia Alzheimer. Està clar, quan tornava del treball. Per què ens va sorprendre tant? Segurament perquè no acostuma a actuar així l'home de la casa.

Es tracta de la pel·lícula iraní: "Nader y Simin, una separación". Aprofito per dir que, en un començament em va semblar extraordinària però l'entusiasme va anar decaient per repetitiva i claustrofòbica: tot el rodatge a la casa, l'hospital, el jutjat i com a màxim exterior les sortides en cotxe. I prou. Reiteració en el problema, parlant molt més pausadament que ho acostumem a fer nosaltres (aspecte que no em va desagradar) i en quan el tema es va repetint una i altra vegada... (El que en castellà diríem: "dale que te pego...". Arrossego de la meva època educacional l'imperi de la llengua?)

Perquè, encara que la dona hagi agafat molta més representivitat en molts aspectes de la que tenia en la meva època passada, encara no ha assolit la igualtat amb la que té l'home. Perquè si algun cap de familia, per una part (positiva) ja cuina i fa a la compra (inaudit en la meva vida) i la dona ja gaudeix de la possibilitat de treballar fora de casa, per altra part la qüestió de l'atenció del malalt proper, en l'espai i en la relació familiar, és tasca de la dona. Tant en la meva època com ara (admeto excepcions glorioses). D'una o altra manera: ja en l'organització, per poder ella treballar, ja en l'atenció directa, si li és possible. Això m'ho ha fet reviure aquesta pel·lícula (que potser només per ressaltar aquesta actitud, ja val la pena que es projecti).

I torno a pensar en la tasca de l'home que em va fer recordar tot això i vàrem apreciar com una excepció. Perquè ho és.

I deixant apart el tema que m'ocupa: malaltia en la familia, no puc acabar aquestes línies sense preguntar-me: com resol l'Església el paper de la dona? La resposta és òbvia. Penso encara en les monges que van netejar l'altar de la Basílica de la Sagrada Familia, davant els importants i innumerables homes que presidien. I a més, elles van expressar que era un gran honor la comanda. No. Si encara tindrem la culpa nosaltres... Acabo en sec per no caure en el llibre possible sobre el tema.

Quan jo era nena hagués preferit ser nen. Premonició?

Montserrat Ribas

COM A BENS

2011-10-03T19:02:00.000+02:00

Quantes vegades caic en aquest error! L'opinió d'amics benpensants em fan anar pel seu camí sense més. D'altres, vull opinar per mi mateixa i si m'equivoco, la culpa només és meva. En aquestes línies no em vull referir a cap cosa trascendental, però al llarg del dia has d'escollir petites eventualitats i el pes de l'opinió de la majoria et força a seguir-la.

Doncs no..."Diguem no...!" I tota aquesta entrada (que podria semblar anar cap a una revolta seriosa) només tracta d'anar o no a veure una pel·lícula. El dilema se'm va presentar fa pocs dies. Havíem decidit anar al cine una tarda, la meva filla i jo. I, concretament, a veure "El árbol de la vida". En reunions prèvies a aquell dia vaig sentir moltes opinions totalment negatives a la seva visió. Que si no s'entén res, que si és tan llarga, que si això no és una pel·lícula... Efectivament no és una pel·licula normal. És molt més. (Estic anticipant la meva opinió; faig marxa enrera). La meva filla havia sentit també opinions contràries.. Què fem? Vàrem pensar en canviar-la per la de la sala contigua: "La deuda", un thriller del que ens havien parlat bé.

I, de sobte, vaig reaccionar i no vaig voler seguir "com a bens": "Jutgem-la nosaltres mateixes i si ens equivoquem, mala sort!". I vàrem demanar entrades per "l'arbre" en qüestió.

Magnífica! Profundament religiosa, sensible, emotiva... La música, una meravella. És més un poema que una pel·lícula. Si bé no ho vaig entendre tot, tampoc entenc algún bon poema, però la seva musicalitat em compensa. No vull continuar fent la crítica positiva perquè ja l'ha plasmat la meva filla en el seu bloc i ho ha acabat d'arrodonir, en el mateix sentit, el meu fill en el seu comentari a l'esmentat bloc. I he de dir que coincidir en aquesta crítica tots tres m'ha emocionat. I crec que el quart que falta també hi estaria unit. La pel·licula m'ha donat diferents tipus de satisfaccions: bellesa, interioritat, unitat familiar i confirmació en que no hem d'anar per la vida com a bens.

Montserrat Ribas

24 DE SETEMBRE DEL 2011

2011-09-25T18:18:00.000+02:00

Doncs sí, ahir era la Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. En la seva Basílica s'hi van casar els meus pares i jo vaig acompanyar-los en la celebració de les noces d'argent allí mateix. I hi vaig, una vegada a l'any: per la seva festa titular.

Ahir vaig anar-hi. A la Missa solemne presidida per l'Emm. i Rvdm. Sr Cardenal arquebisbe metropolità de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach. (He escrit amb la pompa que empra el Full Dominical).

Molta gent que no s'acovardí per la pluja, missa de lloança a la Mare de Déu, acte fet amb ordre... una sèrie de coses positives de les que vaig fruir i una pregària a la que em vaig unir. Però... deixeu-me dir quatre pinzellades del que vaig patir: vàrem arribar amb mitja hora d'antelació i tot estava ple. Passant pel passadís central per anar a posar-me propera a l'altar en la part lateral, en trobar-me en les cinc primeres files amb cadires, algunes encoixinades, però encara buides, se'm va preguntar tot aturant-me: "vostè qui és? La meva resposta fou: "no sóc ningú però vaig a la part lateral" (Ja és una mica dur reconéixer que no ets ningú, però la circumstància m'ho va fer dir). Em feren girar cua i accedir-hi pel passadís del costat. (Em va venir a la ment el fragment evangèlic on es parla dels llocs preeminents). En el lloc triat per mi, prop de l'altar i ben arraconada només hi havia la part del reclinatori d'un banc inexistent. I ja em teniu asseguda en la part frontal, que no pensada per asseure-s'hi, sinó per reposar les mans: vaig agafar la imatge d'una gallina, ja que els peus no em tocaven a terra. I l'esquena sense respatller, està clar. Em mirava les files centrals de cadires buides. Eren per a les autoritats, només faltaria que elles s'asseguessin com les gallines! Això pertoca a qui no és "ningú"...

Van entrar ordenadament els clergues, bisbes i el Sr, Cardenal i es distribuiren tots en el presbiteri. I, com sempre, em vaig dir a mi mateixa:"per què dimontri no hi pot haver cap dona en aquest estament?" No sé encara la resposta i penso no saber-la mai perquè és un tema tabú que no admet ni dicussió. (Alabat sigui Déu!). En el presbiteri també havien aquells senyors amb aquelles capes i aquelles creus i que van tan mudats i fan tan de goig. Però dalt i ben asseguts.(No estic contra aquests vestigis del que fou. Sóc tradicionalista i per tant m'està bé). Però a l'hora de pregar a la "nostra" Patrona, no creieu que tots som iguals?

I, finalment, en un banc, posat del dret, com Déu mana, al costat meu havia un rètol: "Reservat per als familiars del Sr. arquebisbe" (aquí no posava. metropolità i tot el seguici. Ja s'entenia).

Però per sobre de tot això vaig honorar la nostra Patrona i les estrofes finals de "Princesa de Barcelona, protegiu vostra ciutat" m'emocionaren. Les meves disquisicions anteriors que hi eren i hi continuen sent, van quedar superades per la pregària i el sentiment.

Montserrat Ribas

BON HUMOR, PER FAVOR.

2011-09-19T18:02:00.000+02:00

El títol va dedicat al desig de trobar-lo en moltes facetes de la vida. I no el trobo sempre. Però quan es dóna, m'asserena i m'alegra.

He estat vuit dies a la Casa d'Espiritualitat de Manresa. He treballat (hi ha moltes maneres de treballar i la mental, és, ara, per a mi, la més punyent) les vuit Benaurances evangèliques. Un jesuïta granadí, P. Adolfo Chércoles ens feia l'exposició de cadascuna d'elles, cada dia, des de les l0 del matí fins a les 13 hores (no us esvereu, del mateix matí...) amb un interval de 10 minuts cronometats, que jo aprofitava per anar a veure dos vasos d'aigua (com si hagués estat parlant jo...). I jo, que ja miro el rellotge, generalment quan arriba a 1 hora tota disertació, procurant que el conferenciant no se n'adoni, continuava, en acabar, amb la mateixa atenció, curiositat i clarividència mental que quan havia començat, o sia feia tres hores. El perquè és molt fàcil d'explicar: entre les cites bíbliques adients que comentava, intercalava anècdotes viscudes en la seva època de capellà-obrer vivint en un barri gitano. I les expressions eren les que correponien a aquest entorn que va fer tant seu. Podeu pensar què deia quan ens explicava la tasca de desembussar un W.C com a paleta reconegut. A més canviava la veu i l'expressió de la cara. Jo crec que tindria assegurat l'èxit dalt d'un escenari en un monòleg còmic... I en un nou canvi d'expressió de la seva cara, d'una manera seriosa i convincent et citava paraules de Jesús de Nazaret... S'entén, oi la meva atenció i interès?

M'he estès en la vivència viscuda més recentment. Però ho vull ampliar a tot el que m'envolta i envolta la vida. Per què les noticies de la tele resulten moltes vegades tan avorrides? Ens fan saber tal problema polític, invasió i mort de tanta gent, l'estavellament d'una avioneta, l'esfondrament d'un vaixell amb la conseqüent mortaldat, el robatori que s'intensifica, etc, etc... en una mitja hora intensiva. (I està clar, després s'ha d'incentivar la investigació cardiològica si hom vol que l'espècie humana no desapareixi...)

Ja sé que les desgràcies estan a l'ordre del dia, però critico l'expressió tan formal que s'empra.

I els articles dels diaris... La major part d'ells escrits de forma monòtona i sense dir res de nou ni que et faci somriure. No dono solucions, ja ho sé. No sóc periodista; només oient i lectora. I, com a tal, penso i jutjo.

He de afegir alguna excepció en el meu judici dolent sobre els articulistes. I són aquests els que em limito a buscar i llegir. Un Quim Monzó, p.ex, no me'l perdo. (He de dir, que alguna vegada ha deixat de banda els seus afegitons que alegren la serietat del que explica i penso: malament!). I d'altres, que també ja tinc catalogats, entre ells els de l'Enric Gomà (doncs, sí, és el meu fill, però no per això l'he de silenciar).

No toco més temes. Ja es dóna per entés que quan impera el sentit de l'humor la vida és més agradable.

Montserrat Ribas

UN AMIC I L'ESTIU

2011-07-06T11:36:00.000+02:00

Com que l'estiu és anar i venir, vaig pensar en escriure una breu nota per explicar el meu silenci intermitent pel que fa a aquest bloc durant les properes setmanes. Perquè ahir a les deu de la nit vaig arribar a casa. I a les deu i cinc minuts m'assabentava per un missatge telefònic d'en Ferran Sànchez Bosch de la sobtada mort del seu germà Jordi.

Paralització mental que m'arriba quan un fort sentiment s'apodera de mi. Tot seguit, la meva filla i una amiga em telefonaren per donar-me la noticia. Vaig continuar paralitzada mentalment, amb la particularitat que el pensament em presentava la figura d'en Jordi que jo havia conegut i estimat (sentiment que perdura ja per sempre).

El vaig conéixer el 1970, quan vaig començar els estudis a la Facultat de Teologia. Ens impartí Nou Testament i es concretà en St. Pau, el seu estimat personatge, estudiat i comentat en diversos llibres seus.

La primera conversa amb ell començà per una pregunta: "És fill d'en Sànchez Juan?" La pregunta era d'en Josep, el meu marit, que ho va intuir encertadament. Es tractava d'un poeta molt conegut i admirat per ell i qualsevol possible relació li interessava. La resposta va ser afirmativa. I començà entre nosaltres una forta amistat, assentada en la via poètica del seu pare i unit a la seva bonhomia i coneixements teològics. Es traduí en converses i sopars a casa, cartes, viatges a Roma amb la amiga comuna, Marila Pons i sempre guiats per ell amb el seu profund coneixement de la ciutat, ajut en la preparació social dels vots que la meva filla hi va fer allí, en la Societat del Sagrat Cor, telefonades, trobades continues a casa i a casa la Marila, viatges que dirigia a terres per a mi molt llunyanes, com Síria, Jordània, Israel, etc...(a més d'amic era un molt bon guia), felicitacions per Nadal i Sant, etc, etc, etc...I tot això s'acabava amb una telefonada ahir a la nit.

Sé, però, que no s'acaba. Que la meva confiança en preguntar-li per telèfon algun dubte sobre algun tema continuarà i en lloc del telèfon serà el pensament. Jo crec que ell d'alguna manera em respondrà. Un amic que se'n va, però que afectivament queda per sempre. Compreneu que no podia deixar de banda el seu record?

Sobre l'estiu, dues paraules. Suspensió dels meus blocs (el problema és banal i tots mereixem un descans) per una temporada. Però no de la meva persona. Volia extendre'm en catalogar l'estiu, tan diferent per a uns i per a altres. L'amic que ens ha deixat m'ho ha impedit. Continuo exposant que, per a mi, la vida és una línia recta i en aquesta línia estic, procurant que sigui exigent i pensada com sempre. Amb un cert descans més pronunciat. Però conscient del que m'envolta. (No sempre ho assoleixo, però ho intento).

Dessitjo un bon estiu a tothom. Frase que pot semblar estereotipada, però que en aquest cas no ho és.

Montserrat Ribas

IN MEMORIAM

2011-06-25T11:55:00.000+02:00

Avui , a les 9 h. del matí m'ha telefonat una amiga, que suposo havia llegit ja el diari i m'ha comunicat que el P. Ignasi (no sé perquè en una esquela posen: Ignasi/Ignacio, però és així) Salvat, S.J., havia mort. Sabia de la seva gravetat. La notícia no m'ha sorprès. M'ha fet recordar la seva relació amb mi i el meu marit. I, a la vegada, està clar, tota mort aclapara i aflorea íntimament el sentiment d'amistat que hi ha hagut. I que sé que perdurarà.

No eren massa freqüents les trobades entre nosaltres darrerament. Però quan el veia, la seva conversa era com un "decíamos ayer". L'amistad, la seva bonhomia i el sentit de l'humor eren una constant que feia que empalmessim una conversa, potser interrompuda feia uns anys, amb una total naturalitat.

Profund moralista, afeccionat al cinema que emprava per a la pastoral amb els seus col·loquis consegüents i dirigent del CPM (Centres de Preparació al Matrimoni) eren les seves tasques principals. Suposo que me'n deixo moltes, ja que una vida religiosa de 60 anys i 47 de sacerdoci donen per molt en un temperament com el d'ell, emprenedor i sociable. Els dos meus lligams darrers foren parlar d'un dubte moral que li vaig exposar i una conversa telefònica en la que vàrem parlar d'una sèrie titulada "10 Manaments" del director de cine polonès Krzysztof Kieslowski (en aquest cas, la moral de banda; l'objectiu era el valor cinematogràfic. Aprofito l'avinentesa per recomanar-los fortament).

I baixo a un detall nimi, però que no he oblidat i al que jo li dono molta importància, malgrat sembli una tonteria. Potser és el primer record que ha aflorat en la meva ment, en parlar avui del seu traspàs. Quan el meu marit vivia, molt sovint les converses i el dinar a casa amb en Salvat era quelcom bastant usual. Però vull parlar d'una trobada deteminada. Inauguràvem aquell any (1975) la casa a Montornès del Vallès. I vam voler fer-ho partícep als amics. Amb el cotxe el vàrem anar a buscar des d'allí a Sant Cugat, i després, cap el tard, el tornàrem a deixar per retornar nosaltres a Montornès. Les sinuoses carreteres del Vallès que vàrem afrontar no van ser problema (ni ens ho vam plantejar), ja que el resultat era poder conversar amb el jesuïta i amic, Ignasi Salvat.

La casa, acabada de fer, estava protegida convenientment per rateres (d'aquelles antigues, de fusta amb el tros de formatge adient) en varis punts estratègics de la casa, ja que el camp i les obres són passeig fàcil per aquests animalets. A mitja tarda, en obrir un armari baix de la cuina, veig que en els dos forats de la ratonera que allí hi havia col.locat, apareixien les dues cuetes de dos ratolinets. Vaig experimentar alhora fàstic i goig. Però, com treure-ho d'allí? I ho vaig comentar. Tot seguit es va aixecar l'Ignasi i agafant les petites bèsties per la cua les va treure al camp, on vàrem fer un clot i alli les va depositar. Sense escarafalls; com la cosa més normal del món. I us recordo que aleshores era Provincial de la Companyia.

No creieu que és un gest que diu molt a favor d'ell, al marge de la seva profunditat teològica i pastoral?.

Montserat Ribas

UN LLIBRE

2011-06-13T09:16:00.000+02:00

En la meva educació i en la meva vivència actual els llibres compten molt. M'han ensenyat i ensenyen a viure. No deixo de banda altres "entrades" vitals, però la lectura de determinats llibres (no de tots!) m'obren horitzons, em reafirmen en el que intuïa, m'aporten insospitadament una injecció d'esperança i em proporcionen una pau profunda. Tots aquests sentiments em van invadint interiorment i fins i tot s'exterioritzen en un somriure, del qual que en sóc conscient quan deixo de llegir. La lectura ha quedat en el meu inconscient i, per tant continuo llegint d'una altra manera. Però llegeixo mentre ho interioritzo, tot somrient.

Concretaré el llibre en qüestió que acabo de lllegir, "a poc a poquet " (expressió transmesa, al llarg dels anys pel P. F. Manresa). Es tracta de "Pregàries de la vida" de Karl Rahner. Que llegeixi aquest escriptor i teòleg també és herència de les converses del mateix jesuïta esmentat. I potser me'n vaig per les branques, però vull fer notar, aquí entremig de l'idea principal que m'ha portat a escriure aquestes notes, que he fruït molt de la conversa del P. Manresa en les seves vingudes a casa, amb el requeriment del meu marit, que deia que necessitava un sacerdot "familiar", del qual, com molts nobles i estaments aristocràtics n'estaven dotats. I el nostre, va ser el P. Ferran Manresa. Bé, ja es comprès que tota aquesta explicació és una tonteria que entre ells dos (Josep i en Manresa) comentaven rient-se'n. Molta broma, doncs; però donà per resultat unes trobades periòdiques a casa en aquell temps, que van marcar època. Ja vídua, el tracte no ha sigut tan intensiu, però no l'he perdut de vista (millor dit, d'oïda). Hi ha situacions que interessen en la vida i aquesta és una d'elles.

La introducció de Gabriel Armengau, que ocupa 54 pàgines, és una biografia de l'autor, en què ressalta sobretot la seva trajectòria d'estudis, aprofundiment teològic i docència. Interessant, però que no dóna lloc al meu somriure posterior. Segueix una extensa bibliografia, incomprensible per a les persones de "a peu", com jo mateixa, de la capacitat de treball i pensament possible d'un home.

I de la pàgina 55 fins el final (pàg 221) s'hi troben les pregàries que a mi m'han revitalitzat i emocionat. Són simples converses que titula "Davant Déu" d'ell mateix amb aquest Déu inassequible i llunyà, però que, a la vegada, sent tan a prop. S'hi troben pregàries que titula "Crist en tot" i acaba amb els capítols "En l'Esperit Sant". No puc ni vull explicar ni copiar res del que expressa. Invito fermament a la seva lectura. La gràcia va davallant en cada una de les seves frases. És inútil triar fragments. Tot forma un conjunt irrepetible. Cal llegir-lo amb calma i la joia i la pau (la gràcia de l'Esperit) va davallant i omplint la pròpia ànsia de transcendència.

Nota final: m'ha costat entendre molts dels seus llibres. Aquest és totalment entenedor, dins de la seva profunditat.

Montserrat Ribas

LA CREU DE SANT JORDI

2011-06-02T16:31:00.000+02:00

Tinc al davant l'article d'en Quim Monzó publicat en La Vanguardia (en català, ja era hora!) d'ahir, dia 1 de juny. És un dels articulistes a qui sempre llegeixo. Fora d'alguns dies que és repetitiu, senyal que ho ha fet a corre-cuita o quan parla d'algun tema que no m'interessa, en principi, és sant de la meva devoció. Perquè si no faig una tria, crec que la lectura de l'esmentat diari em duraria tot el matí, amb la pèrdua de temps que suposaria. Des de fa temps vaig fer la selecció i així la meva vida matinal pot ser activa.

I l'article en qüestió el titula: "Medalles, premis, insignies i condecoracions". I no m'ha agradat.
El despreci a la Creu de Sant Jordi està patent en les seves línies. Parlem sobre això. És una
condecoració que s'ha vingut concedint a molta gent i entitats. A massa! Delimitant:
-- S'ha concedit a persones, que no són exemplars en res, ans el contrari.
-- Són pocs els que no la tenim (jo m'hi compto entre elles). Es prodiga massa.
-- Hi ha més d'una persona que l'ha rebutjat, per causa que justifica al·legant que en un altre
moment li van denegar un ajut que considerava important. I ara...

Em limito a aquestes observacions negatives. Però malgrat tot això (i tot el que hom pugui pensar en aquest sentit), no estic conforme, ni m'agrada, ni corroboro tots els atacs que fa en Monzó respecte a aquesta condecoració, a la que conceptua d´"irremissiblement desprestigiada".

Només recordo que quan li van concedir al meu germà, vaig tenir una alegria. I aquest sentiment d'aquell moment preval a les paraules finals de l'article: "... a la paperera (trituradora, si pot ser)", referint-se a la debatuda concessió.

Ho sento. No hi estic d'acord.

Montserrat Ribas

CONCA

2011-05-27T17:49:00.000+02:00

Resulta que Conca és el que jo havia dit sempre: Cuenca. Quan s' és gran es torna a les arrels i hom vol fer i dir les coses correctament. És el meu cas. He de renovar gran part del meu vocabulari, degut a l'aprenentatge que vaig patir en els meus anys escolars. Altres mals no hi hagin!

He estat uns dies a València, per raons familiars i un dia férem una escapada a Conca. Per cert en l'AVE, que insospitadament, trontolla bastant. Va fins a 300 Km/h., però no té explicació la diferència d'altres en que he viatjat i en els que la suavitat era total.

Estic veient que només dic nicieses, o si més no, vulgaritats. Precisament en els dies i moments on tots vivim en tensió: que si les eleccions i els seus resultats (punyents per a uns, bons per a altres), que si les acampades, que han resultat un "Fuenteovejuna, Senyor. ¡Todos a una!", que si les declaracions de C. Chacon amb aire compungit i seriós alhora, etc, etc...

Vull recalcar el to pacífic, organitzat (no comprenc com ho han pogut fer), amb servei de neteja inclòs, amb signes per a respondre sense fer brugit..., Què voleu que us digui? Em sembla un signe insospitat de civilització en un món tan sotraguejat com el nostre. M'abstinc de parlar sobre el seu desenvolupament futur, però aquests joves ens estan donant una lliçó. I no dic res més. S'ha de veure què passa. I entremig aquest dissabte amb la Champions, que ens unirà a tots sota l'imatge de xutar a una pilota. (L'incongruència humana és infinita...).

Torno a Conca. L'he descobert. És una meravella. Permeteu-me sortir del brogit que ens envolta (a nosaltres i a tot el món gairebé) i disfrutar visitant una ciutat, de la que no se'n parla massa però que m'ha deixat bocabadada: els espadats, les cases penjades (per cert una embolicada amb roba blanca i un gran llaç vermell, que per molt artista que es titlli a l'autor d'aquesta mena d'embolcalls, jo li nego la meva admiració. Desfeia el conjunt), el Museo en l'antic Monestir de les Carmelites, i la Catedral, amb la seva magnífica sagristia. Total que Conca ha sigut anomenada: Patrimoni de la Humanitat. I jo sense conèixer-la encara!

I el camp i terreny dels voltants és plàcid i seré, amb el contrast de la conca del riu. La natura i les obres d'art ajuden a l'esperit a viure amb més serenitat les difícils relacions humanes.

Montserrat Ribas

LLÀSTIMA!

2011-05-08T10:45:00.000+02:00

Em refereixo a Pep Guardiola. És per a mi el protagonista d'aquest "Llàstima" titular.

Baixo a la popularitat casolana en un moment que maten a Bin Laden, que les guerres proliferen, que la crisi ens envaeix i l'atur està a l'ordre del dia. (Potser el títol podria anar dirigit a la meva preferència escollint tema...) Tots aquests temes tan actuals i punyents, en els que penso i llegeixo amb interès i preocupació tenen els seus professionals que en saben molt més que jo. I la meva opinió i expectativa me la reservo per a mi. Per tant...

Ens fan empassar tants partits de futbol d'una certa categoria, setmanalment, que hom acaba com gairebé tothom: veient-los (la tele a casa o en un bar ens serveix) i seguint-los. En el meu cas, al marge de tota regla de joc, perquè mai sé el perquè de les sancions i dels gols anul·lats. Però endavant! I visca el Barça! (No vaig a Canaletes, però...Fins aquí no hi he arribat).

Aquest bon senyor al que em refereixo ha agafat un aire carismàtic per a molts: decidit, prudent, treballador, humil, engrescador, dur en la seva tasca, agradable (amb alguna petita relliscada, però que se li perdona) i elegant en la seva vestimenta i posat.

Per cert que constato que molts joves "de a pie" l'imiten. La corbata i el trajo i el cabell tallat s'ha imposat en els carrers de Barcelona, en un petit grau, és clar....I va acabar de complir com un "gentleman" quan va plorar en les grans victòries del darrer any. Estic a favor i m'és grat que l'home (a la dona li és més fàcil fer-ho) sàpiga plorar en públic quan l'emoció l'envaeix.

Fins ara tot en positiu. Però...

Per què va acceptar fer propaganda per la tele d'una entitat? Trobo molt normal que ho faci aquell que necessita augmentar el sou i rebre un plus econòmic que ajudarà a la vida familiar. Sense saber res del seus números en nómina o sense, em permeto sospitar que la xifra és alta. Aquest incentiu no li fa falta, segurament. I si descarto aquesta necessitat, se'm devalua una mica el personatge. No l'esborro, però em sap greu que s'hagi rebaixat a oferir el seu aspecte per a una propaganda banal i sense interès. És el meu parer. "I'm sorry".

Montserrat Ribas

UNA ESTRANYA AFIRMACIÓ

2011-05-03T16:51:00.000+02:00

Ahir, dilluns, 2 de Maig, vaig llegir La Vanguardia (darrer dia en castellà. Visca!) abans d'anar a dormir. És la meva costum que intento canviar perquè, entre d'altres coses, em salto més d'una anada al Tanatori, en llegir les esqueles a aquesta hora. (Els amics implicats els he deixat al marge. No m'agrada) En quan a les notícies no surten perjudicades perquè entre telenotícies i ràdios són força repetitives.

Pacientment vaig llegir a Maria Paz López, enviada especial a Roma que explica part de la cerimònia de la beatificació de Joan Pau II. No hi entro. Ho acato, però. I ja que sóc en el tema expresso que tinc els meus sants particulars, que no tindran mai cerimònia vaticana, però la tenen en el meu sentit comú i apreciació personal. (Un exemple entre d'altres: Mn Frederic Ràfols, mort recentment). I, a més, no crec que la necessitin: la seva unió en i amb Déu ja s'ha acomplert.

I a sota d'aquest article escriu en Salvador Enguix, de València: "Fallece en Roma el Cardenal García Gasco, ex arzobispo de Valencia". Començo a llegir l'article. I m'altero. No per la mort sobtada d'aquest Cardenal, que al Cel sia, sinó per la nota que fa constar i que correspon a una afirmació de l'actual arquebisbe de València, Carlos Osoro: "La coincidencia de su muerte con la beatificación del Papa ha sido como un reconocimiento a su fe y a la adhesión a la Iglesia que manifestó durante toda su vida." Em podeu explicar quina lògica té l'infart que va patir amb la cerimònia a la que anava a participar? Pensant-ho pausadament, potser l'emoció desbordant que l'envaïa, li produeix l'atac. Vull ser conciliadora i avui, amb calma, ho penso com quelcom possible.

Però, senyors meus de la Cúria, escrivi-ho en aquest sentit, en tot cas, i no afirmeu: coincidència de la mort/reconeixement a la seva fe.

Com que ja he expressat el desig de a.c.s., puc permetre'm la crítica a la seva oposició a la missa en valencià i inclús a que hi haguès un Missal en valencià. Com que ja és mort em limito a aquest breu apunt. I no m'allargo.

Montserrat Ribas

EN CATALÀ!

2011-04-16T11:20:00.000+02:00

Ja era hora! Em refereixo a l'edició de La Vanguardia en català. Repeteixo: Ja era hora! Després de l'explosió de banderes catalanes (visió que fruïa jo per primera vegada) el dia 11 de setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat (no sé per què especifico tant el que va ésser de domini públic i resta en el record de tanta gent!), moment històric que ens va arribar al cor i ens va rejovenir l'esperit, esperàvem canvis linguÏstics de molts tipus de facetes.

Ja prevèiem que s'anirien transformant a poc a poc, com s'acostumen a portar a terme les coses que canvien. I així es feren molts d'aquests canvis. A poc a poc. Però La Vanguardia ha tardat trenta anys i pico. Això és massa! I el to triomfal que ara s'adopta queda fora de lloc! (Em fa pensar en algun gran retard de la Renfe). Tinc present les paraules de Javier Godó en el seu article del 17 de febrer d'enguany -sí , d'enguany, heu llegit bé- : "'La Vanguardia ', una mirada al mundo en dos lenguas", com anunci del desencadenament lingüístic que obria, en el seu diari.

En sóc subscriptora, així com ho va ser el meu marit i també de l' Avui, començant amb el número primer. En quedar vídua vaig decidir reduir una subscripció i em vaig quedar amb La Vanguardia. Sembla un contrasentit, després de parlar tant de la meva llengua, oi? La raó va ésser la mida dels caràcters que empraven un i altre diari. I la meva visió em va aconsellar el que tinc. Amb recança, però va guanyar el problema físic. Aquesta és la meva història periodística.

El primer dia que vaig rebre la carta per optar entre les dues versions, ja vaig enviar la meva resposta. Possibilitat que es va fer esperar molt! (Prengui's com a queixa).

Montserrrat R.

OFICIS I FEINES

2011-03-26T17:28:00.000+01:00

Fins ara jo havia pensat que l'ofici més pesat i desagradable, entre molts d'altres, era ser peó i treballar en la construcció de carreteres. Quan passo en cotxe, ben asseguda i tranquil·la, em sento molt distanciada dels peons que amb el pic i la pala o el tractor o el que sigui arreglen les carreteres. I em sap greu. I no diguem si és durant l'estiu. Jo tinc refrigeració al cotxe i això encara em fa sentir més culpable. Culpable de què? No ho sé però no disfruto del paisatge, ni de la conversa. Perquè aquella gent s'ho estan passant molt malament. Després d'entonar el "mea culpa" (a la qual no hi veig sortida, d'altra part,) haig de dir que he canviat una mica d'opinió.

Potser un dels oficis més estressants sigui el d'editor. Ho he observat aquests darrers mesos. Resulta que als meus 81 anys m'editen un llibre. Ja han sortit els anys! És com una maledicció que porto dins: ja de gran escampo sense solta ni volta l'edat quan cal i quan no cal. I amb el greuge que la meva mare em va educar en un silenci absolut en aquest punt. No sabia la seva edat perquè no la deia mai. Els meus germans i jo vàrem gaudir de regal i pastís amb espelmes fins als 18 anys. I després del dia assenyalat restava en el més absolut silenci.

No sé si per reacció, o per pura tonteria he passat, de manera totalment inconscient, a proclamar la meva edat, com si hagués guanyat la batalla de Waterloo. (Si en seré de burra!). I això arriba a extrems ben estrafolaris. Si ve un operari a casa, li explico: "Aquí hi ha l'escala, aquí els draps, aquí la galleda i no s'estranyi que jo estigui asseguda llegint el diari, perquè a la meva edat ... Quants anys em faria, parlant de tot?" L'operari, a qui l'importa un rave la meva edat, em mira esmaperdut i tot seguit li etzibo: "81". (I, a més ho dic en to triomfal!). "Què li sembla?" Ni li sembla ni l'importa gens. És clar. Ho comprenc. I m'indigno amb mi mateixa.

Bé. Deixant a part aquesta ximpleria meva complementària, resulta que fruit d'unes reflexions en les que em vaig veure obligada a endinsar-me (i això en mi requereix escriure-ho per explicar-m'ho a mi mateixa) n'ha sortit un llibre: "Fer-se gran. El sentit de la vellesa en el transcurs de la meva vida" Editorial l'Albí, que es presenta el proper dijous, a la sala La cuina ubicada en l'espai Francesca Bonnemaison. (Es nota que ho he aprofitat per a fer una xic de propaganda?)

Des del mes de novembre l'editor, Jaume Huch, d'Edicions de l'Albí, i jo estem en dansa (al menys j0): constant estrès de telefonades, correccions, trameses per internet, que si la meva foto (busco i rebusco fins a trobar la que li plau), que si la portada (ha costat trobar l'adient!), que si la solapa, que si la contra... Em deixava el pròleg i les targes de la presentació, però abans, és clar saber qui el presentaria (són dues amigues a les que estic molt agraïda), arribada dels sobres, després de les targes, enviar-les als destinataris..., refer moltes adreces, o en el millor dels casos buscar el codi postal, etc, etc... I ell n'ha fet la distribució pertinent que ni vull saber en què ha consistit.

I s'ha de tenir en compte que a més del meu llibre està fent l'impressió de diversos llibres. Alhora! Tota la meva commiseració per la feina que comporta.

Montserrat R.

PENA I JOIA

2011-03-11T13:37:00.000+01:00

Això és el que he experimentat aquest matí, a la Parròquia de Sarrià, quan han col·locat el fèretre de Mn. Frederic Ràfols davant l'altar. Presidia el Sr. Cardenal, junt amb els Bisbes Tena i el de Girona. I molts i molts capellans, la majoria grans, companys en la seva vida sacerdotal, ja que ha viscut 82 anys. Jo tenia la mirada fixa en el seu amic de sempre, Mn. Josep Ma Rovira Belloso. Ell em recordava a l'amic difunt. Les llàgrimes han enterbolit la meva mirada i alhora una joia insospitada em creixia provinent del cor. Tinc un nou amic amb Déu.

No fa massa anys que el coneixia. Però prous per haver arribat a una entesa espiritual amb ell, si més no per part meva. Em reunia amb ell i Mn. Rovira i dues amigues una vegada al mes. D'això deu fer uns sis o set anys. Aquest any el tema era la Carta de Pau als Efesis. El Mestre figurava que era Mn Rovira, però jo equiparo el seu saber i estudi a les intervencions de Mn Frederic, que, sempre amb to de pregunta, intervenia esperant la resposta. Per mi la seva pregunta era una afirmació directa, intel·ligent i colpidora. I ho feia amb una humilitat digna del qui vol aprendre (i ell estava ple de la veritat, amor i tendresa). A més la seva sornegueria i el seu sentit de l'humor era constant. I sempre amb la seva veu fluixa com la de qui vol passar desapercebut.

Però , que en deia de pensaments contundents!

Fa un parell d'anys varen anar els dos amics al sud d'Itàlia, prop de Nàpols, a descansar uns dies en un convent-hostal situat al costat del mar. Ja coneixien el lloc i es decidiren a tornar-hi. I per arribar a l'avió ho feren amb cadira de rodes. (M'imagino les dues cadires per la pista de l'aeroport amb els dos personatges somrients). I van ser feliços. "El soroll de les onades del mar que, des del llit a la nit, ens acompanyava..."comentaven i ens explicaven. Arrelats a la vida, es trobaven satisfets.

En interrompre les trobades el tres mesos d'estiu, fèiem, a casa, un lleuger berenar-sopar. L'any passat, degut a la caiguda i operació que va patir Mn. Rovira, va quedar sense efecte. Però acordàrem, que en començar el nou "curs" ho esmenaríem. Vàrem tenir dues reunions i no pensàrem en l'acord insinuat. Però a la tercera trobada, sempre amb la seva veu baixa i càlida i com qui no diu res, ens preguntà: "I no s'havia parlat d'un "berenaret", substituint el de l'estiu?" Colossal. Magnífic. Aquesta tímida demanda ens va fer riure i a mi emocionar. Estava per la gran espiritualitat i no deixava de banda aquests petits goigs que la vida li podia brindar...

No va perdre mai el seu sentit de l'humor. Els darrers dies li preguntaven cóm es trobava i contestava: "Bastant regular". Singular fins per expressar el seu estat final.

En començar la Missa, i escoltant el ritual del celebrant en dir "Senyor, tingueu pietat.." he pensat que el Senyor no s'ha hagut que esforçar gaire en tenir pietat vers la persona que havia finit la vida terrenal i l'acollia amb joia a la Definitiva.

Montserrat R.

QUI NO HA PLORAT MAI?

2011-02-25T18:26:00.000+01:00

Poc o molt, tothom. Potser algú per timidesa o per no voler passar per carrincló se n'ha estat de fer-ho. Són casos malaltissos, ja que el plorar "quan toca " és una demostració d'unió sentimental que cal saber fer i en parlo en to elogiós.

No vull mostrar-me pessimista davant els fets de la vida. Però és un reconeixement del dolor humà que en un moment o altra, tots el vivim.

Però hem arribat a unes situacions continuades i dures que excedeixen la nostra serenitat possible. I m'arriben, quan al matí (cada matí, darrerament!) agafo el diari i tranquil·la d'esperit (he dormit com un tronc) vaig passsant les pàgines i aquesta calma em va desapareixent perquè el que llegeixo em va despertant del meu isolament i em vaig fent solidària amb el què m'expliquen.

Homes i dones (sobretot dones, ja que són més espontànies) plorant davant de morts assassinats, ja per bales, cops de peus o cases derruïdes...Tot això en ple carrer. Aquell mort o morta (per una vegada poso els dos sexes) té un pare o una mare o una esposa o un amic... Allí hi ha algú que l'estima, que l'ha estimat des de fa temps. I, de sobte, per la injustícia social i política ja no podrà mai més parlar amb ell, riure amb ell, dir-li que l'estima, que tingui molta cura de no prendre mal...

Les llàgrimes m'arriben al cor. I això un dia i un altra dia. Ja poden anar dient que la resposta a la sublevació ha sigut pacífica, en els millors dels casos. Però de trascantó hi han unes línies que fan notar que, en total, només hauran mort unes tres-centes persones. Això representa que tres-centes families han quedat trencades. Què compta per a elles que la reposta a la protesta hagi sigut "pacífica"?

I les que són, ja, de principi amb armes pel mig? Els plors se succeeixen i augmenten. I cap raó els hi val per deixar de plorar-lo. Plors, plors, plors arreu del món...

El tema no em deixa lloc per la mínima ironia, que acostumo a intercalar en els meus pensaments escrits. És massa seriós per a trobar ni la més petita broma, que calmi el meu estat d'ànim. (No diguem dels que s'hi troben!)

Busco Mt.5, 1-5: "...Jesús puja a la muntanya....Llavors prenent la paraula ...(digué): Feliços els qui ploren; Déu els consolarà"

Montserrat R.

MISCEL·LÀNIA

2011-02-15T17:44:00.000+01:00

Ahir en la primera jornada d'ètica i món contemporani a l'Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona, presidida pel Sr. Cardenal, els dos ponents, Sr. Senén Florensa i Sr. Federico Mayor Zaragoza feren un anàlisi dels conflices mundials. (Jo diria que es van centrar molt en Egipte). No ho vaig entendre tot perquè la megafonia de l'aula és tremendament dolenta. I estava a tercera fila! (Per tant no culpo al meu sentit auditiu).

Només vull expressar dues frases del Sr. Mayor Zaragoza (que en podria haver sigut una sola):"El temps del silenci s'ha acabat. El temps de la resignació s'ha acabat" Sent-ne dues i no una, encara remarquen més el seu significat. I ja em toca pensar... Per a mi és un bon resum. Encara que els ponents no veien clar els futurs esdeveniments. Ni jo, està clar.

El gran congrès de la telefonia mòbil a la Fira de Barcelona, que es preveu amb uns 55.000 assistents de més de 200 paisos. L'informació que he rebut és pel diari i la televisió. Són tantes i tantes les filigranes tecnològiques que demostren que s'assoleix amb aquests petits aparells, que em sembla viure en una altra galàxia. Ja faig el que puc intentant entrar i assumir els petits (per a mi són molt grans!) avenços, però, per favor!, tingueu pietat dels que som del primer terç del segle passat!

Avui mateix en l'autobús un senyor parlava sol portant només un micro a l'orella i a la mà un petit aparell, i entre el micro i el que tenia a la mà no hi havia conexió de cap mena. Inaudit! I, a més, tots els que empren qualsevol aparell telefònic "modern" eleven el to de veu estrepitosament. I hom s'entera, sense voler-ho, de negocis, intimitats, o que demana que parin la taula perquè ja arriba. És necessari aquest augment de veu? Sobre el cas concret d'avui, per un moment, he pensat que desvariejava.

El meu llibre amb el que encapçalo el dia conscient és " Proverbis". Avui he llegit :""La força és l'honor dels joves / els cabells blancs la glòria dels vells." (20, 29) ; "Venerar el Senyor és fruit de la humilitat: / porta riquesa, honor i llarga vida."(22, 4). Etc, etc... I m'emprenc el dia amb tot el que m'arribi...

Els Premis Goya van aixecar el cinema català. El cor se'm va eixamplar. Havia vist la pel'lícula i vaig trobar justos i ben donats el bustos-premis. Sense que ningú s'enfadi, només volia apuntar que ara és el moment perque les nostres pel·lícules facin un esforç de superació. Ens ho han posat en safata. I jo la trobo molt bona la premiada, però...en podria ser més.

La presentació molt pensada, molt assajada no em va agradar.

Els guardonats parlen massa. (Que pensin que n'hem d'escoltar molts!) Dues excepcions concretes i admirables: el plor de la nena i la presència i paraules d'en Pasqual Maragall i esposa. Un fort aplaudiment de part meva per a tots tres.

Em telefona el meu fill: ve a dinar. Deixa-ho tot i cap al mercat! Odia la paraula "congelat".

No entenc com en el meu cap hi caben tantes i variades coses! Però la vida està plena de miscel·lànies que ens ajuden a pensar i actuar.

Montserrat R.

RECORDANT

2011-02-03T16:42:00.000+01:00

Vàrem decidir anar-hi. Havíem sentit parlar d'un cantautor, Joan Manuel Serrat, barceloní nascut el 1943. Tenia ja fama però nosaltres, en Josep i jo, més amants de les lletres que de la música no l'havíem sentit mai. Era l'estiu del 1962. Passàvem les vacances a Montornès. I com sempre la Festa Major de Granollers es celebrava (i celebra) a mitjans d'agost.

Vàrem entrar al Casino, on tenia lloc la vetllada, amb més ganes de descansar que de sentir cançons. Va sortir el noi en qëstió amb la seva guitarra. Aplaudiments. Nosaltres una mica al marge de qualsevol entusiasme. I va succeir el miracle. En sentir les seves primeres paraules: "Ara que tinc vint anys, / ara que encara tinc força, / que no tinc l'ànima morta, / i em sento bullir la sang ..." tota la nostra atenció es va centrar en la cançó. Ni vàrem poder comentar-ho. Haguéssim perdut part de l'emoció que ens va envair. Callàrem. Escoltàrem. I ens sabíem units en una mena d'emoció indescriptible.

Continuà amb la cançó de bressol, dedicada a la seva mare: "Por la mañana rocío, / al mediodia calor, / por la tarde los mosquitos: / no quiero ser labrador" / "I jo que m'adormia entre els teus braços / amb la boca enganxada en el teu pit..." El silenci entre el meu marit i jo continuava més tens a mida que l'escoltàvem. No volíem trencar l'encís d'aquells moments amb paraules banals d'entusiasme. Ja tindríem la resta de la nit (i jo afegiria: de la vida) per parlar-ne. Ara, silenci.

Aquests darrers Reis, els fills em regalaren un aparell de música i varis compactes. I entre ells aquest primer Serrat, ja que sabien el nostre primer encontre emocional. I en el silenci de casa meva, ja buida, però plena de records, va ser el primer que vaig ecoltar. Pot resultar cursi, però tot sentiment sa té molt valor per a mi: les llàgrimes em relliscaven. D'emoció, tendresa, estimació...

Vaig recordar amb nostàlgia una gran amiga meva, soltera, que ens deixà fa deu anys. als seus 75, quan vaig sentir: "La tieta". "És tan llarg i ample el llit...i són freds els llençols ... /Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà / sense trobar ningú , com ahir, com demà, / (...) / La que sempre té un plat quan arriba el Nadal / La que no té més fills que els fills dels seus germans. /La que diu "Tot va bé", La que diu: "Tantseval". / I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol / un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons /" (I aleshores ella em deia dolguda i indignada:" I és que això és veritat. Li compro un palmó!") "I un dia s´ha de morir, més o menys com tothom / (...) I una esquela que diu..."Ha mort la senyoreta... /...descansi en pau. AMEN... i oblidarem la tieta". Comprenc el seu esquinçament tot i ser una cançó de tipus poètic i sentit melòdic.

També escolto "Els vells amants", que m'entendreix quan diu; "I s'agafen les mans / els vells amants. / I recorden com ahir / les flors que van collir. / i s'agafen les mans / els vells amants. / Es miren i ho saben tot, / no els cal dir res, cap mot ".... Aquesta cançó em recorda un paràgraf que escriu el Dr M. Broggi en les seves Memòries, 2n volum: "Anys de plenitud", on diu en relacio a la vida amorosa en la vellesa: "L'acte sexual deixa de ser l'objectiu prioritari per deixar pas a la tendresa, a la caricia i a la relació íntima i tot tendeix cap el veritable amor..."

Després d'aquesta amalgama de records estic una mica extenuada. Però són una gran part de la meva vida.

Montserrat R.

"DE DIOSES Y HOMBRES"

2011-01-20T11:37:00.000+01:00

No em proposo fer una crítica de la pel·lícula. Però és necessari dues paraules per a situar-nos.

Es tracta d'una producció francesa, basada en una història real. En un poble (si se li pot dir poble a un amuntegament de cases-barraques), en una zona muntanyosa d'Algèria. L'acció està protagonitzada per 7 monjos cistercencs. La seva missió és viure en un petit convent donant el testimoni de la seva preséncia; no fan proselitisme. (Considero que la presència i comunicació normal amb la gent d'allà supleix tota prèdica). Viuen la por de la imminent irrupció de la violència islamista en la regió. En 1996 concretament.

Vull destacar amb gran força, perquè a mi me la van transmetre, els moments de la pel·lícula, quan reunits a la taula del menjador (la pobresa en la situació en què viuen és constant), el Superior o designat com a tal, pregunta a cada un d'ells la decisió que adopten respecte a quedar-se allà, amb el perill vital que suposa, o abandonar aquell indret.

Crec recordar que aquest capítol es mostra en dues ocasions. Quan han sofert una incursió, de la que en surten il·lesos, però atemorits i una segona quan pensen que el perill va en augment.

En aquestes reunions la càmera enfoca cada un dels rostres dels que responen a la pregunta del Superior i expresen la seva opinió. Hi ha diversos parers en la primera trobada. En la segona, si bé alguns comencen expressant el desig de deixar el lloc, el canvi en la conversa es fa de manera serena i fidel: volen quedar-se.

Només per aquestes escenes, on la resposta de cadascú va acompanyada de l'expressió facial i es conjuguen meravellosament, val la pena veure-la. En les paraules i expressió de cadascú es diuen i reflexen els records, l'enyorança, la por,... per acabar amb la fidelitat a la seva missió que un dia van escollir.

Suposo que el mèrit està en l'equip fotogràfic de la cinta, el guionista, el director i en cada un dels actors. Sigui com sigui, el resultat d'aquestes escenes és incommensurable.

I ho afirmo rotundament, malgrat la vaig trobar una mica llarga i potser repetitiva: cal veure-la. Cada rostre és una lliçó d'humanitat ple de grandesa.

Montserrat R.

FULL DOMINICAL

2011-01-11T13:00:00.000+01:00

El que vull escriure no respon del tot al títol. És a dir, hi fa referència però no és el tema global.
He d'afirmar que jo el llegeixo sencer. A casa. Generalment, els diumenges abans de dormir. Resulta que, durant la Missa (crec que ja ho he expressat en altres ocasions) no puc, amb tota la bona voluntat i propòsit que hi poso, enterar-me de les lectures i encara menys! de l'homilia. Jo mateixa m'avergonyeixo del que em passa. Com que em succeeix des de fa temps no pateixo pensant que és el començament d'una malaltia senil. Però el problema hi és i les lectures acostumen a anar per una banda i la meva pregària per una altra.
I això no pot ser. Perquè la Paraula de Déu ha de repercutir en el temps adient i en la meva vida en particular. Solució? Llegir, amb calma, tot el Full Dominical, deixant les lectures de la Missa pel final, reconeixent així la seva primordial importància de tot el que allí s'escriu.
I, en el darrer Full, en l'apartat "Queridos abuelos" (títol que trobo nefast) el Dr. Paulino Castells
exposa el "Decálogo de las personas mayores" (Per què en castellà quan el llibre en qüestió està traduït i en venda també en català? Segona empipada...) i el desè "manament" diu:"Bajo ningún concepto se debe relacionar la vejez con el concepto de terminalidad." Si es refereix al sentit cristià que la mort no és l'acabament de tot sinó un començament no hi tinc res a dir. Em ve a la memòria ara el poema incommensurable del gran i estimat Màrius Torres, en auest sentit:
"Això és la joia --ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixa una pau inmensa

I això és la mort--tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença."

Tornant al que déiem. Jo crec que es refereix al acabament vulgar de la vida amb l'esdeveniment de la mort. I si és així, en discrepo. Els que ja som grans (els que quan ens pregunten "Quants anys tens?" podríem contestar: "Tots") sentim que aquesta relació hi és. I el "bajo ningún concepto..." del decàleg en qüestió és demanar un absurd.
Sort en tenim de les paraules:"Mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor."

Montserrat R.

UN GRA MASSA

2010-12-30T09:45:00.000+01:00

Estem en plenes Festes. Potser és l'ambient culinari que s'intensifica el que em fa pensar en el tema que exposo. Són dies que si hom reflexiona a fons sorgeixen temes molt més importants i adients. Però el fet és que jo baixo als fogons d'aquests dies i de tots els dies de l'any i ... m'empipo!

S'ha creat en la societat benestant un culte vers els restauradors. Excessiu! Sóc la primera a qui li agrada menjar bé, no me n'amago. Però és un tema i un sentit de la vida que tinc arraconadet en un cantó. No en primer pla, com les revistes, els concursos, la propaganda amarada amb una expectació i entusiasme ens mostren i ens volen fer viure.
I els preus! Senyors, una mica de seriositat! Que sabem també el tant per cent de gent que no menja en el món. I és ara, precisament, quan sorgeixen aquestes figures mítiques en l'art del menjar!

És un ofici tan digne com qualsevol altre. I no el menyspreo gens, encara que a mi no m'agradi cuinar. Els atorgo tot el meu apreci i admiració. I una mica més, si es vol, ja que el considero un ofici dur i difícil. Veiem com molts joves i no tant joves de la burgesia, que fa uns anys haguessin sigut químics, arquitectes...(per cert, el meu marit quan em veia cuinant consultant la recepta escrita i pesant els ingredients, em deia que semblava estigués treballant en un laboratori. Ja està tot dit sobre la meva poca afecció a aquest ofici. Però repeteixo que la meva inoperància no influeix en el que escric). O advocats o qualsevol carrera de les que en la meva joventut es triaven. El món ha canviat molt. I les carreres també. Han donat pas a tota mena de noves ocupacions. Ho trobo molt positiu.

Repeteixo: només critico el caire de "déus de la cuina" que es fomenta i al que s'aspira i l'adoració que, com a tals, se'ls hi dóna.

Montserrat R.

ANÈCDOTA

2010-12-21T18:46:00.000+01:00

Abans d'ahir, mentre esmorzava em va caure la dent més significativa, millor dit la central superior que feia el seu goig. No em vaig immutar. He de confessar que tinc una boca fatal. Tot va venir de que, quan era petita, cada any, abans de les vacances d'estiu, la meva mare ens feia revisar la boca. A un dentista que es deia Travieso, a la Rambla Catalunya, cap al carrer Diputació. (Hi han coses que no s'obliden...). I com tots els dentistes en aquella època, em feia un mal terrible; però estàvem en un temps de submissió filial i cap dels germans s'hi oposava. A patir, doncs! I com que una és molt "llesta", en quan es va acabar la protecció dental per part de la meva mare, vaig estar uns trenta anys sense acostar-me a cap dentista. I d'aquí ve la desfeta de la meva boca.

El mateix matí vaig fer-m'ho mirar. Està clar: l'aparell en les seves mans durant tres dies i jo cap al carrer amb una boca esdentagada. Doncs bé, no em vaig amoïnar passar per aquest tràngol. I estic parlant amb la boca mig tancada, pèrò no deixo d'anar a reunions on trobo gent (grups diversos que per Nadal ens reunim per a felicitar-nos.) M'importa el meu aspecte bucal? Gens ni mica.

Fins aquí l'anècdota, responent al títol.

Ara, el que penso: sé que estic en una edat en la que les xacres aniran apareixent i jo haig d' entomar-ho. Entre les possibles, una boca d'aspecte fatal, que per uns dies, no m'atabala. I no me n'amago. Tot sigui com això!

I tot pensant en el tema, vaig recordar que el dia anterior em va tocar llegir en el petit llibret diari d'Advent i Nadal, de la D. Aleixandre, a Isaïes 7, 10-14 i Mt 1,18-24 on es diu que Maria (la verge en Isaïes) infantarà un fill, que li posarà per nom Emmanuel que significa: DÉU-AMB-NOSALTRES.

Perquè el "déu enfront nostre", "el déu acusador", "el déu del més enllà"... són ídols que ens hem fabricat. El revelat és "Déu amb nosaltres".

I sent així i amb aquesta total i present companyia, no em sento més esperançada?

Montserrat R.

EL PAS DELS DIES

2010-12-13T17:49:00.000+01:00

Dolores Aleixandre m'ha regalat un petit llibre seu sobre la Paraula dels temps d'Advent i de Nadal , acompanyada dels seus comentaris. Em va molt bé. Em fa situar-me
Perquè el meu cas, crec, que és un cas estrany. No segueixo habitualment els temps litúrgics molt profundament. Per descomptat que els dies de les diferents celebracions les visc molt actualitzades. Però no massa les preparacions i diverses etapes de l'Any Litúrgic.
El motiu és que a tot temps, o bé penso en La Creu del Senyor (si tinc algún problema dolorós), o bé em centro en pensar en la Resurrecció quan estic mancada d'una certa esperança que m'animi a continuar, o penso en la Cova de Betlem quan vull pensar en la grandiositat de la petitesa... És a dir durant tot l'any necessito situar-me, segons els esdeveniments, en un punt o altre litúrgic, sense distinció de les dates concretes.
És una manera de viure en tots sentits. Per a mi, la vida és una línia continua i comprenc que necessito pensar en els aniversaris de tota mena per donar vida a aquesta vida... però continuo pensant que és un dia més i la línia continua. Una barreja total, ja a nivell quotidià, ja en el litúrgic...
No sé si s'entén res del que explico. Potser només és un pensament meu una mica poca-solta.
Però és així. Però el llibre que he rebut m'ha fet pensar i m'esforçaré una mica per situar les coses en el seu lloc. No asseguro que me'n surti.
Però agraeixo tot el que m'incita a ordenar-me. I puc continuar amb el meu desordre, pensant, alhora en l'etapa present d'una manera més continuada.

Montserrat R.

EL VALOR D'ALLÒ AMAGAT

2010-11-29T12:34:00.000+01:00

Ahir vàrem votar a Catalunya, fa poc va venir Benet XVI, i... per què no? avui es juga el Barça - Madrid. Esdeveniments de molt diferent importància i valor. (Cadascú que li atorgui el seu). Però la gent en parla, ho comenta. És conversa obligada. Especialment el primer per ser més recent: després d'una setmana de viure la campanya per ràdio, televisió, premsa.., (amb un caire d'esgotament per part dels que ho promovien com dels que ja estàvem extenuats d'escoltar les mateixes propagandes...) vàrem seguir amb interès els resultats finals. Que Déu els ajudi i ens ajudi! Estem vivint moments molt difícils!

He exposat la vida pública que ens ha tocat viure aquests dies. Però no vull comentar res de tot això. Ja se'n parla prou! Descanso i us deixo descansar!

Rebo des de fa poc la revista: "Catequistas". Li van demanar a la meva filla, religiosa del Sagrat Cor, professora en el col·legi de Godella (prop de València, on ella resideix), si hi volia col·laborar.

És catequista dels alumnes que desitgen rebre el Sagrament de la Confirmació. Són nois i noies adolescents que han fet aquesta opció.

El seu article del nº. 209, titulat "El valor de lo escondido", m'ha fet pensar. I faig un salt. Deixo de banda les grans notícies que vivim i passo a comentar un petit article, que he llegit fa uns dies i, de sobte, m'ha resultat preferent a l'hora d'escriure aquestes línies.

Cataloga en tres grups els seus alumnes: els inquiets, que li exigeixen un canvi de dinàmica i renovació, els que ho saben tot, prontes a contestar, interessats i que l'animen en la seva tasca i els que passen desapercebuts, que no destaquen per les seves preguntes ni per les seves respostes i que ella anomena "els grisos", però valora fortament.

Jo m'adhereixo a la seva opinió. Són aquests els que necessiten un ajut especial, ja perquè es treguin de sobre la poca estimació que puguin tenir d'ells mateixos, ja perquè la seva timidesa els fa quedar com "arraconats" en el grup. I aquest ajut especial perquè s'integrin amb plena llibertat (cal recordar que l'opció ha sigut lliure) s'ha de traduir en un reconeixement de sentir-se atesos i estimats.

Acaba la nota dient que aquests nois "grisos", "discrets" i tantes vegades "invisibles" són com tresors que s'han de descobrir. La tasca és difícil, però engrescadora.

Repeteixo: penso com ella

Montserrat R.

BERLANGA

2010-11-20T19:21:00.000+01:00

Només una anècdota breu del director de cine que ha mort recentment. Ja que va filmar unes escenes de "Plácido" a casa la meva àvia, on jo havia viscut des del 1939 fins que em vaig casar.

En emetre, abans d'ahir la pel·lícula per la televisió no m'ho vaig pensar dues vegades; volia reviure aquelles escenes i la vaig veure de nou. L'argument es pot resumir en la consigna que per Nadal havien llançat: "Ponga un pobre en su mesa". I al menjador de casa s'hi trobava un d'aquests pobres triats i afalagats per "la gente bien". (Un dia només: el de Nadal). Crítica social ben portada i parodia de situacions que jo havia viscut de jove. Una bona pel·lícula.

El lloc en qüestió: un principal de l'Eixample doble o sia amb un gran menjador i galeria. La taula gran molt ben parada i la camilla de l'àvia preparada per fer l'aperitiu. I en un cantó la vitrina, davant la que es va situar en Berlanga per anar donant les ordres. S'asseia i aixecava, cridava, feia repetir constantment escenes, es posava una tovallola al cap tot dient que havien de mirar allí els actors. Si unim aquesta disbauxa a que des de la porteria entraven un conjunt de cables que anaven recorrent tot el passadís i el quarto del costat del menjador estava ple de tècnics, maquilladors, electricistes... durant tres dies! tot allò semblava una pel·lícula d'en Fellini.

I l'àvia, asseguda en una butaca del rebedor, en un raconet, fent ganxet, callada i el més lluny possible de "l'escenari". Perquè el seu nét, (el meu germà Antoni) que era amic del que es cuidava de l'ambientació, li havia demanat poder fer-ho allí. "Una escena curta. No molestaran"

I què ha de fer una àvia amb la petició del nét?

Jo ja no hi vivia. Però hi anava a estones, tenint molta cura d'entrar pel passadís que portava directament a la vitrina, on havia el grup directriu amb en Berlanga i la tovallola al cap. Si s'entrava per l'altre passadís s'irrompia en el menjador pel lloc dels artistes. I aleshores els nervis del director s'encrespaven i els seus crits pujaven de to. El que havia entrat pel cantó fatídic quedava garratibat i atònit.

Recordo, que va venir una cosina meva, jove, maca, i va entrar pel passadís "prohibit". Venia a veure l'àvia. No sabia res de la filmació. Es va sentir el soroll dels talons que s'acostaven. Jo em vaig encomanar a Déu en espera del drama que ocasionaria... I no. Ella va entrar al menjador. En Berlanga va interrompre la filmació. I va callar. I va contemplar la jove. En silenci. Vaig pensar que la bellesa l'havia impressionat. Era un bon director.(Jo el vaig puntuar amb un excel·lent).

Jo, abans d'ahir, vaig contemplar el menjador, els mobles estimats i els records vius de quelcom que em va trasl·ladar als anys 60. Goig, tendresa i enyorança.

Montserrat R.

El GRAN ESDEVENIMENT

2010-11-15T19:14:00.000+01:00

M'he atrevit a posar aquest títol, perquè ho va ser: la vinguda de Benet XVI per consagrar com a basílica el temple de la Sagrada Familia. La premsa, la televisió, els comentaris de la gent, l'afany per viure a fons la jornada, el pensament propi, etc... han omplert tots i cada detall de la jornada. Per tant, el meu escrit serà un brevíssim sumari del viscut i sentit. I ho faré de forma esquemàtica (per no cansar per repetitiu. Però sabreu el què penso).

1.- Vaig poder estar dins el temple. Molt ordre, atenció, expectació, pregària i delectació. Les dues hores de la cerimònia, que afegint-hi l'arribada, espera i sortida, es van convertir en gairebé el doble, no em va fatigar gens. Estava vivint uns moments irrepetibles. Després he sentit, per part de la gent que ho veié per la tele com una certa commiseració perquè les imatges que mostraren foren magnífiques, i està clar, jo asseguda dins del temple... Ho sento. El que es viu directament no té comparació a tot el que em puguin dir. Convençuda, doncs, d'haver-hi assistit.

2.- La litúrgia fou l'adient. Ningú no es va extralimitar. La música va inundar el gran temple acabant d'oferir (anava a dir un espectacle, però allò no es pot qualificar així) un toc de bellesa a l'espiritualitat i sentit d'una Eucaristia.

3.-L'homilia adient, emprant les tres llengües, gens feixuga, càlidament dedicada a tots els oients que l'escoltaren d'una manera o una altra. (¿I què serà que en les crítiques que he sentit, algú només pensa en les darreres paraules sobre la sexualitat i no saben capir tot el missatge evangèlic d'amor i pau que omplí gran part de les seves paraules?).

4.-Crítica a la que m'adhereixo plenament: les monges (dones!, està clar) van fer un trist paper. I sobre això, a tots nivells, el President de l'acte, el Cap de l'Església no vol fer el mínim plantejement.

5.- Molta vigilància al carrer: mossos i policies, cada tres metres, en tot el recorregut que va fer "el papamòbil "(aquest nom és francament lleig. I si en pensessim un altre?), de cara al públic. Ho vaig trobar excessiu. En acabat, però, m'uneixo al raonament que feu en Rigol, dient que potser hi havia massa vigilància, però si tot va anar en ordre no es penedia de la decisió.

6.- Les declaracions i les demostracions d'entusiasme per part de qui esperaven veure el rostre del Papa, i gairebé amb llàgrimes afirmaven que els hi havia dirigit la mirada.. el màxim que podien esperar! Particularment estic ben lluny d'aquesta efusió. El respecto. I prou. (Vull fer notar que he vist tots els Papes que he viscut, menys Joan Pau I, que no em va donar temps).

7. -El temple monumental i amb una claredat impressionant. Però de dins no és Gaudí. Massa rígides les bases i troncs de les columnes, entre altres coses. Si ho hagués dissenyat ell, hi hauria posat algun aspecte més insospitat, alambinat i únic. He de confessar que em compto entre les persones que no hagués continuat el Temple.

8.- I per acabar, potser el que més goig em va causar. Penso que el sentiment cristià (amb tota la mera curiositat que es vulgui en molts casos) està viu a Barcelona. Molt més viu del que expressem en moltes ocasions amb un sentiment pessimista i una exclamació: "Això s'acaba....!"

Montserrat R.

UNA FOTO QUE FA PENSAR

2010-11-05T18:59:00.000+01:00

Amb el títol de "'La dolce vita' regresa a Roma" va aparèixer en La Vanguardia del dia 1 d'aquest mes una nota breu (sense pretensió d'article) comentant que fa 5O anys avançà la història del cinema amb aquesta pel·lícula d'en F. Fellini.

No sé quan la vaig veure, però és una obra que marca època i la recordo amb emoció.

El que vull fer notar és la foto de l'Anita Ekberg que apareix a la nota, feta de fa pocs dies.

Recordo l'aspecte d'aquesta actriu exuberant, formosa, en plena joventut en la pel·lícula. Especialment l'escena que es cita en aquest text: la del bany nocturn amb Marcello Mastroianni a la Fontana de Trevi és una de les més representatives. (I La Fontana té per a mi un atractiu molt fort. Recordo que en una estada breu a Roma m'allotjava en un hotel proper a ella, i cada nit en retornar-hi, feia una certa desviació en la meva ruta, al final del dia, ja cansada, però plena de les moltes belleses de la ciutat. I allargava la meva caminada del dia per passar-hi pel davant. Valia la pena i el cansament!)

Tornant a la foto, objectiu principal d'aquestes línies. Em parla molt a favor d'aquesta dona, que no ha posat impediments en aparèixer com una persona en la que la vellesa ha fet els seus estralls. I estralls important. Ella continua sent "Anita Ekberg".

I em fa reflexionar com el temps ha fet d'ella aparentment un ésser diferent. Aquest canvi el notem cada dia en aquella i aquella i aquella altra persona. I en un mateix, si ja ha arribat a gran. I la vida pot continuar amb tanta o més intensitat que quan eren i érem joves. L'aparença ha canviat però l'important és que el conjunt de la persona ha pogut créixer per a bé, malgrat la bellesa perduda. Penso que cada arruga d'aquelles faccions expliquen una història nova, que s'ha viscut. I, per tant, quan n'hi ha moltes hi ha moltes històries. I la vida s'ha ampliat i ha crescut. No deixa de ser molt interessant.

Montserrat R.

LLOANÇA

2010-10-28T16:17:00.000+02:00

Fa temps que només sento queixes i jo, ja per contagi o inèrcia també m'he afecionat a expressar-ne. Lloances ben poques. Tot, o gairebé bé tot, són queixes. Estem en temps de crisi. De crisi de gairebé tot: vida econòmica i social, politica, situació religiosa en la societat...
I de sobte avui puc "cantar lloança" (la frase potser serà cursi, però intenta expressar la meva joia).
Vaig assistir el darrer cap de setmana a Poblet, al "Segon Fòrum d'Intel·lectuals i Professionals Catòlics dels grups de Pax Romana de Catalunya i Euskadi" (En castellà títol i ponències, està clar, i amb molt bon sentit perquè un grup no podia seguir la nostra llengua. Aclarit i conforme).
Bé. Doncs jo hi era, degut a que pertanyo al Centre d'Estudis Francesc Eiximenis, des de fa temps. (I així em vaig poder incloure en tot el que el títol anomena).
I hi va assistir des del dissabte a la tarda el Bisbe Auxiliar de Barcelona (de casa meva i jo sense haver-lo conegut mai!), Sebastià Taltavull. Un gran Bisbe! Vaig apreciar molt la seva presència i convivència entre nosaltres, sense cap representativitat ni preeminència especial. No hi estava acostumada. Em va sorprendre, sobtar i sentir, com poques vegades el trobar-me amb un veritable "Bisbe", el que busco i desitjo trobar en ells: un Pastor i un amic. Em recordà unes paraules de lTim 3,2b, on Pau diu que el pastor d'una comunitat ha de ser "... sobri, assenyat, educat, acollidor, dotat per a ensenyar". Érem 56 persones les components del grup. Ell s'en va fer un de més.
Vaig escoltar la seva ponència amb una atenció constant i plena. (He de confesar que dificilment segueixo cap homilia, sigui com sigui, amb una total atenció. Malgrat m'ho proposo i faig un gran esforç. Cap resultat. Fins i tot les lectures de la Missa em costaria repetir-les tot seguit. "Se me va el santo al cielo", com diríem en castellà. Totalment a desgrat meu. Sense voler.) El que diu aquest parèntesi realça el resultat que en aquesta ocasió deteminada vaig assolir.
Va concelebrar amb altres capellans del Grup, en la Missa del diumenge, en una petita capella. I la va presidir. Com a Pastor. I, en algun moment intercalava frases i pensaments adients amb una total naturalitat. I la Litúrgia no se'n va ressentir. Ans el contrari.
I fa més d'un any que està a Barcelona. Vaig sentir vergonya no aliena, sinó ben meva, per no haver-lo descobert fins ara.

Montserrat R.

APRENDRE SEMPRE

2010-10-14T17:06:00.000+02:00

Començo a escriure amb una mica de recança. No m'agrada centrar l'escrit en quelcom del que els meus fills n'han sigut protagonistes. Però em permeto fer excepció en el d'avui.

Ahir l'Enric va venir a veure'm a casa a darrera hora. Es trasllada en bicicleta. (Ja sé que a desgrat de molta gent, però és així). En sortia cap a les 11 de la nit. I al cap d'un quart d'hora em trucava des de casa seva: "Mare, m'han pres la bicicleta". Era nova de feia un mes.

He dormit malament. I, en despertar-me sentia enuig dins meu de manera difuminada, que s'ha concretat als pocs moment en: "bicicleta".

Ell m'ha trucat cap a les 11 del matí. No he volgut fer-li saber el meu malestar per a no remoure el seu. Però la seva expressió ha sigut tranquil·la, que què hi farem, que hi ha coses pitjors, i que treballava tranquil·lament. He rebut una primera lliçó.

Al migdia, al recollir el correu, he trobat una revista "Catequistas" (en la que demanaren col.laboració a la meva filla, Teresa). I llegeixo, amb calma el seu article. El titula: "Preguntas que no ofenden". (S'edita a Madrid). Aborda el tema de les preguntes que els nens a la catequesi fan i com, a vegades, són difícils de contestar. Copio les seves paraules: "Afrontar mi ignorancia es lo más honrado que puedo hacer antes de inventar o elucubrar de modo erróneo. (...) Sus dudas són nuestra tabla de salvación porqué nos obligan a pensar". Una segona lliçó per a mi.

Crec que deixo patent més que la seva agudesa, l'ensenyament que m'aporten.

Montserrat R.

SOBRE ONGs

2010-10-07T13:28:00.000+02:00

Vull ressaltar "La Contra" de La Vanguardia del 21 de juliol passat. Ha plogut molt des d'aleshores, però em continua fent mal algunes idees que allí s'exposen. I els sentiments de les coses que m'interpel·len perduren en mi. L'entrevistat és William Easterly, director de l'Institut d'Investigació del Desenvolupament (Universitat de N.Y.). Serà molt savi, molt entès en la matèria, però em va produir un malestar intern en acabar de llegir les seves afirmacions. Posa en un mateix sac les ONGs d'ajut a països desenvolupats. I les troba negatives. (Fa una excepció amb les de caire sanitari).

Estic d'acord en que la gran i única solució és que aquests pobres i desgraciats de certes parts del món puguin actuar ells mateixos per sortir de la seva misèria. Tota altra actuació és paternalisme. Com ell diu: "Els pobres no necessiten caritat, sinó tracte de tu a tu i que els deixem compartir amb nosaltres." D'acord! Totalment d'acord! Però per arribar a aquest ideal, en molts llocs i casos es necessita un ajut previ que els personalitzi i tota la feina fer-la de cara a que ells siguin els protagonistes de llurs avenços. Després vindrà la retirada dels de fora.

També estic d'acord amb ell respecte a que existeixen ONGs que no mereixen cap confiança.

Però no accepto aquest atac massiu a totes, en general (excepte en àrees molt concretes com la salut). I acusa que "hi ha una nefasta mentalitat de paternalisme neocolonial", o si es prefereix, "d'imperialisme humanitari".

I he escrit aqueste línies tot pensant en els Moviments d'Ajut necessaris i indispensables perquè ells, els que malviuen, puguin aprendre i arribar a actuar sense ajut de ningú en un temps futur, formats per gent que s'hi juga la vida i la salut. I el seu esforç constant està ben lluny de qualsevol "paternalisme".

Crec que moltes ONGs es mereixen aquest reconeixement positiu.

Montserrat R.

PRINCESA

2010-09-26T10:27:00.000+02:00

No m'agraden que s'emprin títols nobiliaris ni monàrquics ni de cap mena. Això no vol dir que no m'agradin les persones a qui es refereixen. Jo les jutjo i em són més o menys pròximes en la meva estimació i apreci per les seves característiques, actituds, creences, fets i actuacions. Aprecio les persones per elles mateixes, no pel que representen.
D'aquí la meva aversió total vers les revistes "del cor". No m'interessa la reialesa d'aquest o altre país, de gent que anomenen "famosa", d'anècdotes íntimes, escandaloses o vulgars... (a la perruqueria que vaig ja saben que no m'han de donar revistes). És un món que no m'interessa gens ni mica. Això no vol dir que en notícies d'aquest calibre m'he de posar una mica al dia, si més no per poder seguir alguna conversa. I prou. I a la força.
Aquest preàmbul és necessari per explicar el meu breu (però intens) comentari d'avui.
Abans d'ahir, dia de la Mare de Déu de la Mercè vaig anar a l'Ofici (no anunciat en el compendi de les Festes!) que es va celebrar en la Basílica que porta el seu nom. Com sempre em va empipar la presidència (que no l'assistència) de les autoritats i de les representacións d'Entitats que nominalment tenen un transfons històric-cristià, però que ja trobo depassat. Per cert que vaig ocupar un banc, que després de ser-hi amb mitja hora d'antelació van posar un rètol de reservat a l'"Orde Constantina" (No s'hi posen per poc!. I a casa seva els coneixen.) Amb una capa blava una série de joves eren els seus integrants. (Em va cridar l'atenció la joventut dels quatre o cinc membres d'aquesta Orde). Però ni jo ni les senyores, totes grans, d'aquest banc en qüestió ens vàrem moure. Tot va succeir amb calma i a aquests joves "constantinians" els hi agraeixo que així fos.
Arribo al punt àlgid del meu tema. En acabar la Missa el cor va entonar i cantar els goigs de la Mare de Déu. El poble, (em refereixo a tots els que hi érem), entonàrem el respós comunitari: "Princesa de Barcelona, protegiu nostra ciutat" i, com una sotragada, la paraula "princesa" dirigida a Ella, em va colpir i els meus ulls s'humitejaren. Cada vegada que la repetia, em sortia del cor, i per una vegada, em calava fons i la sentia viva i adient.
No escoltava massa els cants que la coral intercalava perquè el meu pensament estava en aquest "protegiu" (els immigrants amuntagats en pisos, els aturats, les famílies inestables que no arriben a final de mes, la droga existent, els que dormen al carrer, les grans i petites estafes de gent benestant..., en totes aquestes irregularitats que es donen en la nostra ciutat. També em vaig integrar a mi mateixa amb les meves febleses).
Un incís final. Heu vist l'emblema d'aquest any sobre aquestes Festes? Us diria que ni us cal conèixe'l: Les cinc lletres del nom "Mercè" i un 10 final. Artístic? No puc jutjar-ho. Representatiu? Han laicitat una festa d'origen religiós. Per què no agafen unes altres dates per fer la Festa de la Ciutat, en el sentit laic, cosa molt comprensible?

Montserrat R.

UN GRAN PETIT GEST

2010-09-18T15:50:00.000+02:00

L'adjectiu petit ve imposat per l'aparent nimietat del fet que vull exposar. Perquè a mi, com espectadora, em va colpir i em va provocar una certa emoció no sensiblera, sinó tendra. És una escena que et fa sentir home/dona (aquí caic en la fórmula que trobo banal i innecessària, per expressar la dualitat del gènere. Però vull posar-me al dia...) amb dignitat.

Pocs potser entendran el meu respecte i emoció davant un fet que es pot titllar d'insignificant. Per a mi va ser gran.

Vaig pujar al vagó del metro de la Línia 3, la verda, a l'estació Liceu. Molt ple. Molta gent dreta. Un senyor em cedí el seient. (Ja hi estic acostumada. Ho agraeixo. L'accepto. Enyoro però, una mica, per què no dir-ho?, els temps passats quan això no succeïa perquè no tenia raó d'ésser. Acceptem, però, els anys i els seients...).

Prop meu, drets, un noi, d'uns 20 anys polit, endreçat, amb expressió absent i moviments desacompassats i una senyora que vaig catalogar com a la seva mare. Una persona encara jove.(Per a mi, ara, tothom és de la primera volada. Recordo també en aquest sentit que en Josep, el meu marit, a partir de la seva cinquantena, em comentava, en conèixer una noia jove: "Però encara hi ha noies que tenen divuit anys?").

Davant meu asseguts una parella de poc més de setanta anys. Ell es va aixecar i es dirigí al jove esmentat, tot cedint-li el seient. I, tot seguit, la seva esposa va deixar el seu lloc a la que catalogo com mare del noi, dient-li que el noi estaria millor al seu costat. Acceptà somrient.

Oi que l'escena descrita és d'una gran simplicitat i potser banalitat? Doncs a mi, durant el trajecte, l'expressió buida i absent del noi i la de goig de la mare em van arribar molt endins. Hi havia hagut una entesa humana difícil d'explicar i fàcil d'entendre.

Montserrat R.

VACANCES

2010-07-14T18:20:00.000+02:00

El seu sentit no és similar per a tothom. La major part de les persones en situació laboral les esperen amb candeletes: s'interromp l'horari matinal tots els altres, es deixen de banda les preocupacions que tot treball comporta, hom pot fer l'opció de viatjar o de descansar o d'endinsar-se en tot el que no ha pogut fer fins ara... Ve a ser un "arribar a la Terra Promesa". D'altres no en tenen tanta necessitat: els treball els dóna el sentit de viure de forma metòdica i ordenada. Per a mi, en aquella època, sempre vaig pensar que llegir un bon llibre en moments esporàdics, quan la feina m'ho permetia, tenia més alicient que disposar de tot el dia per a fer-ho (no sento càtedra, simplemente opinió meva). Hi ha gustos per a tot! Però en prncipi, les vacances són esperades i viscudes amb joia.
Si pensem en les vacacances de les persona jubilada, tots els raonaments anteriors canvien. La diferència i trencament de la vida no es dóna de manera tan contundent. El descansa comporta, en tots els casos, un ritme de vida més autònom i més tranquil. Potser estar badant asseguda en un banc en el jardí o en el carrer sense que tinguis mala consciència d'estar perdent el temps. Hi ha més serenitat (això a vegades és un dir perquè alguns viuen aquests dies de forma precipitada i esgotadora).
Per a mi consisteix en més relació amb els meus fills i amics, i en intentar assolir unes determinades fites. Fites, que a la meva edat, estan presidides pel pensament, i la seva realització té part de contemplació, interiorització i la seva realització està marcada per la calma, el record i nous projectes (sí, nous projectes, ho heu entès bé. Mai ens hem de donar per vençuts en mirar cap endavant).
Tallo, doncs empesa pel descans, aquest espai de comunicació de temes que m'afecten. Els continuaré, però, vivint, de la forma més intensament possible.
Montserrat R.

FET SOCIOLÒGIC: FUTBOL

2010-07-10T09:30:00.000+02:00

No sé com catalogar la psicosi que porta en si mateix el fet actual de la bogeria pel futbol. Perquè ningú s'empipi, començaré dient que jo m'hi trobo una mica immersa també. I no sé com ha sigut.
A casa, la meva filla era fan des de fa molt de temps. El meu marit era dels que havia d'anar tancant el televisor perquè l'afectava. I prou. Però, ara, ja em telefona el meu fill: "Mare, vinc a veure el futbol a casa teva per acompanyar-te". Companyia de tota mena: de presència i d'emoció conjunta. Fins aquí hem arribat! Ell s'hi ha afeccionat i jo no me'ls perdo. He de confessar, en defensa pròpia, que jo només veig i, per tant vibro, quan juguen els de casa. Però aplaudeixo i m'aixeco i celebro els nostres gols tan si estic sola com amb algú. Ja he caigut fons!
No m'ho explico. La meva racionalitat em diu que només es tracta d'uns joves que mouen amb el peu una pilota d'una banda a l'altra... I que hi ha un llibre començat, "Maletes perdudes" sobre la taula, que resta oblidat. On és el meu seny? Crec que ben perdut. Però és així. No em vull enganyar.
Quan he arribat a això no m'he de escandalitzar per les persones que van a Sud-Africa (Això d'escollir aquest continent ho trobo positiu. Compte pel món sencer! Ja era hora!) a veure com es passen la pilota sobre la gespa.
Recordo que en l'època franquista es comentava que era una manera d'enredar-nos per deixar de pensar, seguir amb la mà alçada i viure sota la Dictadura amb una petita il.lusió. Doncs, em retracto del pensament que també el vaig fer meu. Ens trobem en la mateixa i penosa situació. I tots tan contents!
A base de pensar-hi i pensar-hi... arribo a la mateixa conclusió "franquista". El moment polític i vital és delicat, per no dir dur i difícil. Com s'alegrarà la humanitat? A base de gols i vuvuzeles: és ben trist!

Montserrat R.

POLÍTICA

2010-06-29T12:36:00.000+02:00

Començo declarant que no hi entenc un borrall (potser no tant, però vull deixar clar el pes del contingut del meu escrit). Bé, no hi entenc. Però, avui, dia, 29 de juny de 2010 estic indignada. En relació al títol. Perquè jo l'únic que sé amb una certesa total és que estimo Catalunya. (Per cert que tinc un record nítid de la meva infància: sentia pena pels que no hi havien nascut. Siguem raonables. Ho conceptuo, ja fa temps, d'exageració). I quan ataquen el tema, m'impulsen a parlar-ne. I d'aquí aquestes línies.

Ahir a la nit ja m'arribava la declaració de Tribunal Constitucional en relació a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Parla de tants "articles", "apartats", "incisos"... que em va ser difícil acabar de copsar-ho. (Vaig trobar a faltar, una vegada més, el meu marit, advocat. Encara que penso que no l'hi hagués donat a llegir perquè no haguéssim dormit) Però ja no em va agradar. (Vaig recordar l'observació de la meva àvia que davant la notícia que la seva germana li comentà sobre que un satelite -sense accent- donaria la volta a la terra, ella va respondre sense endinsar-se més amb cap detall: "Roseta, no m'agrada gens").

Aquest matí, ben d'hora ja llegia el diari. I he vist que no estava sola en la meva indignació El President de la Generalitat ho estava tant com jo. Poques vegades he llegit amb tant d'interès un escrit en relació amb la política d'un país: "Acatar no vol dir renunciar. No renunciarem a res del que s'ha pactat, signat i votat. Ens hem sentit maltractats en aquest procés però, ara, en cap cas ens sentim vençuts. Tot el contrari. No hi ha tribunal que pugui jutjar els nostres sentiments ni la nostra voluntat. Som una nació"... "Defensaré íntegrament el contingut del nostre Estatut". M'he sentit acompanyada. Amb detalls d'una clara finor: "Som davant d'una sentència que és responsabilitat exclusiva d'un tribunal. No som davant d'un judici de la resta d'Espanya contra Catalunya. L'Estatut es va fer amb ànim de concòrdia"...

Gràcies, President.

Acabo de rebre un e-mail de la meva filla que viu a València:"Mare , hem de canviar els plans del dia 10. Tenim una manifestació".

Montserrat R.

L'AMIGA

2010-06-24T13:28:00.000+02:00

L'article del títol no és arbitrari. És premeditat.

Avui és St. Joan. I ella es deia "Juana Mary". Sí, parlava castellà. El pare, notari de Barcelona durant uns treinta anys, destinat, finalment a Madrid. I la mare d'ascendència mallorquina. Ella,"l'amiga" va néixer a Osca. Tenia un any més que jo.

A Vilassar de Mar estiuejaven des del 1934 (estius, que en aquell temps eren viscuts al llarg dels tres mesos) a la casa del costat. D'aquí la coneixença. Anàrem al mateix col·legi i a la mateixa classe. Batxillerat, examen d'estat, magisteri juntes. I ella ja es va casar.

(Un petit incís, que aborda un altre tema. Jo sovintejava les visites a casa d'ella i vaig observar i parlar dels seus dos primers embarassos. Recordo una advertència que, arran de les meves trobades, em va fer la meva àvia: "Montse, no és convenient per a una noia soltera les contínues visites a casa d'una amiga casada..." O tempus, o mores!!!)

Als nens petits, en començar a anar a escola se'ls hi acostuma a preguntar: "Qui és el més amic dels teus amics?" No recordo que m'ho preguntés mai ningú. Ja es donava per fet: la Juana Mary. I si m'ho preguntessin ara contestaria el mateix.

Als seus 31 anys va passar a viure a Madrid. Durant uns anys les cartes van ser el nostre enllaç, a més d'alguna visita mutua a les nostres respectives residències. Ella, quatre fills; jo, dos.

Al cap d'uns anys "vàrem descobrir el telèfon"(ho comentàvem perplexes, ja que no l'havíem emprat massa) i les trucades s'intensificaren i les converses continuaren. En quedar jo vídua, vaig anar uns dies a casa seva. Li agraeixo l'atenció que em va dedicar.

Fa 9 anys va morir. De càncer. (No sé de quina mena. Només m'importava la notícia fatal i la seva davallada física). La vaig anar a veure dues vegades a la clínica. Aguantava una mitja hora esplèndida en la que parlàvem i parlàvem tot barrejant els records amb les notícies actuals. Però quan veia que vacil·lava en la parla i es ficava al llit, el canvi era total. Silenci. Absència.

Avui, en llevar-me he pensat intensament amb ella. He telefonat al seu marit. Hem connectat com si ella encara hi fos present. Crec que ens ha alleujat als dos.

Voldria que aquestes línies serioses que m'he sentit impulsada a escriure, tinguin la dimensió d'un homenatge a la que, encara ara, és "l'amiga". I em reafirmo en què l'amistat és un gran tresor.

Montserrat R.

POESIA

2010-06-20T11:55:00.000+02:00

Aquest títol pot semblar poc o gens adequat com tema d'un escrit d'ara. El món sencer està passant per moments d'angoixa degut a la crisi i els desastres continuats i, si hom té un mínim de sensibilitat. queda aclaparat. Ahir mateix, en llegir el diari he de confessar que els ulls m'espurnejaren. Al Kirguizistan pot haver-hi més de dos mil morts degut a l'anarquia que hi regna..., fotografia del lloc de l'execució en la presó de Draper d'un home de 49 anys (assassí, el que vulgueu, però pena de mort!)...., citació a declarar del Cardenal de Nàpols per esbrinar si està implicat en cas de corrupció a nivell immobiliari..., s'han rescatat 2 cadàvers i se suspenen les operacions de salvament per problemes físics en una mina de carbó d'Amagà (Antioquia, Colòmbia), on resten sepultats uns 50 treballadors..., la carta, amb data d'l de febrer passat d'Itziar Gonzàlez a l'alcalde Hereu, exposant que proposi la revocació del planejament urbanístic impulsat per les Administracions, (Hotel del Palau), que no es va tenir en compte..., etc..., etc... Com veieu, de tots colors i tot ben trist.

Fa una temps que la premsa va encongint els cors de tothom. Si més no, el meu. I ara em poso a parlar de Poesia? Vàries raons m'hi impulsen a fer-ho: el record del meu marit, la necessitat de sobreviure (pot ser una exageració, però psíquicament ho necessito), i enfrentar-me amb la crisi i el batibull diari amb un esperit ple de sentiments propis que m'ajudin a afrontar el caos mundial.

El meu marit, que morí fa 19 anys, era poeta i advocat (exercí en l'ordre contrari, però la seva personalitat responia al que apunto). Va disfrutar i patir intensament amb els seus apunts de versos i poemes sencers que escrivia en qualsevol moment que la seva professió oficial li permetia. Alguns corregits, d'altres només esbossats. I omplia folis i folis amb breus apunts o llargues composicions. I de manera molt repetida. I amb un total desordre. Perquè els poetes són així...

No els va voler publicar mai. D'aquí que no els va endreçar. Només editava, amb la complaença dels quatre de casa, la "Nadala", que no parlava mai de la festivitat escaient. Tocava diversos temes: religiosos (mai el Nadal), contes (La Ventafocs, El flautista de Hammeln...), records de la seva estimada Lleida (on va néixer i hi va viure fins els 14 anys), etc..., etc... En fèiem una tirada d'uns 400 per felicitar el Nadal i Any Nou a familiars i amics. Aquests poemes sí que eren retocats, revisats i polits.

Tot els altres s'anaven amuntegant en unes carpetes, de manera indiscriminada. Els fulls arriben a formar un piló d'uns 30 cm. (Aquesta descripció li semblaria tan poc poètica! Però escric jo, que no en sóc.)

Em va costar comprendre moltes de les seves reaccions. Un exemple: un diumenge no em va poder acompanyar a passeig amb els nens perquè havia d'escriure. En tornar estava eufòric. Li vaig demanar em mostrés el poema. Ah, no! No tenia res escrit. El tenia ja composat mentalment... Ja em direu si això és fàcil d'entendre!

Però no em queixo. N'estic orgulllosa. I fa un temps he decidit anar desxifrant els 30 cm de fulls (per cert, la seva lletra és innintel·ligible i els meus esforços em costen, junt amb consultes els meus fills, per arribar a entendre moltes paraules).

I vull editar un llibre. Per a qui?. Per als qui l'estimem. La raó ja la trobo suficient.

Ben al contrari del que molts pensen sobre la poesia de que "és fer volar coloms", el meu repecte per ella és total i incondicional. Ja fa temps vaig comprendre la seva afirmació de que la poesia (la bona) és la forma de comunicar amb més precisió la veritat.

I mentre ho desxifro i poso en net disfruto i ploro per dins. Tot a la vegada. I em sento viva i el sento viu.

Montserrat R.

ELOGI

2010-06-11T13:53:00.000+02:00

Tinc fama de que critico les coses. Excessivament. Em costa molt arribar a apreciar que una pel.lícula p.ex., és molt bona, que tal llibre és molt bonic... Tendeixo a destacar més el negatiu que el positiu de les coses que veig i visc... en fi que sóc una mica repel·lent. Ho reconec.

Però, per altra banda, quan trobo algun pensament, realització, vivència... que em sembla bé jo crec que ho frueixo i m'agrada més que als altres. Una cosa vagi per l'altra.

Avui és la Festa del Sagrat Cor. Me n'ha assabentat la meva filla, religiosa de la Societat del Sagrat Cor, despertant-me amb la seva telefonada matinal. (A més de no viure a Barcelona, he de patir els seus horaris!... Què hi farem!)

Aquesta devoció del segle XIX m'ha arribat deslligada de la idea de cor-víscera per ampliar-se en la idea "Déu és amor". I punt i a part.

El que no es desfà són les representacions de la imatge. I aquí s' hi troba la meva crítica típica en un grau força elevat. (Jo crec que amb tota raó.) Però situant-me en el contrast esmentat, elogio i trobo molt encertat el símbol (o logo, com vulgueu) que ha adoptat la Societat a la que pertany la meva filla. Fantàstic! Una silueta esquematitzada d'un cor obert en l'encontre de les dues línees superiors que encercla el mapa del món amb una petita creu dalt. Senzill, esquemàtic i profund. Aquí està dit tot: l'Amor de Déu cap a tot home existent en el món.

Era ben difícil encertar-ho i està plenament aconseguit. La meva enhorabona a qui va saber arribar-hi i a totes les que el tenen com símbol de vida. Símbol que tots podem fet una mica nostre.

(En acabar d'escriure aquestes línies llegeixo el bloc de la meva filla. Parla del mateix tema. Crec en la transmissió de pensaments).

Montserrat R.

PREGÀRIA

2010-06-09T15:49:00.000+02:00

Tinc el costum de rellegir, a casa, amb calma, el Full Dominical. I, posats a fer, el llegeixo tot. Algunes notes que intueixo que no m'interessen, de manera ràpida (que vol dir ni enterar-me'n, però aquest és ja el meu objectiu). La raó principal d'aquesta lectura casolana és un "fenomen psíquic" (com a tal l'anomeno perquè no l'entenc) que pateixo: sento però no capto les lectures de la Missa (evangeli inclòs) i l'homilia, ja que la imaginació va per una altra banda. Intento fixar-m'hi, i al cap de poc la lectura o el sermó s'han acabat i no m'ho feu repetir, perquè he captat molt poques idees. Vull deixar clar que la Biblia és un llibre molt estimat i que no sóc burra del tot. Què em passa? No ho sé. Però acostuma a succeir. (Al marge total de qui i com es llegeixi o parli).

I en el Full del 30 de maig vaig tenir una agradable sorpresa en trobar-hi un breu article sobre Gabriela Mistral. En ell es cita un poema-pregària que ella emprava cada dia.

El transcric; "En este nuevo día / que me concedes, ¡Señor!, / dame mi parte de alegria, / y haz que consiga ser mejor. / Dame Tú , el don de la salud, / la fe, el ardor, la intrepidez, / séquito de la juventud; / y la cosecha de verdad, / la reflexión, la sensatez, / séquito de la ancianidad, /¡Señor dame tu alegria!".

I, com a pregària, l'he feta meva. (Traduïda al català, és clar). Canvio, com sempre, el sentit de demanda pel de "conversa" sobre el que ja sé que el Senyor sap que necessito. Però és tant important parlar amb Ell, en començar el dia, de la salut, de la veritat, del seny... i de l'alegria que necessito per viure!

Són molts els matisos que toco... I em disposo a iniciar el dia!

Montserrat R.

NOVES TECNOLOGIES

2010-05-30T16:54:00.000+02:00

A mi tot això que va apareixent i avançant i canviant i ampliant em costa molt. A base de tocar tecles però justament la pertinent, ni la de més enllà, ni la de més ençà; aquella concretament, perquè si no l'hecatombe (parlo amb tanta experiència!) és segura.

Em refereixo a tots els estris que s' inventen (no em vull parar a pensar com ho inventen, perquè la meva ignorància i perplexitat arriba, si ho intento, a un grau immensurable) per a fer la vida més fàcil, ràpida i planera. Tots aquests adjectius al revés, és a dir: difícil, lenta i dificultosa és la manera que han incidit en la meva.

I a més a més s'hi afegeix la humiliació en observar com els nens són amos de la situació, en aquest aspecte, ja des de ben petits. Mentre que jo (sóc del 29. Bé de 1900. No aneu més enrera. Però tot i amb això ja podeu sumar i multplicar....i el número és considerable. Això ho comento "en defensa pròpia"...) em trobo amb tants entrebancs.

Fa uns set anys que la guerra entre l'ordinador i jo va començar. Tenim, ja, curtes treves, però el perill està sempre latent. He empipat a fills i amics en moltes ocasions. Però no tiro la tovallola.

Tinc el goig d'haver viscut fortament la part positiva d'aquest nou mecanisme el dissabte passat. I dono per ben inventat aquest conjunt de tecles que, a vegades, em desgavellen.

Com a cloenda del curs de tema filosòfic que ens dirigeix en Joan Ordi, amb gran simpatia i altruisme, una vegada al mes a Callús, vaig fruir d'una vídeo-conferència amb en Jean Grondin. (l955). Aquest és estudiós de Heidegger i de Gadamer (1900-2002) , qui va ser amic personal d'en Krüger. El seu llibre que hem seguit és "¿Qué es la hermenéutica?" Fa desfilar les diverses opinions i tendències per part de filòsofs, alguns d'ells desconeguts per mi, fins ara.
A una hora fixada va aparèixer en la pantalla i va anar responent a les qüestions que en Joan li va anar presentant, en relació amb els nostres dubtes i demanda d'aclariments. Ell parlava des de Mont-real i la visió de la seva expressió sense cap pressa, amable i erudita podia ser captada nítidamet per nosaltres ( jo, a més, bocabadada) així com les seves explicacions.

La meva reconciliació amb aquesta nova tecnologia és total.

Montserat Ribas

ESTIMAR

2010-05-22T11:39:00.000+02:00

En aquests moments en els que els esdeveniments, uns més importants, d'altres menys, estan a l'ordre del dia, se m'acut parlar de sentiments. Potser l'acumulació de fets em porten a l'interiorització, deixant de banda les picabaralles existents.

I també m'impulsa a escriure-ho, el transmetre'm i també als altres una de les avantatges de ser gran.

Mirant anys enrera, més d'un cop no estava certa en si jo estimava a tal i tal persona o si es tractava simplement d'una relació que m'era agradable i simpàtica, i para de comptar. Fins vaig arribar a pensar, en néixer el meu fill, si jo podria arribar a estimar-lo adientment. (Aqui, potser, s'hi va barrejar una debilitat física post-partum que em va portar a l'angoixa). He d'aclarir que el dubte va durar molts pocs dies.

Ja fa temps que tot això es va acabar. I sobretot, ara, sé certament i sense dubtes a quines persones estimo, ja siguin vives o que "m'hagin precedit" (usant el terme litúrgic). Poden ser que algunes d'elles no hagin estat correctes o que hagi atravessat un temps en que em sentia "maltractada" per tal o tal disconformitat entre els dos. Però, ara sé rotundament que l'estimo, per sobre de totes les rancúnies possibles passades. O sé que, sense odiar-lo, no el catalogo com a persona estimada.

A algú pot sembla tot això una bajanada i un tema sense interès. Ho sento per la pèrdua de temps que ha patit, en llegir-ho. Per a mi, haver arribat a tenir certesa respecte a l'estimació representa un goig. Fora dubtes, fora angoixes.

Potser sí que hagués tingut que anar, de jove, a un psiquiatra. No hi vaig anar. I els anys m'han curat de l'incertesa en aquest tema.

Montserrat R.

CRISI

2010-05-14T17:45:00.000+02:00

És necessari, obligatori i cívic pensar i parlar sobre el tema "crisi". Hi som al mig. (Ni el futbol en pot esborrar la imatge... que ja és dir!). La meva "ciència política" té un nivell molt baix. No puc donar grans idees ni solucions. Diré el que penso.

En principi estic d'acord en les rebaixes de sous, i com molt bé va fer notar en Castells, els que ho han de patir han de ser els funcionaris ja que no poden quedar mai a l'atur. Crec que a l'Administració sobra gent i que algun Ministeri no és necessari per regir una Nació.

Aprovo que les pensions "normals" no s'augmentin (per a bé de les "no normals") i que les baixes i les P.N.C. (Pensió No Contributiva) no deixin de tenir el seu increment. El trist i irònic és que els pensionistes que les reben no poden tenir una vida digna tant si hi ha increment com si no. (El seu mal ve d'anys enrera). Al marge d'aquesta crisi.

La rebaixa dels grans sous és necessària. El que es diu sobre la medicació ho trobo encertat. Abolir la jubilació parcial també. I el xec nadó, en la majoria dels casos, és un increment de luxe. Altres decisions escapen a la meva crítica positiva o negativa, ara. Necessito endinsar-m'hi més. I sentir comentaris d'entesos fiables.

I en l'aplicació del que es decideixi demano i prego (al Cel; crec que no es pot anar més amunt...) que es faci amb justícia i honestedat. Penso que cada cas és la vida d'una persona, d'una família determinada i no es pot engegar tot per la borda "por real decreto". Una vegada més clamo pels que ja no poden viure ara dignament. I penso, en oposició, amb els sous excessius que tothom sabem que existeixen.

Ja sé que la cosa és seriosa, i amb tot el respecte pels que patiran amb aquesta austeritat que s'anuncia, em permeto una escapada irònica. No puc deixar de recordar un passatge del llibre, "Sí, Ministre", traducció en català del que fou la sèrie televisiva anglesa, de la que es va editar el llibre en qüestió. El Ministre està horroritzat perquè tota la premsa li critica el que no hagi reduït el nombre de funcionaris, com havia promès. La solució (ironia anglesa) que li suggereix en Bernard (secretari-consultor) és que pot respondre tranquil·lament que ha acomiadat 8.000 funcionaris que eren els que hagués necessitat contractar per a fer l'estudi de com rebaixar el número abusiu.

Montserrat R.

UNA CONVERSA

2010-05-08T19:35:00.000+02:00

En les converses entre un grup d'amics que ens trobem periòdicament afloren tot tipus de temes

En la darrera, "¿como no?" vàrem comentar el problema de la nostra Església actual. Influenciats, està clar, per les contínues i reiterades notícies que la premsa i la televisió ens fan arribar. Que si tal bisbe ha dimitit perquè..., que si el Benet XVI ha demanat perdó...(això de demanar perdó s'ha estès d'una manera fulminant. Hom s'aixeca al matí pensant de què ha de demanar perdó...). Torno al tema en pla seriós. Es constata la dificultat de que els joves sàpiguen què és l'Església de Jesús, de com va baixant el nombre de seguidors del Crist. Perquè hi ha molts embolics, molta ànsia de poder, rutina de part del creients i no sé quantes coses més negatives s'exposaren.

En conjunt el to va resultar francament pessimista. Ens dol, però costa veure el desenllaç feliç. (feliç a nivell de saber entusiamar a la gent amb la Bona Nova).

Al final, la darrera intervenció d'un dels presents em va interpel·lar i m'ha fet pensar.Venia a dir que creia que es perdia molt el temps (el temps que sempre és or en la vida!) amb la crítica continuada i el comentari de tot el que se sent i ens fa mal (ens fa mal perquè ens hi endinsem!).

Tots i cadascú de nosaltres som Església. Només avançarem i la farem avançar amb un propi comportament digne, de pregària, d'estimació als altres, de dedicació als pobres i necessitats. És a dir, menys crítica i més apassionament perquè la nostra pròpia conducta sigui el més profundament cristiana possible.

La reunió aribà al terme. Era l'hora d'anar a dinar.

Per a mi la intervenció final del qui parlà em va obrir de bat a bat el cor a l'esperança. No hem de mirar el futur només amb els nostres càlculs. Hem de potenciar la fe, confiant en el Déu de Jesús.

I recuperar a Crist com Mestre interior.

Montserrat R.

LOURDES

2010-05-02T17:29:00.000+02:00

He anat a veure la pel.lícula "Lourdes" a una sessió molt especial, A l'Alexandra, a les 14,10. En entrar i començar estava sola en la sala. En sortir ho hem fet cinc persones. Tot una mica estrany, però havia decidit veure-la per poder opinar i saber a què atenir-me, ja que havia sentit, per una banda, alguna opinió molt positiva i per altra, la decisió per part de una gran majoria de persones conegudes (gent de "missa") que han decidit no veure-la, perquè "aquest tipus de temes..."

Doncs bé, el tema m'ha atret, l'he trobat molt ben realitzada, tot revivint en els paisatges el lloc que jo tant estimo (ja m'explicaré, a continuació). I m'ha fet pensar.

Es una bona pel.lícula. Potser amb un excés de contenció en cada fet, moviment, paraula, gest... Tot això té un valor, perquè ha contribuït a poder veure-la serenament i no s'ha allunyat de la meva concepció del fenòmen "Lourdes". (M'horroritza pensar que hagués sigut tractada amb histèria i excitació). Però aquesta "fredor" o reserva continuada m'ha deixat perplexa. S'aparta una mica d'una possible realitat.

Aquests raonaments evoquen una gran defensa pro-entusiasme meu per Lourdes? Anem per parts. Estimo i desitjo anar a Lourdes. Allí em sento membre d'una gran Església, on els que pateixen són els que allí manen (no passa enlloc més), on no hi ha diferenciació de càrrecs ni autoritats. Més aviat formo part d'una munió de gent senzilla, entre els que m'hi trobo bé. I, per sobre de tot, la pregària en la cova i els seus voltants. Allí es prega i he pregat jo mateixa amb intensitat i en silenci molts cops. Cosa difícil d'assolir.

Les botigues no em molesten perquè ja ni les veig. La remor de la gent la valoro en aquella salutació a Maria, en el Rosari "internacional" de la nit. Resumint: la pregària vora la cova (m'és igual la possible veracitat o no de les aparicions) i el respecte i atenció als malalts són, per a mi, els dos puntals de Lourdes. (Ja m'he confessat...).

Tornant a la pel.lícula: la recomano, potser per la gran contenció amb que està realitzada. Que si, com he expressat la trobo excessiva en part, resulta un encert per a l'exposició d'aquest tema.

Montserrat R.

PATIMENT

2010-04-28T09:42:00.000+02:00

Fa pocs dies vaig tornar a visitar la Vil·la Casals (Museu Pau Casals) a Sant Salvador, El Vendrell.

Pau Casals nascut al Vendrell el 29 de desembre de 1876, va residir a França, als Estats Units i a Puerto Rico. La seva intensa activitat no li va fer abandonar mai els seus vincles amb Catalunya. El 1909 es va fer construir la Vil·la Casals, on retornava després de les seves gires per arreu del món per passar-hi els estius amb els seus amics i la família.

Aquest preàmbul no vol ser didàctic, sinó expressió de la bellesa del lloc, que, a través d'un recorregut museogràfic contemporani ha recuperat l'atmosfera familiar i la bellesa que tenia la casa en els seus millors temps.

Recomano a tothom la seva visita. Jo hi penso tornar. L'ambientació es completa amb diferents videos que, de sobte, apareixen en una o altra paret de cada estança, a mida que vas avançant per la casa. Per acabar amb el seu magnífic discurs sobre Catalunya, en les Nacions Unides. Vull afegir que el muntatge és obra d'un gran dissenyador de Museus, en Santi Giró, amic meu.

Apart de tot aquest elogi obligat, ja que em surt de l'ànima, vull fer esment d'unes paraules que en un video es van pronunciar i que reflexen tot un estat d'ànim. En un concert seu a Venecia, fa notar la veu "en off" que, abans de començar, hi va patir més que en qualsevol altre. Va patir, doncs i patia abans de cada concert. Parlo de quan ja la seva fama i vàlua era reconeguda arreu. Intueixo aquesta angoixa prèvia també en altres artistes reconeguts i de gran èxit. Tota "creació" conlleva un patiment previ. I per contrast, jo crec que la joia és també superior quan es superen, a la de la resta dels mortals.

No ho hem experimentat, també nosaltres en la petitíssima escala que ens correspon?

Montserrat R.

DESIGUALTAT

2010-04-18T16:46:00.000+02:00

Abans d'ahir vaig visitar, l'hotel que, vulgarment s'anomena "La Vela", per la seva forma i situació i, que el seu nom és "W-Barcelona". Situat en el mar, pràticament en el port de casa nostra. Jo ni el coneixia, ja que per poder construir-lo han tingut que situar-lo com un element portuari, degut a que la seva alçada era prohibitiva vora el mar. Es troba, doncs, en plena zona marítima, lloc al que no acostumo a anar.

Un grup conegut el visitava. M'hi vaig adherir portada per la curiositat.

En entrar, no em vaig atabalar. És un hotel gran, ampli, amb elements decoratius moderns, és a dir, res dels luxes (de mal gust) dels grans hotels àrabs, que he conegut per la televisió. Però varen "rizar el rizo" i ens ensenyaren la cambra (i en dic així perquè no trobo el nom adient) més gran. Medeix el conjunt, 3OO m2. Per a 6 persones. Consta de dues habitacions dobles, amb els seus lavabos (la paraula també em queda curta) corresponents i el cos central, amb tot tipus d'aparells d'alta tecnologia, estances amb sofàs, una imitació del doble seient de fusta d'en Gaudí (potser pensant amb el seu disenyador el vaig veure com fora de lloc), el llit doble separat per tires amples de miralls mòbils, per aillar-lo quan convingui, espai de tocador i tot el pertinent per pasar una "bona nit". En l'amplia terrassa, quatre "tomanes" per pendre el sol i una doble, matrimonial o de parella.

Vistes al mar, a part de Barcelona, al Port Olímpic, tot des d'una alçada sorprenent, ja que es troba en un pis molt elevat. El color dominant: blanc, beige, gris. Sense estridències. L'estridència era el conjunt en sí. I el cop d'efecte va ser quan ens van dir que costava només "la cambra", l0.000.--Euros/dia.

Sempre tens sorpreses. L'opinió d'una amiga amb qui després ho vaig comentar era que llocs com aquest contribueixen a donar llocs de treball a moltes persones. (En el fons semblava respondre a fer una obra de misericordia).

Feia pocs dies per la televisió van emetre un reportatge sobre Uganda. He treballat enmig de la pobresa existent a Barcelona.

Penso que aquesta grandíssima diferència és una ofensa per a gran part de la població del món.

Montserrat R.

DEL SENTIT DE LA VIDA

2010-04-14T17:33:00.000+02:00

El títol és el d'un llibre d'un filòsof actual, que he conegut (llegit) aquest any.

Recordo un póster (d'una série de molts, tots amb la figura de Mafalda, amb expressions escollides pel meu moment) que les companyes de Càritas em dedicaren en la meva jubilació i en el que exclama:"Jubilada, sí. Caducada, no". Serà pel póster, o perquè sóc de mena xafardera, m'interessen moltes coses i vaig acceptar la invitació del meu professor (i, ara, també amic), Joan Ordi, per assistir a unes trobades sobre Filosofia. Vaig a Callús, un dissabte al mes, dia de trobada del grup, que comporta un seguiment de llibres i apunts. (No me les dono de gran filòsofa. Només dic que m'interessa). Moltes coses no les entenc, però el conjunt és positiu. Què serà que sempre he tingut interès en assistir a les conferències o xerrades on no ho entenc tot?. Misteri.

Doncs bé, aquest any he "conegut" (ara els professionals deuen pensar que ja era hora!) a Jean Grondin, nascut a Quebec el 1955, que estudià a Heidelberg i Tubinga i segueix la línea del seu mestre, Hans Georg Gadamer. Hem seguit el seu llibre :"Qué es la hermenéutica?".

Paro el rotllo que hom pot veure's a venir. És pura introducció del que m'ha semblat nou, interessant i sobretot esperançador.

Prefereixo citar alguna de les seves frases :"La vida tiene sentido si logramos abrirlo y abrir los sentidos a la vida para poder apreciarla y saborearla". "El sentido no tenemos que inventarlo sino que ya viene como apreciación reflexionada de las cosas". "El sentido está en lo que sientes, como el sentido del viento o una música y permite a las cosa ser lo que son". "Para mí, el sentido de las cosas es la realidad misma". "Cada ser humano espera lo mejor. Gadamer, mi maestro decia que el pesimismo se miente a sí mismo. Espera lo peor, pero en la esperanza secreta de que todo sea mejor". Etc, etc, etc...

No continuo. Las he escollit entre un escrit-resum que ens va enviar en J. Ordi.

Acte seguit he comprat el llibre: "Del sentido de la vida. Un ensayo filisófico".

De manera instintiva l'he considerat "el filòsof de l'esperança". He rebut un valuós regal.

Montserrat R.

POTSER MASSA.

2010-03-31T09:30:00.000+02:00

Vull comentar el problema de la pederàstia portada a terme per membres representatius de l'Església Catòlica. Un comentari més! Jo mateixa em contradic. Ja que el que vull fer notar és la contínua repetició de la notícia: els fets, l'extensió que ha arribat a tenir...

Estic d'acord en la denúncia en la premsa. És positiu que ens expliquin com l'alta jerarquia va amagar, en un principi, el problema i, com la solució adoptada, en alguns casos, no va ser la més convincent i expeditiva, com s´ha estés el mal per molts països, el número de víctimes de l'afrenta, el perdó que ara es demana, el mal causat que ha deixat tantes seqüeles, etc, etc, etc...

Però fa molts dies que aquestes notícies apareixen en la premsa d'una manera constant i repetitiva, amb grans rètols, fotografies i detalls! Fins i tot, encara ahir, en doble pàgina, quan la notícia està ja escampada i tots hem pogut assabentar-nos ( i apenar-nos, si és el cas) dels fets veritablement ignominiosos.

Com catòlica practicant em sap greu el que ha passat (i suposo que passa). Tractem de fets abominables comesos per representants d'aquesta la meva Església, fundada per Crist i que contradiu de base el missatge que Ell va donar. Ho sento i, a la vegada, estic d'acord en que surti a la llum pública. És de justícia. I crec que pot, en part, contribuir a paliar el mal, si més no, de nous fets que puguin esdevenir. Crec que he donat la meva opinió respecte a que tot sigui públicament difós.

Però tinc un greuge en com es fa. Fa dies que la premsa en parla. Massa dies! I vaig llegir, en un estudi sobre el particular, que els abusos fets per membre representatius de l'Església és un número molt baix en relació amb els realitzats per altres persones. Crec que queda reduït a un decimal ínfim: un 0,0... i no vull posar número perquè no el sé de cert. No vull rebaixar la gravetat dels fets exposats. M'adhereixo a totes les crítiques. I ho sento íntimament.

I em pregunto, la Premsa hauria pogut esplaiar-se, com ho ha fet ara, si els causants fossin gent representativa d'alguna gran i "honorable" Entitat, al marge de l'Església? Intueixo que algún periodista hagués perdut el lloc de treball... És només suposició meva?.

Montserrat Ribas

SETMANA SANTA?

2010-03-27T10:54:00.000+01:00

A fi de poder pujar i baixar escales amb més agilitat, vaig a un gimnàs i exerceixo el que en diuen "aquafit", basat en el principi d'Arquímedes sobre l'impuls del que està submergit en l'aigua (un dels pocs "principis" que recordo de les meves classes de Física del batxillerat. Si més no, aquest record m'ha sigut útil...). I em noto millora. Fins aquí problemàtica física.

Però s'hi afegeix un element relacional i ambiental. A mi m'arriba el so del que es diu i comenta. Jo sóc incapaç de conversar amb gent que no conec. Saludo i poca cosa més. Però escolto. Que és al que anava. En el vestidor es donen les "grans converses". És obligat el comentari de les pel.lícules vistes aquell cap de setmana, amb les apreciacions i recomanacions o rebutjos pertinents. (Si no has anat a una darrera estrena no comptes per a res). Sempre hi ha la que pontifica i porta la veu cantant i a la que no es pot contradir. Altra tema són les excursions fetes o que es faran, sempre que no tinguin que atendre als innombrables néts que totes tenen. Aquí ve el lluïment de qui en té més. I els divendres, amb el desig d'un "bon cap de setmana" acaba la tertúlia. Acompanyat del meu "adéu" tímid i convencional. (Considero que sóc una mica estranya, però no hi puc fer-hi més). El resultat és que pujo les escales amb més facilitat, encara que no entri en la conversa.

No vull ser purista i accepto que aquestes mateixes tonteries les comparteixo, sense cap recança, amb amics de tota la vida. Valoro molt l'amistat i, quan es dóna, no sóc tan primmirada. Després de totes aquestes consideracions de nivell ambiental, passo al moll de l'os del meu escrit. Ahir, divendres abans de Rams, només sentia noms de ciutats: Estambul (que va ser corejada per més d'una), Sant Petesburg, Zuric, Helsinki...i fins es va arribar a anomenar Chicago. Jo seguia atentament "la jugada". En silenci, està clar.

I en tornar cap a casa, em preguntava: "Per què tothom anomena aquesta propera setmana, "Setmana Santa"?

Montserrat R.

FALLES I NETEJA

2010-03-20T09:34:00.000+01:00

Pot semblar un títol d'en Blasco i Ibàñez (no va tocar mai aquest tema, però els dos noms...) No ho és; però sí em fico en la seva terra i costums.

La meva filla viu a València, com religiosa i mestre en el col.legi de Godella (municipi prop de la ciutat). He anat més d'una vegada a viure (o veure) les Falles. No me'n estic, de dir-ho, davant de qualssevol "purista" que clami al cel... Anem per parts. Les falles, en sí, gairebé cada any similars, estan impregnades d'una série de ninots aberrants i de mal gust. (No entenc com no apareix un artista a lo "Tapies", p.ex., que trenqui la monotonia i vulgaritat. Però no; aquest any tampoc s'ha donat la innovació.) Amb alguna excepció. I em sorprèn, com positiu, la seva difícil col.locació, fruit de veritables i complicadíssimes estratègies, degut a l'alçada que arriben a assolir.

M'agrada (amb dos dies ja en tinc prou!) el caire festiu de tota la ciutat en ple passejant pels carrers, els fallers i acompanyament, amb la respectiva banda musical, ja per anar a buscar el premi , ja per portar les flors a la Mare de Déu en un gran bastiment de fusta que queda colgat de flors que completen la imatge. Veure gent contenta, o plorant, perquè moltes falleres passen per l'últim carrer abans d'arribar a deixar les flors a "La Geperudeta" amb llàgrimes als ulls (carrer que la meve filla i jo anomenem: "totes ploren", pronunciant la "e"), que són plors d'emoció, sentiment i pàtria, et fa aprecia quelcom que ells viuen intensament i se'ns encomana una mica. El caire festiu no es dóna cada dia. I ho completen les parades amb bunyols i xurros i la "petardà " de les 14 h. que atrona a tota la ciutat... Visca!!

No he parlat de "la cremà". D'aquest en fujo. La vigilia tornava cap a Barcelona (pau i tranquilitat!). Una sola vegada. Quan Teresa (filla) vivia a Burjassot, municipi prop de Godella. Vaig anar a "la cremà" de la falla infantil. La feina va ser meva per aixoplugar-me ràpidament, al primer tret (petard, allà: masclet) sota un balcó i entrar tot seguit a la porteria. I era la infantil! Ja està tot dit.

Fins aquí l'escrit per ambientar el fet. I el "fet" que vull exposar i fer saber és extraordinari!!!

El dia que vaig estar a Burjassot, a les vuit del matí, amb el cotxe, la meva filla em va acompanyar a l'estació de València, via Barcelona. Doncs bé, tots, tots, però tots els carrers, places i recons més recòndits estàven totalment nets. Cap senyal del gran esvalot que havia tingut lloc aquella mateixa nit i que durà fins a la matinada. És innimaginable. Però és així. La meva felicitació a tots els valencians.

Tot escrivint això, he recordat una anècdota, que no té res de "falla", pero sí de neteja. El meu avi Piera va comprar una finca rural a Martorelles, quan els seus fills eren joves. I els masovers van decidir, un dia, fer "una campanada", anar a "El Molino" de Barcelona. Per primera (i potser darrera) vegada. Els va commoure i sorprendre el que resumien en una frase : "Que netes anaven..." Sense comentaris.

Montserrat R.

LES CONVERSES

2010-03-13T12:21:00.000+01:00

Quina pèrdua de temps en moltes de les converses de diferents grups que ens reunim! Aquí també m'hi implico, perquè si tant m'avorreix, sóc jo també responsable del caire negatiu. Després d'entonar el "mea culpa", he de dir que visc (o millor dit, sento) moltes d'altres que em compensen les primeres. I potser no he de ser tan primmirada i viure-ho tot amb més naturalitat i saber veure l'afecte que uneix a tal i tal grup en tal ocasió. (Ep!. Això ho valoro molt!).

Concreto: Vaig anar el dissabte passat, amb un grup d'amics a St. Pere de Reixac. (Aprofito per recomanar a tothom que ho conegui: panorama esplèndid envoltat per Montserrrat i el Montseny. L'Església, amb l'alt campanar i el petit conjunt de vivendes, al seu voltant. I un jardí que només pot ser dirigit i cuidat per persona de gran vàlua intel·lectual. (En Pep). Què més es pot demanar! Penso, però, que no serviria per guia turístic perquè l'explicació ha quedat molt minsa. O no en sé més o no era aquesta la meva finalitat.)

Allí hi viu Mn. Josep Rius (en Pep, com ell vol que l'anomenem), "home de molt saber", com dirien en l'Edat Mitjana. A qui vàrem felicitar perquè se li ha atorgat el Premi "Ciutat de Barcelona 2009, de traducció en llengua catalana" pel seu llibre (i d'una teòloga) "Demostració a Teòfil". Traduir ja és difícil. Però si es tracta de composar un llibre on hi consta, plana a plana, l'escrit de Lluc (Fets i Evangeli formant una unitat) en grec i en català, l'admiració ja arriba a un límit imponderable.

El sol (cosa gairebé miraculosa, pocs dies abans de la nevada) ens va acompanyar en la conversa-explicació matinal d'en Pep, sobre el seu desenvolupament vital i cultural. (Això va ser una conversa "comme il faut"). Dinàrem i la sobretaula va ser continuació de l'encetada al matí.

No entraré en detalls del que es parlà. Només vull fer notar que, les meves paraules de felicitació van ser a que degut al seu posat, la seva trajectòria i la seva acollida feren possible que un grup de quinze persones havíem pogut parlar en profunditat i interès constant. El premi, potser, el situava en un segon nivell. No sé si és ortodoxe aquest raonament meu. Però és el que penso.

Montserrat R.

PETITS GESTOS

2010-03-05T17:46:00.000+01:00

Si ens parem a pensar en el que fem o rebem al llarg del dia, apreciem que són una série de petites accions que podem avaluar i d'aqui en surt el resultat del dia viscut. (Deixo de banda ocasions, moments, dies o temporades que porten una força vital forta, en un sentit o altra.)

I parlo així pensant en el dia d'ahir. Una companya del meu antic treball em telefonà per anar a dinar juntes. Cal una série de puntualitzacions: ella està en edat laboral, jo em vaig jubilar fa dotze anys i havíem tingut una certa relació, però no colze a colze en el mateix despatx.

Vaig acceptar, està clar, l'oferiment. I junt amb un company de feina recent jubilat, vàrem dinar en un petit restaurant. (El menjar va ésser el de menys.) Vàrem parlar de temps passats, del temps present i de com composavem la nostra vida. Tots tres en situacions ben diferents. (Ens va unir molt el positiu i optimista "carpe diem").

El resultat de la trobada va ésser molt entranyable. Tot es devia a una determinada telefonada. Un petit gest, que pot semblar insignificant, però que contenia sentiment, afecte i record.

A aquests gestos em referia en començar l'escrit. Que transmeten afecte i estimació en l'altre.

Montserrat R.

VERGONYA ALIENA

2010-02-26T17:30:00.000+01:00

Vaig sentir aquest tipus de vergonya, el darrer dilluns a la nit, veient en la televisió el programa-gala (aquesta paraula aquí no s'hi escau!) per escollir el representant de TVE en el Festival d'Eurovisió. El primer qe hom em pot preguntar és perquè dimontri he de veure un programa relacionat amb l'esmentat Festival. Són ganes! D'acord, totalment d'acord. En defensa pròpia només puc alegar que havia sortit de casa a les 10 del matí i havia tornat a quarts de nou del vespre. A la meva edat i amb el cansament a sobre, hi ha una part de la meva persona que es deixa arrossegar pel que no et faci pensar ni moure't ja més.

I, amb pena, pensava com tot això agrada a la majoria de la gent del "meu poble" (com diria el poeta). Imperdonable. Els decorats d'una vulgaritat total, alguna "artista" que confonia el cant amb el xiscle, la música que volia ser innovadora i no deixava de ser repetitiva i nefasta... I, com a punt àlgid la cançó d'un concursant que ell i tot el número, diemt-ne "musical"va resultar esgarrifós, i més si hi incloem la seva actitud d'un extremat mal gust, acompanyat de gestos grollers. Un punt pel que vaig poder valorar "el meu poble" que estava en l'audència, ja que el xiularen i l'escridassaren. D'aqui les "elegants" respostes del protagonista. Ja vaig apagar la tele. Confosa i humiliada.

Vaig recordar la pel.lícula "La cinta blanca"(No canvio de tema.) Per cert que la recomano sense cap paliatiu. Digna de veure's i pensar-hi. Es tracta de l'ambient en l'Alemagna de primers de S. XX (acaba just abans de la Guerra del 1914) . L'educació dels nens i joves té un pes important. La rigidesa dels educadors (no exenta d'hipocresia en algún cas) i la submisió dels infants al més alt nivell. D'aquí en sortiria el nazisme pensat per molts com la màxima puresa de la raça, amb totes les incongruències subsegüents. En les darreres escenes ja l'angoixa m'havia envaït.

En sortir al carrer l'aire fresc em va revifar i em va fer pensar. Vaig concloure, també que d'aquí en sortiria un poble tenaç, que acabat el nazisme faria resorgir el seu país. però, tot i amb això, vaig valorar la meva arrel llatina i el meu enramat mediterrani. Malgrat tot el nostre desmanagament, en certes ocasions. Qualsevol cosa abans que aquell rigorisme.

I tornant al programa de Televisió. Ja no estava tan contenta del meu Mediterrani!

Montserrat R.

L'AUCA DEL SR.ESTEVE

2010-02-21T11:18:00.000+01:00

N0!. Decididament no! Això ho escric l'endemà d'assistir a la representació. Perquè hi vaig anar animada i optimista. Recordo un parell de representacions, la darrera (fa moltíssim temps) al Romea, interpretrada per en Garsaball, entre d'altres. I també l'obra llegida un parell de vegades. La darrera va ésser editada per "Edicions 62", el novembre del 2006 (el temps passa tan depresa que consultant el meu arxiu de lectures sé que la vaig llegir el setembre del 2007. I sembla que fou ahir!)

En aquest meu petit arxiu literari (que ve a ser un reforç a la meva poca memòria) llegeixo "Extraordinària! No com teatre. Sinó el primer que es va fer, com novel.la. Edició de luxe. M'ha agradat molt"

Amb aquest bagatge dins meu, em proposen assistir a la representació actual, en el TNC, dirigida per Carme Portacelli. Ho comento amb un matrimoni amic, que deroguen l'oferta "perquè ja estem cansats de les novetats que hem tingut que patir en alguna Òpera". Jo, al contrari, m'atrau el canvi de temps de l'acció i la novetat que ha de comportar. I hi vaig. Potser per un voler estar al dia, no ésser titllada de retrògrada i viure un canvi nou en l'obra que tant recordo.

És llarga. Dura dues hores i mitja. I no em cansa. Els actors bons. Escenografia "moderna" (Perdoneu que m'escapi del tema per donar raó a aquestes cometes. El masover de la finca de Montornès, parlant-nos, cap el el 1956, temps eren temps!, ens explicità de quelcom que no recordo: "...és, parlant malament --i aqui tots esperàvem un taco fort, com només la gent del camp empra i que no deixa de tenir el seu valor--, modern!"

Torno a l'obra. Vaig sortir amb una sensació positiva, amb algunes objeccions.

Avui, en llevar-me, he passat totalment al "no"! Aquella "Puntual" tan fosca, amb el taulell que roda, el passadís "roulant" per on desfilen continuament i hieràtica els personatges, convertits, una mica en "estaquirots"...Alló no és la meva estimada "Auca". Penseu que no hi ha aquella magnífica taula del convit de bodes... ,que la parella Estevet-Tomaseta no van a Montjuic a "airejar-se" sinó a la platja...,que en Ramonet va a la processó de Corpus sense el be... (Són coses entranyables que vaig trobar a faltar). Veure continuament en pantalla gegant l'entrada a Barcelona del 26 de gener del 39, la processó de Corpus en la nostra Catedral, el Cardenal Tedeschini en el Congrès Eucarístic...,a mi que ho vaig viure tot em va cansar en aquell espai i lloc. I tot envoltat d'una foscor que no anima...

Tota aquesta escenografia en una altra obra que no fos la meva estimada "Auca del Sr. Esteve" rebria una altra crítica. Fins i tot força positiva. Però en la d'en Rusiñol, no!.

Montserrat R.

AMOR I MORT

2010-02-17T10:04:00.000+01:00

Al 4t, 1ª de casa meva ha viscut, des de fa més de cinquanta anys, un matrimoni que s'han fet estimar per la seva amabilitat, bonhomia, ajut (ell és metge) sempre que li hem demanat, diligència quan van ser Presidents de la Comunitat..., és a dir persones immillorables. Per desgràcia he posat "han viscut", perquè ella va morir, als 95 anys, fa pocs dies.

En una època tant de "ja no t'estimo i he conegut..."i matrimoni o parella desfeta, el "conviure" amb un matrimoni que ha perdurat molts anys amb l'amor a flor de pell i de forma intensiva és una sort que hem tingut i em demostra que no s'han perdut els valors que dignifiquen l'home.

Vull afegir que no van tenir fills. La parella ha viscut emmirallant-se un amb l'altre i oberts a la familia (l'ascensor els caps de setmana funcionava repetidament cap el 4t, 1ª) i als amics, entre els que ens hi comptem (si més no jo m'ho he atribuït).

Les converses amb ells quan el meu fill (ell també n'és un "fan") i jo els anavem a saludar, giraven molt sovint amb el seu encontre, coneixement i enamorament i les vicisituts que visqueren durant la guerra del 36. Ell era metge i ella Cap d'Infermeria. Totes les trifulgues que passaren donaven molt de si. Ella més aviat callava i assentia, però la felicitat sempre traspuava en la seva mirada vers ell.

Tinc un bon record d'aquestes trobades. No es donen així com així.

Ara està sol. I plora, plora molt. La familia i tots sentim i l'acompayem en el seu dol. Però ell no té la Rosa al costat...

Fins ara les explicacions d'ambientació. El que vull recalcar són les paraules que en la Missa Funeral pronuncià un cosí seu, jesuïta i home de gran formació psiquiàtrica. T'estimem i et necessitem". (El ser necessaris, quan som grans infon vitalitat. Molt encertada la paraula) I venia a dir que ell ens mostra que l'amor és més fort que la mort.

Montserrat R.

"ÉSSER I TEMPS"

2010-02-08T10:36:00.000+01:00

Aquest títol és el d'una obra de Heidegger. No us esvereu . No la comentaré a fons perquè no en sé prou. Vaig assistir a un conferència d' en F. Torralba sobre aquest llibre. I no em vaig quedar igual que en entrar. La vaig entendre! Tota! El meu éxit i alegria es dóna quan copso idees difícils. Vaig, doncs, estar molt contenta d'haver-hi anat. Dubtava...

Entre el que vaig aprendre i em va fer pensar, vull destacar dos punts que em van recordar pensaments que he anat elaborant al llarg dels anys (dels meus molts anys!). Un me'l va transmetre en Josep, el meu marit, poeta i advocat, amarat per la sensibilitat i l' honradesa. Retorno a la conferència. Heidegger era una persona fascinada per la poesia. (Aquí un toc d'alerta em va tensar...) Afirma que el poeta va més al fons de la realitat que el filòsof! (Després d'això la tensió va donar lloc a un benestar intern). I que Hölderlin és el seu poeta preferit... (El que em faltava sentir...) Resulta que, a casa, aquest poeta era un llibre sempre a l'abast d'en Josep. I, una i altra vegada, em repetia que la "veritat" s'expressa, de forma primordial i per sobre de tota altra manifestació, per la poesia. (Tot això "de casa" anava ballant pel meu cap tot sentint una gran satisfacció).

Referent a l'altra punt. Totalment personal. He escrit, fa poc, és a dir ja gran, un assaig-resum del meu pensament en relació amb "la vellesa". Escriure-ho m'ha ajudat a pensar-hi i a concretar-ho, en el posssible. Previament em vaig documentar amb varis llibres d'escriptors que han abordat el tema. Per ambientar-me. No per acoplar-me al seu pensament. De forma personal, doncs, he escrit les diferents apreciacions (pensaments i fets) que constato han sigut viscudes per mi en les diverses etapes de la vida. He vist clar que han sigut moltes i molt diverses. I torno a Heidegger (que és l'important). En torn a la consciència existencial (torno a sentir intensa tensió interna) ve a dir que tothom s'ha d'adonar que no hi era i que després de la mort no hi serà i, mentre hi sigui, hi és. Penso que el meu assaig-resum no el dono per acabat.

Me'n alegro.

Monrserrat R.

PATIMENT

2010-02-04T17:03:00.000+01:00

No parlo de cap fet. Vull reflexar un raonament i afirmació, que he sentit fa pocs dies i m'ha fet pensar (millor dit, repensar, perquè jo ja el tenia dins meu d'una forma o altre.)

En una reunió d'amics (en la que es diun coses amb sentit, que és la minoria!) una persona va fer notar com els passatges evangèlics viscuts per Jesús de forma angoixosa li donen esperança. (Pot semblar un contrasentit. Veig molt clar que no ho és). Ens podem referir a la pregària sagnant de Getsemaní, a les paraules que pronuncià en la Creu:"Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?"(Com bon jueu, Jesús coneix les seves pregàries, però per què escolleix aquesta tan punyent en aquells moments de desolació i mort?). I d'altres.

Efectivament, pensar que Jesús va patir i es va mig enfonsar, en algun moment de la seva vida terrena, em conforta en els meus moments baixos. I en les greus sotragades que pateix en certes ocasions, la humanitat, tot pensant que quan dic "humanitat" parlo d'aquest, d'aquell i de l'altre,...(Vull individualitzar el patiment de l'home i no deixar-ho en una col·lectivitat que podria fer perdre la identitat de cadascú.) Només amb el silenci unit al greu dolor del Mestre podem entendre (o intentar entendre) el nostre i el dels altres.

Montserrat R.

EL SOL

2010-01-31T11:19:00.000+01:00

Pel títol ja s'endevina que avui parlaré de les meves apreciacions meteoreològiques. Però no només del sol. Per no avorrir el personal (si n'hi ha) serà aquest tema l'inici d'altres pensaments i sentiments.

Fa més de 18 anys que visc sola. Consta així en el padró municipal, des del dia 2 de setembre de 1991. Amb excepcions. Però quan no existeix l'excepció, el despertar-me és el moment del dia més dur per a mi. Poder dir: "Bon dia!" a algú és mitja vida. Quan treballava, rai, perquè, amb les presses d'arribar a l'hora (eventualitat que no es complia gaire i va donar lloc a la cèlebre frase de la persona -Roser- de la recepció :"Ribas, arribes o no arribes...?") ni tenia temps de pensar.

I, ara, en silenci, vaig fent les coses amb un absolut mutisme. Per a molts, una solució seria escoltar la radio. Ho faig només, quan en els grans quadres i apuntaments en el suro (segona, per no dir primera, memòria meva), hi figura el nom de l'Enric com a tertulià d'una o altra radio. I aquí ve el problema, que potser m'ajuda a confortar-me una mica: buscar i trobar la ràdio adient... i el localitzo, està clar, a mitja sessió. Seré burra! Acabada la tertúlia, la radio es torna a tancar per la resta del dia. En contradicció amb el meu problema matinal, prefereixo el silenci a sentir parlar a gent. Jo voldria dir: "Bon dia!". No puc. Doncs, silenci.

I el sol? Què hi pinta en tot això?. Moltíssim! Si en fa, primera observació meva en obrir els finestrons, ja experimento gran alegria i la tristesa decau. Aquest hivern és de poc sol. Malament! I, a vegades surt, però no tarda en deixar-se tapar pels núvols. Malament també!

Un record escadusser: en la meva adolescència i joventut preferia els dies grisos... Ves per on! (Un psiquiatra en deduiria alguna cosa...). Ja fa temps que estic a favor del "sol". De totes, totes.

I, avui, dia gris, amb el cor encongit (per l'absència de l'astre) he començat llegint una carta que em va passar una cosina meva, Religiosa de Jesús Maria, escrita per una companya seva (Isa) que es va trobar de ple en el terratrèmol d' Haití. Paraules d'ella: "...tanta gente está muerta que siento estoy muerta con ellos. No sé por qué estoy yo viva (...) Debajo de los pisos veía manos que salian pidiendo ayuda (...) cadáveres por todas partes(...) la vida ha cambiado para mí..."

He sentit vergonya de mi mateixa. Amb sol, bé i sense sol, malament. Seré cretina!

Montserrat R.

ANYS ENRERA

2010-01-25T09:15:00.000+01:00

Sé que el tema adient seria parlar d'Haití (encara que ho tinc molt present i m'interroga) o de la immigració, o si m'apureu, dels bombers de casa nostra... (ho faig notar per no donar una idea equivocada de si sóc una persona insensible... i estic fora d'òrbita).

Em situo a l'1 de maig de 1945, data en que Hitler i Eva es van suicidar. El dia següent queia Berlin asssetjat pels russos i la terrible guerra es donava per acabada. Tots ho sabeu. Ja és Història. Però jo tenia setze anys. I el meu record es va despertar i va fer un crit d'alerta, en veure un DVD que em va caure a les mans :"El hundimiento", fa pocs dies.

En principi, fujo de les contínues referències al règim nazi. Ens han aclaparat, enfonsat i extenuat amb el tema. I, ¿per què no s'han referit més a les deportacions, exilis, matançes del lideratge de Stalin a Rússia? Jo busco saber més d'aquest segon enfonsament, que va ser molt més ampli i dur. Demano més esforços per endinsar-nos en el segon genocidi. (Vergonya humana).

Recordo que el 2 de maig de l'any en qüestió vaig anar a l'escola, com cada dia: amb son, arribant tard (degut a que vivia a la mateixa illa de la porta d'entrada del col·legi, i "in mente" no comptava amb aquells breus minuts), amb la traducció de llatí sense fer i que portava a terme (malalment, està clar!) tot pujant les escales. Una de les classes del dia, a mig matí, era la d'alemany. En cridar-nos, sortírem totes, en fila i en silenci, amb la professora, la M. Inés Schnell. Es produí un petit canvi en el camí que seguírem. Ella ens va dir que anéssim a la sala de música. S'assegué al piano. I ens invita a entonar i ens va fer notar, "por última vez", l'himne alemany, mentre ella el tocava en el piano. Algo estrany passava. Va córrer la veu. S'ha acabat la guerra!. Els alemanys s'han enfonsat!. Ella tocava de manera vibrant les notes, mentre les llàgrimes relliscaven per les seva cara. Nosaltres entonàvem, adonant-nos que la cosa era seriosa:"Deutschland, Deutschland über alles...über alles in der Welt..."

Dos breus punts: l.- La religiosa, d'uns 40 anys, de família evangèlica, va ingressar en l'Ordre (catòlica) als 20 anys. Amb rebuig de la seva familia. No havia tornat a la seva terra (ni hi tornaria mai). Però la Pàtria, la terra crida perennement. 2.- Jo estava força al marge del que havia estat passant aquells anys a Alemanya. No ignorava que havia una guerra. però poca cosa més. Per un instint gratuït em sentia més anglòfila que alemanya (Com en la nostra guerra, a Salamanca, m'havia barallat i discutit - què devia dir!- amb les "falangistes", perque m'havia posicionat, de manera gratuïta, amb els requetès). Però en plena adolescència jo havia ignorat els esdeveniments que passaven a Europa, prop meu. Ni massa interès meu, ni cap explicació rebuda! Em sento avergonyida! Crec que la persona es forma millor sabent el bo i el dolent que l'envolta. (Opinió meva. És una manera de demanar perdó a la humanitat dolguda).

Montserrat Ribas

Any 2.022 - Jocs Olímpics

2010-01-18T04:30:00.000+01:00

Quan dino sola a casa (la major part dels dies, com és normal, tot i agraint els que m'acompanyen la resta), ho faig de cara a la televisió (cosa que m'aterra en fer-ho quan dino acompanyada). No sé el que menjo quan hi ha una noticia que m'acapara l'atenció. Però, dono prioritat a la relació humana, ni que sigui virtual.
Un cas fora del normal, que em va fer deixar la forquilla a l'aire, es va donar, fa pocs dies, quan vaig veure al nostre alcalde, somrient, com sempre (tant per dir noves alegres com preocupants; ja hi estem acostumats i, penso, que potser és un propòsit d'auto ajuda pròpia i per aquells a qui s'adreça, entre els que m'hi compto) i potser més content que mai, anunciant que proposa que Barcelona sigui la Seu dels Jocs Olímpics de l'hivern del 2022! No m'estic de posar l'exclamació perquè la notícia s'ho mereix! (I aquesta segona també).
La forquilla va tornar al plat. Ni sé com va acabar aquell dinar casolà. Perquè vaig pensar: entre els morts i confusió d'Haití, la crisi, les persones conegudes que estan en l'atur prop meu, les guerres inacabables...,el marasme mundial que vivim, ara es programa una iniciativa lúdica, de la que no en sabíem res. Colossal!
I aquest "colossal", pot tenir moltes i contràries entre sí significacions: des de que et deixi estupefacte per inesperat i poc oportú (hi han moltes qüestions serioses en què pensar i resoldre!), a que et doni un toc d'alegria pel tema i l'entusiasme que empra en notificar-ho.
Anant a la realitat, penso que jo no hi seré, però, ara puc opinar i criticar o lloar. Bé la neu a Barcelona m'ha vingut de nou. Adverteix que es tracta de crear les subseus a Masella i La Molina. (Aclaració pertinent, sinó poca feina feríem).
Els diaris que segueixen a "la noticia" (punt a favor seu: no tracta de matançes i desgràcies. Ho agraeixo) comenten la gran eufòria per part dels que viuen aquests mesos entre neu, i d'atres fan notar com Saragossa i Jaca, entre d'altres llocs, ja ho tenen demanat i amb els primers veïns citats, sobretot, és una clara indalicadesa, ja que són moltes les vegades que s'han establert topades entre ells i nosaltres.(No sé quines relacions prèvies s'han establert). I algú en parla com si després d'això l'alcalde ja ho ha fet tot.(Em ve a la memòria Lc, 2, 25-29, on Simeó acull a Jesús, nen, que és presentat al temple i exclama. "Ara, Senyor/deixa que el teu servent/se'n vagi en pau, /com li havies promès.")(Dit amb tot el respecte).
Entre les opinions dures, trobo la de la Pilar Rahola en el seu article a La Vanguardia del 14 de gener: "Perdonen, pero esto no parece un proyecto de ciudad, parece la última ocurrencia desesperada de un alcalde sin ideas".
Potser no sóc tan radical, encaro que no ho descarto. La noticia, després de deixar-me bocabadada, m'ha fet somriure i veure el món tractat amb sentit de l'humor. I això té, sempre, un toc positiu. (Visca la confusió!).

Montserrat Ribas

"L'ÚLTIMA BAULA D'UN CADENA"

2010-01-16T13:23:00.000+01:00

Comparteixo amb vosaltres una entrevista que van fer abans de Nadal a la Núria, Roser i Maria Feliu i Josep Mª Feliu Maspons, autors del llibre "L'última baula d'una cadena", Ed Azul. És el llibre del meu escrit d'ahir. El podeu trobar a la llibreria Laie, Barcelona. Del tot recmanable
Montserrat Ribas

Hom respira.

2010-01-13T18:35:00.000+01:00

El títol sembla un contrasentit respecte al que vull comentar. Però m'ha impactat positivament, dins de la tristesa de la situació que exposo.

Vaig saber que un amic meu (per a mi, el conceptuo d'amic. Em dóna goig ser-ne.) havia escrit un llibre, junt amb les seves tres filles explicant la tragèdia familiar de patir la malaltia degenerativa mental que la seva dona, i mare d'elles, la Montse, va començar a patir ja força jove. El vaig comprar. (Jo llegeixo molt lentament, però aquest el vaig acabar en dos dies. Tot és qüestió de atorgar la preferència).

Amb ell vaig treballar en la mateixa Entitat uns cinc anys (Bé. No treballar colze a colze, perquè ell era "un jefe" (i ho dic amb tota la simpatia del món). Després no he tingut ocasió de veure'l. Però el llibre m'ha fet pensar molt. He tornat a estar vora d'ell, però d'una altra manera.

I dins del drama familiar que suposa aquesta malaltia en el cap femení de la familia, he trobat molt positiu tot el que entre plors i paciència els quatre expliquen.

Dedueixo que el començament de la malatia es devia donar en aquells anys que treballàvem. I ni una sola vegada va explicitar el drama intern, que començava (i quan aquestes coses comencen són, potser, els moments més difícils perquè encara no estan catalogades com a malaltia.) Ells eren molt joves i les filles unes nenes. Està aviat dit el no entendre el comportament diferent i estrany de la persona estimada!. Silenci per part d'ell en tota l'àrea del treball. Primer punt positiu.

Segon punt positiu: No l'ha deixat d'estimar mai. Així ho declara una i vàries vegades en el llibre.

Ara està ingressada en una residència. A vegades els coneix, A vegades no. La van a veure cada dia. Van creure, (jo penso el mateix que ells) que l'ingrés s'imposava per a bé de la malalta i d'ells.

Em permeto copiar les seves darreres paraules, amb les que conclou el llibre. "Aquest camí m'ha portat a poder dir-li d'una manera nova a la Montse: t'estimo. Perquè ara el t'estimo que dic a aquells ulls inerts és el que brolla de la pau que després d'una batalla extenuant tot ho omple".

Aquesta estimació constant i fidel, dins de l'embolic que tota aquesta situació comporta és el que respon al títol escollit. Avui dia estem cansats de separacions, canvis sentimentals... L'amor és com una joguina que es trenca i fa malbé amb molta freqüència....I, en aquest sentit, en aquest cas, hom respira...!

Montserrat Ribas

AMISTAT DE GRUP

2010-01-07T17:44:00.000+01:00

L'amistat. Tots, qui més qui menys, la coneix. (I pobre si hom no la coneix!). I la viu.

Però la vida éstà tan plena d'emocions, sensacions, il·lusions, depressions,... que si no t'ho expliquen de tant en tant, hom es va quedant reduït a viure el que et passa, i prou. Amb l'oblit d' inombrables característiques, que, bones o dolentes, són fets essencials en l'existència humana.

La pel·lícula "Buscando a Eric" (no patiu, no explicaré l'argument, ja que acostuma a ser molt llauna sentir una narració sense el valor literari ni la força artística dels actors) que ahir vaig veure, em va colpir. I de tot el seu contingut vaig apreciar (si vull dir-ho una mica cursi: "em va tocar el cor". En aquest parèntesi reivindico que parlar del toc que et fa vibrar un sentiment, per intim que sigui, no es mai cursi. Deixem-nos de timideses! A qui estimem diguem-li que l'estimem! Me'n vaig del tema...Tornem-hi!) Com deia, vaig apreciar essencialment el valor de l'amistat. Però d'un tipus que no es viu massa: amistat de grup.

L'acció recau en un determinat home, carter d'ofici, que sentint-se aclaparat per molts problemes, esdevé un home trist i amargat. I tot el grup de companys carters se'n adonen i ho comenten i pensen, tot comentant un llibre per "ajudar a l'altre" que un ha comprat. Fan plans per arranjar la situació i pensen que cadascú, un rera de l'altre, faci el que pugui perquè arribi a somriure i, com a gran èxit fer-lo riure, si és possible. Perquè opinen que el riure, millor si no és forçat, però també es pot començar per aquí, afecta tot l'organisme humà i millora físicament i psicològica a l'individu. I un rera de l'altre, amb torns establerts, se li van acostant i entre acudits o intervencions que volen que siguin gracioses, el bloquejen tot volent donar a aquestes intervencions un sentit normal. Que no resulta del tot, però es entendridor seguir aquell esforç col·lectiu i intencionat per animar el company.

I la unió de tot el grup d'empleats d'aquell cos amb l'arriscada i molt pensada actuació final, a fi de desarmar l'enemic (un problema greu a resoldre del "trist", que ja no està tan trist perquè tot el positiu dels altres li va influint) és apoteòsic.

De l'argument de la pel·lícula no me n'enrecordaré més. Del valor de l'amistat sí.

Montserrat Ribas.

MANERES I MANERES

2010-01-02T18:01:00.000+01:00

Després de desitjar a tota la humanitat un Bon Any vinent i pregar a gran part d'ella que deixi de fer animalades petites i grosses perquè aquesta "tota la humanitat" pugui viure en pau, i exhortar als Caps polítics que hi col·laborin parlant i actuant de la manera més acertada i políticament correcta, passo a descriure una anècdota. Trobo que té que veure amb el meu desig expressat.
A casa meva, en diferents pisos, està clar, hi viuen vàries families que estan abonades a "La Vanguardia" i d'altres que no ho estan. Els dies de festa de la portera, alguna bona persona (que no abunden però que, per casualitat, existeixen entre els meus veïns, col·loca tots els diaris que troben en el vestíbul, que el repartidor ha llençat per una escletxa de la porta, suposo que de manera despectiva, a terra. (Ara recordo aquelles felicitacions tan maques, que repartien per Nadal el "Repartidor de la Vanguardia" o "El Barrendero" quan jo era jove i que vaig col·leccionar, doncs ja presentia que s'extingirien i arribarien a cotitzar-se. No em vaig equivocar).
Més d'una vegada algú dels "abonats"que ha volgut dormir una mica més del compte (recordem que és dia festiu i té tot el dret de fer-ho), en fer pujar l'ascensor per, tranquilament, llegir les noves del dia passat, (la majoria fan baixar els ànims per a la resta del dia, però s'han de saber per poder conversar i opinar!) es troba que s'han acabat els diaris...
Vaig llegir ahir un rètol ben posat en el mirall de l'ascensor: "Prego a qui agafi el diari que no li pertany, després d'haver-lo llegit, faci el favor de retornar-lo en el lloc on l'ha trobat".
Hi ha maneres i maneres de dir les coses i comunicar-les de manera polida i educada. Jo crec que si es diguessin les coses amb sentit de l'humor i un excés d'educació, el món sencer s'aniria arreglant. Perquè els fets són conseqüència de les paraules.

Montserrat Ribas.

NADAL

2009-12-20T10:29:00.000+01:00

L'adveniment del Nadal no el trobo ni el sento en les aglomeracions de gent pel carrer, ni en les lluminàries que aquest any, a Barcelona, llueixen més que mai. L'experimento dins meu en converses i en lectures adients.

Com sempre, per aquestes dates, però aquest any més que mai, m'ha impressionat i em commou i disfruto i unes llàgrimes escaduseres lluiten per sortir dels ulls i una pau i un goig m'invadeix amb la repetida lectura de "El poema de Nadal" d'en Josep Mª. de Segarra.

L'anunci, la gran Nova que esperem ens ve dita en ell:

"Però l'estrella solament,

tremoladissa i impalpable,

pot anunciar el neguit d'un naixement

entre el bou i la mula d'un estable."

De forma informal, passem de la gran Nova expressada amb i des del cor, a les figures del pessebre que ens van situant en el gran Fet.

"I fulgurants de diamantina gebra,

em guarnien els somnis del capçal

els pastors del Betlem, del meu pessebre,

quan venia la vetlla de Nadal."

I ens parla de qui foren els que s'acostaren a Jesús recien nat. Un gran lliçó d'humilitat:

"I només els pastors precisament,

perquè no duien greix al pensament,

perquè sabien les quate paraules

per dir el nom dels vents

i el nom dels torrents

i el nom de les herbes menudes

i el nom de l'ocell estantís

i el nom de les muntanyes del país

tan conegudes!

Però ells, lluny de tothom,

ells no tenien nom!..."

I va sorgint, més d'una vegada, aquella cançó tan antiga que m'omple el cor de joia:

"Què li darem a n'el Noi de la Mare,

que li darem que li sàpiga bo?..."

I tots nosaltres ens trobem envoltats i plens per i en aquestes línies:

"...I només aquesta mica

de cançó, aquesta música

d'una Verge i un Infant

i un Fuster que la contempla,

té la força enlluernant

que no té tot l'or del temple;

té un sentit tebi i pregon

que no té cap veu inflada,

ni cap ciència del món,

ni cap mitra encarcarada!"

No m'allargo més. Ja sabeu on llegir tot el que jo us copiaria. Permeteu-me, encara uns versos finals (no me'n puc estar) que toquen de forma punyent, el conjunt de la vida:

"Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!

Seríem tros de carn i pensament

que no coneix d'on ve, ni on va, ni on para,

pell d'home que arrossega la corrent!"

I amb aquest Poema i els dos primers Capítols de Lluc visc l'Advent i el Nadal que està al caure.

Montserrat R.

CONTRADICCIONS?

2009-12-15T15:37:00.000+01:00

He tingut dos sentiments oposats (sempre en contradició de l'establert) en dues experiències.

Vaig anar al CCCB a veure l'exposició: "World press photo", conjunt de fotos, la majoria amb premis, de diferents temes i categories. Vaig entrar-hi interessada i en vaig sortir (tot i que la recomano) amb el cor encongit. Aquí la paraula "vulgarment" perd sentit. Eren escenes preses, arreu del mon, d'una gran crueltat, angoixa i patiment. La guanyadora oferia la visió de com un policia porta a terme un desnonament: una cambra amb tots el mobles destrossats (això ens parla d'una primera part, en el temps, destructiva) i ell vestit com "un atracador" empunyant una pistola en direcció a la porta contigua, on se suposa hi havien les persones afectades. La foto bona. El sentit desesperençador.

No comento les demés perquè la sang, els cotxes-bomba, les agonies de soldats escampats per terra, els amuntegaments de cadavers,... eren els principals protagonistes. No nego el valor de les fotografies, però...la sensibilitat hi compta.

Recordo, sortint del tema: guerra, fotos de sis boxejadors (només la cara) comparant la foto feta abans del "sport" (diem-ho suau) i després. Sense comentaris.

I uns ordinadors on anaves pulsant i sortien les premiades en els darrers anys. La de la nena vietnamita, despullada, corrent per la carretera amb l'esglai en la cara i en el cor, no hi faltava.

No m'allargo més. Només una pregunta: ¿no es pot donar alguna escena plena de bellesa i esperança que pugui optar al premi o, ser senzillament exposada?. Jo ho hauria agraït molt.

I ara arriba el perquè del títol emprat. Ahir em vaig interessar per la Marató de TV3. Està ben trobat i molta gent hi vibra. És positiu. Jo posava la tele sense ordre ni concert, breus moments, i anava mirant la xifra de les aportacions que anava creixent.Continua el positiu. Però em va molestar moltíssim algunes intevencions folklóriques i actuacions de còmics i similars. ¿No es parlava de paliar, en el possible, les malalties (són moltíssimes) desconegudes, que en algun moment ens presentaven personalment?

Aquí em va sobrar i fer patir la part xiroia i alegre. La vaig viure i sentir de forma ofensiva envers els malalts i els que hi ens adheriem.

Montserrat R.

TRADICIONS

2009-12-08T18:15:00.000+01:00

Avui és la Puríssima. Des de que tinc us de raó (exceptuant els tres anys de la guerra civil) he anat, aquest dia, a la Catedral, per pregar davant la imatge de la Mare de Déu que té les claus de la ciutat. Aquest pregar és ser-hi i notar com és Ella qui, avui, regeix la nostra ciutat, amb el signe de posseir les seves claus. Desitjo que el símbol d'avui s'extengui a tot l'any. La saludo amb el "Magnificat"(abans era la "Salve").

Això em ve de can Ribas. En un principi, de la mà dels meus pares. Trobàvem oncles i cosins i parents i més parents. Tots teníem el cognom "Ribas", d'una manera o altra. També algun amic, sense el cognom clau, que tenia la mateixa dèria. (No vull ser exclusivista).

El meu marit va fer seva la meva costum. I, després amb els nens augmentàrem el conjunt.

L'escala d'entrada a la porta de la façana era ocupada per tots nosaltres gairebé: parents i amics. I els saludos...I les converses...I les fotos...Constituïa un veritable ritual marià.

Avui hi he anat amb el meu fill, ja gran, qui ahir m'ho recordà. Només he conegut, entre l'aldarull i avalot de la gent assistent, a una amiga i la seva filla. I prou. He tancat els ulls i "he vist" a tots els que hi faltaven i crec que m'han acompanyat. La tradició continua.

Montserrat R.

FUTBOL

2009-11-30T19:17:00.000+01:00

El futbol és un fenòmen social que voldria desxifrar. Millor que l'estudiï, a fons, un bon professional i me'n faci cinc cèntims.

Perquè passen coses... que si no es viuen no es creuen. Jo el miro, a vegades, a casa, en ple silenci quan el dia ha sigut "mogut" i vull descansar. A més, acostumo a posar-m'hi a la mitja part (que indignaria a qualsevol afeccionat) i ja en tinc prou. També el veig, per solidaritat, quan la meva filla és a casa i no se'l pot perdre (n'és una "forofa"). El meu posat és gairebé indiferent respecte al que passa, al resultat i a les copes i trofeus...

Doncs, amb aquest "curriculum " meu futbolístic, jo, ahir, diumenge vaig estar de quarts de set a gairebé les nou de la nit sentada en un bar (Bracafé), en una taula encomanada, amb uns amics veient i mirant, (les dues coses!) com unes persones es passaven sobre la gespa una pilota. I amb acompanyament d'una cridòria: xiscles i aplaudiments i pitades i l'himne del Barça al meu voltant. Inconcebible! I vaig patir i disfrutar, tot alhora. (El meu cas és de psiquiatra!)

Per no enfonsar-me moralment, penso que un "Barcelona - Madrid" era més que veure xutar la pilota. El seu significat, en aquests moments que vivim, era més ampli i complex. Perquè jo per un joc no aguanto tant de xivarri. I, molt tímidament, he de reconéixer que, en algun moment vaig secundar aplaudiments i queixes de desencís. I crec, fins i tot, que vaig entonar l'himne...

Positiu!: vaig sentir una guspira d'esperança en veure com els jugadors dels dos equips es saludaven cordialment quan, pel passadís, sortiren al camp...

Montserrat

SABER APRECIAR

2009-11-25T10:21:00.000+01:00

Per què molta gent escull anar al Caribe o a Vietnam per gaudir dels seus atractius i relaxar-se? No puc dir res en contra. No hi he estat mai.
I, segurament aquesta gent no ha anat mai al Delta de l'Ebre. No saben el que es perden. Hi vaig anar, una vegada més, el diumenge. Ja sé que he fet un gir de 36O graus. Però té un gran encant.
Prop de Barcelona. Els camins més o menys esfaltats passsen molt sovint entre dos extensions amarades d'aigua pel conreu de l'arròs, les aus t'acompanyen en el passeig, la visita obligada a la casa Verda, emblemàtica del Parc, portada del Canadà el 1926 per 35O.OOO ptes, travessar l'Ebre en el cotxe dins d'una barcassa (no demoreu la possible visita, ja que un pont, ja en construcció, les anul.larà en breus mesos), visitar pobles com L'Aldea, Sant Jaume de l'Enveja (ve de "veure". Vaig amb un filòleg), i el Poble Nou, petit i tot "en blanc" (abans "Villa de Franco"), alguna "barraca" típica, petites cases escampades i aïllades, els miradors , punts d'observació de les aus de llacuna.... Voleu quelcom més relaxant?
I com a final vàrem recòrrer el camí de la Punta de Banya, amb mar i mar a cada banda. I observàrem les taques rosades de les aglomeracions de flamencs en l'aigua.
Cap a les sis el sol s'està ponent, i, en breus moment aquell esclat de sol, llum i aigua es converteix en un fosc paisatge on impera el silenci.
Aquesta breu explicació em porta a fer una valoració general i vital: Hom pot trobar la bellesa moltes vegades en les coses que viu i té, sense desitjar el que no pot tenir. En això rau la felicitat.
Seguint la línia empresa : Vaig emmarcar i posar en el cuarto del meu fill quan era petit (el filòleg, ara) un dibuix d'en Cesc del "Cavall Fort", on un nen en un balcó ple de joguines, mirava embadalit el nen que passava pel carrer estirant un cordill lligat a un tren fet amb cartró i papers. El Quadre encara forma part de l'entorn familiar.

Montserrat

EL CONSELLER CASTELLS

2009-11-20T10:53:00.000+01:00

Vaig obrir, el matí, com sempre faig, la meva petita agenda, el dimarts passat i hi havia anotat que en la Fundació Maragall es parlava sobre : "Economia, crisi, valors" . Els ponents eren l'Antoni Castells i una altra persona (ex-polític, ara).
Jo no entenc massa del tema polític, tot i que m'hi esforço. Però , per curiositat i la possibilitat (no ho creia fàcil), d'augmentar els meus coneixements hi vaig anar.
Van començar a les 7,10 h. El presentador ( que no va actuar com a tal, perquè tota presentació era obvia) ens va advertir que només parlarien 10 m. cada un d'ells, per finir amb preguntes breus només per part seva. ja que, per diverses raons, l'acte es tenia que concloure a les 8 h.
Només em faltava això! Tot condensat en 10 minuts! Si més no, vaig pensar, resignadament, estaria asseguda i descansaria....
I aquí es dóna la troballa, unida a la sorpresa. Vaig entendre, anotar i recopilar després, i fins i tot explicar (sempre he cregut que no s'entén una cosa si no se sap explicar) la breu dissertació fàcil, entenadora, punyent i actual del Conseller.
Es va accentuar aquesta apreciació en sentir a l'altre ponent, que, discretament, va exposar idees atinades però pel meu criteri "de manual". El contrast encara va millorar el primer ponent.
I a les 8 h. érem al carrer. I jo més contenta que un jíngol.
He felicitat, avui, a la seva sogra, amiga meva de la infància. M'ha dit que ja està acostumada a rebre elogis com el meu. N'estic contenta.
Montserrat.

CANVI DE PARER

2009-11-16T13:41:00.000+01:00

Jo sóc gran. Estic en aquella "tercera " o "quarta" edat, que es diu per aminorar el pes de la paraula "vellesa". Prefereixo parlar clar. Jo ja m'hi trobo immersa en ella. I ho dic sense cap malestar intern. No vull donar lliçons a ningú, però crec que m'ha ajudat a sentir-me bé, haver llegit, pensat i escrit força, en temps anteriors, sobre aquesta etapa vital. I encara ho faig.
No m'estenc més sobre el tema, en general. Volia parlar d'una particularitat concreta.
Des de fa temps opinava rotundament que era important i positiva la intergeneració en les trobades, tasques, etc... per part dels grups de gent gran.
I en aquest aspecte rau el títol de l'escrit. El canvi de parer hi és, no de forma radical, però hi és.
Parlo per la meva vivència actual. Accepto i valoro tant les meves trobades amb gent de diferent edat com quan em trobo momés amb gent gran.
Ho constato amb alegria i serenitat. Volia transmetre-ho.
Montserrat.

UN FUNERAL SERÈ

2009-11-10T18:30:00.000+01:00

Aquest matí he assistit a una Missa-funeral per un senyor que el presidia de "cos present" i al que jo no coneixia. Però això no ha sigut un obstacle en la meva pregària. Ans el contrari. L'emoció i la serenor estaven presents en el meu esperit.
Després, pensant-hi, constato que quan un acte, reunió, comunió eclesial, etc...tenen lloc sota el signe de serenitat i amor, allí hi ha Déu.
Tant l'oficiant, fill del difunt (a qui conec), com molts dels presents, alguns de forma espontània, han parlat amb "el cor a la mà" expressant els seus pensaments i sentiments envers la persona del difunt. Tot ha estat dit amb calma, estimació i emoció.
Amb el difunt, com en tot funeral, se'm barregen els meus: marit, pares, germans... I he pensat en ells de manera ponderada i tranquila.
Quan s'ha acabat la cerimònia, jo era diferent de quan hi he entrat. D'una manera especial sentia un sentiment fort d'amor a la vida i d'acceptació de la mort.
Montserrat

"AMICS DE ST.JORDI"

2009-11-05T15:27:00.000+01:00

Ahir vaig unir-me a la celebració del vinté aniversari de la Fundació de l'Associació "Amics de St.Jordi" Jo hi sóc membre. El destí m'hi portà.
Quan fa més de 18 anys va morir el meu marit, vaig donar de baixa associacions, revistes, etc..que li eren pròpies. I la del rètol n'era una d'elles. Vaig trobar còpia de la seva adhesió feta pocs dies abans. Jo no en sabia res.
Per casualitat, la meva carta, dirigida al President de l'Entitat, en Narcís Sayrach, es va creuar amb un petit folletó que editen cada mes.I en ella parlaven d'un nou associat, en Josep Gomà, que expressava la necessitat moral de pertanyer-hi perquè Catalunya i St. Jordi, el seu patró, li exigien fer-ho.(Es copiava part de la seva emotiva carta)
No m'hi vaig pensar. Era part del testament d'en Josep. Em vaig donar d'alta.
I ahir, entre ells, m'hi vaig trobar "com a casa".
Montserrat.

1 de novembre

2009-11-01T09:40:00.000+01:00

Escolleixo aquest dia per començar a posar unes línies. Sense cap pretensió. Tal com ragi.
Penso que en aquest món i moment en que vivim (i jo ja he viscut molts moments!)s'implanta l'angoixa com un factor important degut a molts esdeveniments: cotxes-bombes per aquí i els seus morts i ferits consegüents, crisi aguda que fa patir molt a molts, acomiadaments després de molts anys de treball, d'un dia per l'altre, que genera impossibiltat de pagar hipoteques posant en perill la vivenda i la vida digna, la fam que s'incrementa, els possibles fraus a casa nostra i en molts països, etc..,
I, de sobte se'ns recorda que avui és "Tots sants". Pausa. Silenci. Penso en alguns del que coneixem per aquest nom. Però sobretot penso en aquesta i aquella i l'altra persona, amb qui he conviscut, en ocasions, i que de forma totalment anònima m'han impactat. Per tal i tal reacció, acceptació i bonhomia. I respiro. Amb pau.

Montserrat.